Mateu el missatger

Que la professió periodística està en crisi ho sabem tots. El paper és un format tocat de mort, la informació es transmet per vies no convencionals i els lectors malvats seleccionen cada vegada més allò que volen saber. Ah sí, i els diaris ploren (i publiquen) recurrentment sobre el tema. Com deia, aquesta crisi la sabem tots massa bé.

Almenys fins ara, però, no he sentit ningú apuntar sense vacil·lacions els (probablement) responsables principals del problema: els mateixos periodistes. Humilment, us demano que m’ho deixeu fer a mi. Deixant de banda l’ètica periodística i la professionalitat (discutibles, i sovint absents), resumiré en dues frases bona part de totes les crítiques que els hi reservo. Probablement caldria explicar-les de manera constructiva, perquè expressen arguments de pes, i estic convençut que són les raons que provoquen que aquesta crisi sigui tan fonda. Dues frases que escric ràpid, abans no m’agafi la por: els periodistes no saben de què parlen i estan contínuament esbiaixats.

Els coneixements d’un periodista

En cercles científics és comuna una broma sobre les escasses diguem-ne notícies de l’àmbit que surten publicades. Bàsicament es tracta d’un comentari irònic que es pot reduir a un “si això és el que han entès i escriuen del tema, no em tornaré a creure cap altra notícia que llegeixi”. La incompetència periodística en el camp científic és llegendària. De fet ho és tant, que probablement no és igualada en cap altra disciplina que els calgui divulgar: francament, no poden ser tan ineptes en tot.

Això ens porta a una situació complicada, perquè segons de què vagi la notícia ens en refiarem més o menys. Així, si som una mica confiats, podem acceptar sense mal de panxa l’exactitud de les notícies relacionades amb el punt de creu i les noves tendències, per exemple. Tot i que el punt de creu pot tenir la seva cosa, no sembla que calguin gaires coneixements específics per poder-ne fer una bona crònica. Però què passa quan allò que s’explica té una certa complexitat? Què hi ha de cert en, per exemple, les informacions econòmiques, polítiques o diplomàtiques?

Un molt mal referent són, evidentment, els tertulians de qualsevol ràdio. Gent que parla de tot i que, de fet, no sap de res. Segurament no són representatius, però crec que indiquen una tendència comuna en el món periodístic: no s’ha donat importància a l’expertesa. O almenys, durant molts anys, no se li ha donat la importància que li pertocava. Si em dieu que hi ha periodistes especialitzats, jo ric i contesto que, com a molt, hi comença a haver periodistes especialitzats. I no són majoria.

El món és diferent, i sembla que algú no ha entès bé què passava. Em posaré d’exemple. Sóc d’una família de pagès, amb pocs recursos, que ha patit un canvi brutal de generació en generació: els meus avis van anar a l’escola fins als 10 anys, els meus pares fins als 16 i els meus germans i jo vam estudiar fins als 30 anys (doctorat inclòs). El nivell d’expertesa del clan ha canviat radicalment, i aquest patró s’ha reproduït de manera similar a la majoria de llars del país. No només hi ha més persones amb formació, sinó que tothom té algú proper amb coneixements específics, que farà befa pública de les notícies mal explicades que detecti. En canvi, si l’educació dels periodistes ha patit alguna oscil·lació, sembla que és a la baixa. I la credibilitat dels diaris, tot darrere.

Crec que també cal tenir en compte que simultàniament a aquests canvis en els nivells educatius, hem viscut una revolució tecnològica que ha fet possible que els experts d’un tema facin arribar directament el seu missatge. Els economistes, els que viuen a l’estranger o els que estudien el càncer saben escriure i tenen blocs, en els quals es pot trobar informació actualitzada, entenedora i veraç. Mentrestant, els diaris s’han anat quedant amb informacions generals i poc aprofundides. Com diuen al país veí, això és ajuntar la fam amb les ganes de menjar: quan els lectors buscaven informacions més exactes i més acurades, els diaris no les van saber proporcionar. La xarxa, sí.

Biaixos

La selecció de notícies que cal fer per poder imprimir un diari cada nit implica l’aplicació d’uns criteris que són inherentment subjectius. Sense cap mena de dubte, a tot diari hi ha un biaix, que queda més o menys reflectit en els editorials, però que per la poca atenció dels redactors sovint va força més enllà. Si ho voleu comprovar, podeu mirar què passa quan un periodista guanya un premi literari. A la ciutat del rai fa uns anys que vam viure’n un bon exemple: el finalista del premi, un periodista del diari més venut, va tenir el triple de publicitat que el guanyador. La presentació de la seva novel·la, que ningú ja no recorda, va ser un esdeveniment cultural de primer ordre i probablement va merèixer una portada. Felicitats, periodistes! Ja m’imagino què pot passar si mai un col·lega espavilat d’aquests informants guanya un guardó científic, ni que sigui menor.

El biaix és inevitable. En canvi, en general els diaris fan veure que no existeix, i molt pitjor encara, sovint tenen pretensions d’una impossible objectivitat. No entraré en discussions filosòfiques, però espero que no hi hagi ningú prou il·lús com per creure que realment és possible ser objectiu quan es decideix quina informació es transmet, quan es publica, i com s’explica.

Des del meu punt de vista, és molt més profitós assumir les limitacions inherents al paper de comunicador i aprofundir en l’abast d’aquest biaix. Assumir-lo i sobretot, fer-lo explícit, incrementaria la credibilitat de la informació. Les revistes científiques (que també n’hi ha) sovint exigeixen als autors que hi publiquen una declaració de conflictes d’interessos. Aquest document, que surt amb l’article, fa evident qualsevol possible biaix. Per exemple, si un estudi sobre els efectes terapèutics d’un fàrmac el financia l’empresa que el produeix, els resultats poden estar involuntàriament registrats a l’alça. I val més que ho sàpiga tothom. De la mateixa manera, i encara que no me la diguin, els periodistes que m’informen sobre el conflicte d’Israel i Palestina en tenen una opinió, que potser els modula la notícia.

Que no hi ha interès per abordar aquest biaix és evident. Actualment és possible i senzill fer un recompte dels termes més fets servir en una publicació, filtrar el que no són connectors sintàctics, i obtenir un perfil de tendències. També és senzill i possible separar (més) clarament les seccions d’informació i d’opinió, i probablement també és factible formalitzar més el llenguatge i ser més estrictes amb els redactats que inclouen opinions encriptades. I no em convenceran que això sigui incompatible amb vendre diaris.

La mort del missatger

La professió periodística ha de desaparèixer, almenys tal com es practica actualment. Matar el missatger que ha fet malament la seva feina em sembla molt recomanable, però és il·lús esperar que no faci falta algú que intervingui en el món de la comunicació. Encara que molt som experts en alguna cosa, no som experts en tot, i no sabrem trobar tota la informació. Hi haurà canvis en el sector, i segons com ens enganxaran a tots desprevinguts.

De fet, crec que ja es pot començar a intuir com anirà tot plegat. A part de la desaparició de suports (adéu al paper) i de l’alteració dels temps (la immediatesa de twitter s’ho menjarà tot), els diaris viuen altres canvis menys evident i segurament més estructurals. Ja comença a ser un fet evident que els especialistes els estan colonitzant: del bloc han passat a la columna, i alguns cops, directament a la notícia-crònica. Ocupen un espai que naturalment els pertoca, el de comunicadors d’allò que saben, i les capçaleres ja batallen per comptar amb la col·laboració dels millors experts. Pels periodistes quedarà la crònica rosa, esperem que en tots els seus aspectes: des de les informacions de societat a les cobertura de les anècdotes de la campanya electoral. Uau. Potser no cal anar a la facultat per fer aquesta feina.

La comunicació periodística quedarà com un sistema de transmissió de la informació lliure i no intervingut, que anirà d’individu a individu? No ho crec, perquè la demanda per trobar informació recopilada hi és. I és en aquest context que farà falta la figura del gestor de la informació, que amb criteris de qualitat supervisi, organitzi i aglutini tot allò que els experts volen dir. A més, quan faci falta, caldrà que introdueixi explicacions a l’abast de qualsevol, però correctes i informades. Estic convençut que aquestes tasques les hauran de fer persones formades que tinguin ganes de treballar en el sector de la informació. Potser se’n diran periodistes, però afortunadament, no ho seran. I els que vulguin l’ofici de sempre hauran de vendre’s a revistes del cor o a diaris cavernícoles, per continuar picant missatges foscos i tendenciosos. Aquests, mateu-los tots.