Memòria de plenitud

2.06.2015

Dilluns 8 de juny Edicions del Periscopi publica Memòria del buit, de l’escriptor sard Marcello Fois, que explica la llegenda del bandit més buscat de Sardenya. Albert Sánchez Piñol ens presenta aquest autor al pròleg del llibre, que podeu llegir avui a Núvol.

Marcello Fois

Marcello Fois

Fa molts i molts anys, quan encara no havia publicat ni una pàgina, vaig conèixer un italià instal·lat a Barcelona, un tal Giuseppe Granieri. Ens unia l’amor per la literatura, així que un dia li vaig deixar llegir un conte que havia escrit. Dies després em va abraçar, tot dient: «Algun dia seré editor, i el primer text que publicaré serà aquest meravellós conte». Granieri era un bon xicot que semblava la caricatura del bon italià: un home grandiloqüent, de projectes bombàstics, tan exaltat com refinat, més pretensiós que pedant. Mai mentia però sempre exagerava. No feia ni un any que ens coneixíem quan va tornar a Itàlia i li vaig perdre la pista, jo creia que definitivament.

Bé doncs, imagineu-vos la meva sorpresa quan molt temps després vaig rebre una carta des d’Itàlia: «Recordes allò que et vaig dir? Sóc editor i el primer llibre que publicaré inclourà el teu conte». No m’ho podia creure: Granieri havia tingut accés a uns petits fons europeus de promoció de la cultura editorial, una martingala estranya. Fins i tot m’enviava el contracte perquè el signés!

Qualsevol que hagi publicat recorda l’emoció de la primera vegada. En la seva amable carta Granieri m’advertia que no podia pagar-me gaire. «Només t’arribarà per comprar-te una corbata italiana», em deia. Però quina importància podien tenir, els diners? La segona qüestió era que el meu relat tenia una extensió mitjana, unes quaranta pàgines, i per completar el llibre també s’incloïa un relat d’un autor italià: un tal Marcello Fois.

Jo no coneixia Marcello Fois. En aquella època no era, ni molt menys, l’autor reputat en què s’ha convertit. Però ja era un escriptor bo, molt bo. I no cal ni dir-ho: el seu relat era infinitament millor que el meu. O sigui, que en certa manera el meu bateig literari va ser una mica humiliant. Fois era un monstre literari i jo amb prou feines m’estrenava. I quan una temporada després vaig revisar el meu conte, vaig arribar a la conclusió que tothom arriba quan revisa la seva primera publicació: que és una sobirana porqueria. Aquell petit llibre només em va donar dues alegries: la primera, que em va permetre conèixer un gran autor, que no era jo, i la segona, que el llibre és, afortunadament, introbable.

Pel que fa a Giuseppe Granieri, amb el temps s’ha convertit en tot un guru postmodern de l’edició per internet. Sant Google dixit. (Per cert: no em vaig comprar cap corbata italiana perquè el Giuseppe no em va pagar mai.)

Marcello Fois és un autor sard i és un autor prolífic. Per això em sorprèn que hagi trigat tant a fer seva la història de Samuele Stocchino, el famós bandoler de Sardenya. (En realitat, Stochino; Fois afegeix una C al cognom històric.) Per als sards Stocchino és una mica com Serrallonga per als catalans o Jesse James per als nord-americans. Amb un afegit: que la insularitat atorga un afegit de tragèdia a l’etern patetisme dels fora de la llei. D’una illa no hi ha escapatòria. Així, qualsevol individu que s’enfronta al Poder sap que no podrà fugir-ne mai. Abans o després caurà, pres o mort.

I tanmateix, el bandolerisme del segle XIX i principis del XX té components afegits. El bandoler no és un personatge solitari. Sense la solidaritat comunal no és res. I aquesta solidaritat existeix. El bandoler és una creació de la seva societat, no una simple excrescència. La seva violència no és cega ni gratuïta. El que realment converteix Stocchino en un perill és que atempta contra els cacics locals. Quina ironia! L’Estat obliga Stocchino a participar en la Primera Guerra Mundial, una hecatombe a escala europea, el cim més demencial de la violència organitzada, d’on torna com un heroi. En canvi, quan ell fa ús d’una porció infinitesimal d’aquesta violència per compte propi, el feixisme el considera l’enemic públic número u. Ofereix recompenses astronòmiques. L’acaça. Així doncs, què és Stocchino? L’últim rebel o el primer revolucionari?

COBERTA Memoria del buitLa resposta de Fois és estrictament literària. Una narrativa a voltes distanciada, flegmàtica, més poètica que èpica. No cau, en absolut, en el romanticisme folklòric ni el sentimentalisme literari. Es mantenen les distàncies amb l’heroi. No se’ns estalvien les seves agressions innecessàries, contundents, atàviques. Però tant se val. Quan acabem de llegir Memòria del buit arribem a la conclusió, irrefutable, que Fois ha construït la gran novel·la sarda, i que amb aquesta novel·la ha assolit la plenitud de la seva carrera literària. I tenim la certesa que Samuele Stocchino ja no és un personatge històric, sinó un mite.