#MeQueer i altres mariconades

27.08.2018

Aquests darrers dies el Twitter s’ha ompert de piulades amb l’etiqueta #MeQueer. Seguint la petjada iniciada pel #MeToo, que denuncia els abusos masclistes patits per les dones, aquesta vol ser una plataforma de comunicació i denúncia dels abusos i la discriminació soferta pel col·lectiu LGTBI. Lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals… i tot allò que hi ha entremig. Un tuit de l’escriptor alemany Hartmut Schrewe va ser el detonant d’una allau de tuits, que a casa nostra van arribar gràcies a un article de Rubén Serrano a la revista Playground. De moment, estan escrits en castellà i català.

Si donem un cop d’ull a algunes de les piulades, trobem una sèrie d’elements que es repeteixen. Més experiències viscudes per homes que per dones. Elles, sempre més invisibilitzades. Poques històries de persones trans. Molts traumes de l’època de l’institut. L’adolescència, aquella època difícil per a qualsevol ésser humà, adquireix una pàtina terrorífica quan hom té por de mostrar-se tal com és. Problemes de baixa autoestima, disgustos familiars i poca comprensió de l’entorn, fins i tot de les amistats més properes (“Això teu deu  ser una fase”, “Dius que ets bisexual però no m’ho crec”, “Com saps que ets gai si mai no has estat amb una dona?”). Històries d’abusos, maltractaments, atacs, pallisses i menyspreu. Invisibilització general. Cal obrir molts armaris, i com més aviat millor. A la feina, a les escoles, al carrer, a casa i al Trambaix.  Si aquest fil ha aconseguit que a molts heterosexuals se’ls encongeixi el cor, llegint les experiències dels seus amics i coetanis, és que ja ha servit d’alguna cosa. L’assetjament, la negació, la infravaloració de la diferència és quelcom que ens ateny a totes, siguem de la vorera que siguem.

Ada Colau i Miquel Iceta són dos dels personatges públics de casa nostra que han compartit la seva experiència amb l’etiqueta #MeQueer. Si llegim els comentaris que alguns usuaris han escrit a l’alcaldessa de Barcelona i al primer secretari del PSC queda clar que encara queda molta feina per fer. Des d’acusacions de l’estil “això no toca” fins a treure importància a les seves experiències, titllant-les de privades, que poc o gens tenen a veure amb la cosa pública. Gran error. El privilegi s’evidencia quan aquell que en gaudeix no n’ha sigut mai conscient i, de sobte, se li apareix com una revelació. Les minories ho són perquè estan situades als marges, i cal visibilitzar les seves realitats, ignorades en la majoria dels casos per la gran majoria.

La força del llenguatge. Encara. Fins que “mariconàs” no deixi de ser utilitzat com un insult, sinó com un elogi (“Mira que ets mariconàs, Manel!”) i una “mariconada” no sigui un terme despectiu sinó una lloança (“L’espectacle va ser una mariconada deliciosa”). Més fils i més etiquetes ens calen. És amb aquest tipus d’accions que les xarxes socials tenen tot el sentit del món. Compartir, denunciar, informar, empoderar. Ja ho dèiem, ara fa dos mesos. Som aquí. I som totes marietes. Aneu-vos-hi acostumant.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La diferència sempre ha estat penalitzada, fins i tot en les files més heteros, per posar un exemple. Si veiem ben clar en el llibre de la naturalesa que no hi ha un ésser igual a un altre, tot i les seves naturals similituds, perquè ens entestem a negar-la en la nostra manera personal de ser humans? Anem-nos acostumant no només a respectar la diferència sinó a estimar-la com un bé.