Me cago en la mar

28.09.2014

“Per què ens caguem en la mar i no en una garriga, un bruguerar o un rostoll?”, m’he preguntat durant anys sense arribar a cap resposta concloent. Si la memòria no m’enganya, els asseguro que no he defecat mai a cap oceà o a cap mar (a la Mar Mediterrània em sabria greu per Maria del Mar Bonet; la Mar Morta, descartada per a tots aquells que tenen una fissura rectal; la Mar dels Sargassos impensable a causa dels taurons i només veuria plausible la Mar Negra, ben amagat de mirades impertinents i curioses a l’estret del Bòsfor). Tampoc no conec grans i decidits partidaris d’aquesta pràctica marítima i fecal i, en canvi, són molts els que exclamen davant d’una contrarietat, sorpresa, en un accés de ràbia o en un rampell d’admiració: “Me cago en la mar!”.

Micenes

La mar Micenes | Foto: Wikimedia Commons

“Per què, per què ens caguem en aigües jurisdiccionals espanyoles o bé d’algun altre país o, tampoc no s’ha de descartar del tot, en aigües internacionals, amb tots aquells pirates somalis?”, m’he interrogat a mi mateix dia rere dia, sense compartir aquesta incògnita amb ningú, ja que és una pregunta impròpia i alhora una mica incòmoda en una reunió de feina, tot sopant amb amics o en un còctel en una ambaixada.

Gràcies a Éric Beaumatin, estudiant dels Etudes ibériques et latino-américaines a la Universitat de la Sorbona i autor de Recherces sur la censure verbale: l’euphémisme dans le catalan parlé de Barcelone (1980), he arribat a entreveure una possible –i probable- explicació. No és que, encara que només verbalment, embrutem la mar amb la nostra femta, sinó que ‘me cago en la mar’ seria un eufemisme d’una expressió més grollera, més inconvenient, més ofensiva i nauseabunda, que seria aquesta: “me cago en la Mare de Déu”. Si com a catòlic em repugna escriure aquesta blasfèmia immunda i execrable, com a divulgador lingüístic m’hi veig abocat en honor de la filologia catalana, que a la facultat em vaig comprometre a defensar i custodiar. Així és com lluiten dins meu el catòlic i el divulgador lingüstic que sóc, amb amenaces creuades i virulentes d’excomunió per una banda i, per l’altra, d’expulsió de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans.

Malgrat que no ens n’hem d’enorgullir, cal admetre que, alguns ben sovint i altres més rarament, deposem sobre la Divinitat, i m’estimo més obviar la blasfèmia en la seva forma exacta i habitual perquè corro el risc que no m’acceptin ni a l’Església Maronita. Renec, aquest, que s’amaga en expressions de caire eufemístic com serien, entre molts altres, “me cago en dena”, “me cago en ronda” i  “me cago en seu”, que ha donat lloc a l’excepcional “me cago en Ceuta” i aquesta a una no menys sensacional “me cago en Sivilla” (escrit i pronunciat així, a la manera italiana, com és comú i popular).

Per tant, no és d’estranyar que algun moment de la nostra història, entre la conquesta d’Atenes i la de Neopàtria, els catalans més indòmits i renegaires haguessin fet de cos en la Mare de Déu i que, per raons òbvies de respecte, al llarg dels segles s’hagués reduït a “me cago en la mare” i d’aquí, “me cago en la mar”. Per reforçar l’eufemisme, s’hi hauria afegit ‘salada’ (“me cago en la mar salada”), adjectiu que no ens dóna una gran informació sobre la mar en qüestió i que només tindria una mera funció encobridora, eufemística.

Beaumatin també apunta la possibilitat que “me cago en la mar” fos una reducció de “me cago en la mare que et va parir”, expressió que hauria arribat als nostres dies partida en dos: “Me cago en la mar!” i “La mare que et va parir!”. Aquesta partició en dues meitats respondria a la gravíssim ofensa que entranya aquesta expressió, ja que la sola insinuació que algú deposa sobre la nostra mare encén les ires de tot català de bé.

Com veuen, els eufemismes són tot un món atractiu i misteriós, com bé escriu Beaumatin amb aquestes paraules: “L’euphémisme, enfin, en tant qu’attitude, ne se différencie de la poésie par exemple que par les motivations extra-lingüístiques qui le font apparaître”. Si vostès llegeixen en el seu sentit primer l’allau d’eufemismes presents en El virgo de Vicenteta de Bernat i Baldoví, l’obra es converteix tot d’una en una gran comèdia hortofructícola, de la qual no se n’acaba de copsar del tot el què. Com si fos un Beckett o un Ionesco.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Una amiga d’origen argelí, criada a Holanda i de cultura francesa, que va arribar ara fa una vint anys a Catalunya es va sorprendre enormement de la potència de les blasfèmies que utilitza el personal per aquestes contrades. La deposició en la mar no seria de les més potents… Hi ha un enorme univers “out there”, vinculat al tradicional anticlericalisme de bona part del país.

  2. Els articles del Sr. Gomà són una festa. Quin tip de riure m’he fotut !

    Efectivament, a casa i al carrer de casa sempre vaig sentir molts renecs. Entre els quals: “Me cago en dena”, “Me cago en Ceuta” i “Me cago en cent”. N’hi havia un que no en tenia prou i es cagava “en mil”. I, fins i tot, n’hi havia algun que ho reblava amb cent mil: “Me cago en l’hòstia sagrada cent mil vegades”. Havia tingut un professor que es cagava amb Sant Cristòfol nano. I una persona molt propera tenia afició a cagar-se en la mare del Tano: “Em cago amb la mare del Tano, quan era gitano.”

  3. Possiblement «Me cago en dena» es pot considerar una expressió tabú que ha passat a ser eufemisme, pel progressiu desconeixement del significat del mot principal.
    Diu el DIEC2 que una dena és «1. Part del rosari, composta d’un parenostre, deu avemaríes i un glòria. 2. Gra més gros o senyalat, que separa els grups de deu grans petits en els rosaris…».
    Si per a molta gent és un eufemisme és perquè avui dia s’ha oblidat l’esmentat significat de «dena», de manera que ens sona a mot buit o a una mena de «daixonses».
    En els temps en què se solia resar el rosari a moltes cases, segurament era conegut el significat de «dena», de manera que l’expressió significava «Me cago en un tros, una part del rosari» o, per sinècdoque, «Me cago en el rosari»

    • Ho desconeixia, és curiós. També havia hi el “Me cago en deuna” i el “Me cago en des”, pronunciant la e tancada.

  4. Rectifico, ampliant-lo, el meu comentari anterior: segons el DCVB, «dena» tenia altres significats a més dels recollits pel DIEC2. Significava també «conjunt de deu coses o de deu persones»; «grup de deu persones destinat a la defensa, al treball»; «treball del comú, al qual acudeixen els veïns d’un poble, en brigades de deu o de més treballadors (Val.)».
    Així, doncs, el «Me cago en dena» podria ser que, en el seu moment, hagués expressat rebuig al treball obligatori exigit per una comunitat o al treball en general.

  5. Coincideixo amb l’Enric Gomà quan apunta la possibilitat que l’expressió “Càgum la mar(salada)” sigui un eufemisme del renec “Càgum Maria/la mare de Déu”. Renegar -i com deia el doctor Lluís Payrató a les seves classes de Català Col·loquial- implica fer present i infringir un tabú (una prohibició): religiós (Déu, la Verge…) i rep el nom de blasfèmia (“no prendràs el nom de Déu en va”); sexual (collons!, Cony!, vés a fer la mà!…); familiar (“el cabró del meu germà!, Ta tia!, la mare que et va…”); o fisiològic (a cagar a la platja, a la via, vés a pixar…). La combinació imaginativa de tots aquests grups (cony de Déu!, p.ex.) més els jocs lingüístics creats pels parlants (recontracollons, p.ex.) assenyalen que el renec té diverses funcions: lingüístiques (com a connector: “Espera, òstia, ara no em ve al cap; ah, sí!”, on “òstia” el podríem substituir per “tio” i ningú no es podria ofendre); funció catàrquica, és a dir, d’alliberament d’emocions on un “òstia!!” equivaldria a un “prou!”, a un cop de puny damunt una taula, a un cop de porta, posem per cas. I, per no abusar, una funció perlocutiva quan, com a insult, es pretén ofendre al receptor (“fill de puta!” = mala persona). Desconec el per què de la sorpresa de l’amiga argelina que esmenta en Joan Ú, perquè desconec quins són els tabús socioreligiosos de l’Islam; com en desconec si reneguen o no els budistes, els hinduistes o renegaven els antics panteistes grecoromans. La religió catòlica, si es caracteritza per una cosa, és per ser la religió de la prohibició, del “NO”. Dels deu manaments, set són prohibicions i d’aquestes set, dues són explícitament sexuals que podríem resumir en la frase popular: “Això no es diu, això no es mira, això no es toca.” Que a més a més renegar formi part d’un possible tarannà anticlerical, podria ser en alguns casos (com suggereix la investigadora Carme Plaza a “El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca”, 1980) però no sempre. Jo mateix, fent un estudi de camp sobre el renec dels pagesos de Rasquera d’Ebre, mentre feia filologia catalana, vaig sentir dir a una persona un “Macàgum Déu!” i segons després un “Per l’amor de Déu!”, dins de la mateixa locució; i no va ser l’únic cas. Parlar “bé”, com vestir “bé”, menjar “bé”, etc. forma part d’una sèrie de normes (subjectives o no, arbitràries o no, higièniques, etc.) que una societat -o els seus dirigents- determinen per a un bon funcionament de la mateixa; i no totes les societats es regeixen per les mateixes normes (fer un rot mentre es menga no té la mateixa consideració al nord o al sud del Mediterrani,). Que algunes normes siguin per tenir-nos més collats i “obedients”?, no dic que no, però això ja són “figues d’un altre paner”, on “figues” no té cap connotació eufemística.