Meditació abans de l’1-O

23.10.2017

Què dona sentit a la vida col·lectiva? No hi ha una única resposta, és clar. La meva —que ho resumeix tot— es pot concretar en un sol mot: dignitat. Tots els pobles del món, com totes les persones, aspiren a una vida digna, ni més ni menys. Les societats poden suportar moltes coses: opressió, misèria, guerra, injustícia… Però quan una societat pren consciència que la seva dignitat és esclafada sistemàticament arriba a un llindar especial. La idea que una vida digna no serà possible si no fem alguna cosa per a nosaltres mateixos és el motor de canvi més poderós. Al meu parer, aquesta és la llavor de tota transformació ambiciosa. A Catalunya, aquest llindar es va travessar l’any 2010, quan el Tribunal Constitucional va decidir que l’Estatut que havien votat els catalans (i que tenia l’aval del Parlament de Catalunya i de les Corts espanyoles) podia ser retallat, buidat i disminuït amb absoluta arbitrarietat i menyspreu per la voluntat popular. Des de llavors, milers de ciutadans de Catalunya han pensat que la solució per defensar i mantenir la dignitat col·lectiva és constituir, de manera democràtica i pacífica, un estat independent.

Escric aquest paper a finals de juliol. No sé —òbviament— què estarà passant quan el lector tingui aquest exemplar de «Serra d’Or» a les mans. Sí que puc —si em permeteu— expressar un canvi rellevant en la meva percepció del conflicte entre els poders de l’Estat espanyol i el Govern de la Generalitat. Durant els mesos de la primavera passada, pensava que les dificultats per organitzar el referèndum unilateral impulsat per la majoria independentista al Parlament serien insalvables i que el procés no tindria cap més alternativa que desembocar en una gran protesta cívica als carrers (amb impacte més mediàtic que polític) per subratllar l’actitud intransigent del Govern espanyol. Ara, a un mes i mig del referèndum, no nego aquestes dificultats, però crec que ha canviat el focus: la qüestió principal és saber si Madrid és capaç de retirar les urnes i de posar en marxa una maquinària repressiva a gran escala. Que l’Estat espanyol té el monopoli de la violència legítima i el farà servir és fora de dubte; en vaig parlar a bastament en el meu article al número de «Serra d’Or» de juny. No em refereixo, per tant, a dubtes sobre l’ús de la força per part dels qui governen Espanya; el que obre un camp d’incògnites és com es pot aplicar eficaçment una prohibició d’unes dimensions mai vistes en una democràcia a l’Europa occidental des del 1945. Posar les urnes contra el Govern espanyol no és fàcil, però treure-les contra una part central i mobilitzada de la societat catalana tampoc no ho és.

Madrid hauria pogut accedir a un referèndum pactat a l’estil del que es va celebrar a Escòcia el 2014. Les coses no han anat així. El Govern de Junts pel Sí, amb el suport de la CUP i de les entitats sobiranistes, ha triat un camí inèdit: el referèndum unilateral en un context pacífic, una via nova a la secessió que altera els esquemes clàssics dels conflictes territorials-identitaris i que trenca també les categories d’anàlisi dels tercers, com la UE, els estats veïns, els experts acadèmics i l’opinió pública internacional. Val a dir que el trajecte ideal hauria estat un referèndum pactat, però, com diuen a Castella, «lo mejor es enemigo de lo bueno».

Continua llegint…