Massa deutes amb les flors: llegir Antònia Vicens avui

Vicens és una col·leccionista i amant de les paraules, que sempre ha considerat un espai de llibertat

Diuen que mai no és massa tard per tornar a començar. Sovint, els camins per on ens condueix l’atzar són imprevisibles i ens fan seguir rutes que mai no hauríem imaginat, malgrat que potser, al cap i a la fi, tot està escrit i per escriure. Això devia pensar justament Antònia Vicens (Santanyí, 1941) quan, segons ha afirmat en diverses entrevistes i presentacions, li varen caure al damunt els versos del seu primer llibre de poemes, Lovely (Moll, 2009). Era un 3 d’agost i l’autora, la poeta, tenia seixanta-cinc anys i una carrera consolidada com a narradora a les seves espatlles.

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

Però no era a la inversa, el camí que havien de seguir els escriptors per arribar a l’esperada, la cobejada, l’alabada —sempre en la intimitat, amb discreció, això sí— fama? Escriure uns quants llibres de poemes quan s’és jove i arrauxat, de versos esmolats i, si pot ser, que cridin fort i clar, per conrear, a les acaballes, una prosa més calmada i fruit del pòsit dels anys. Si més no, la història té sentit.

El cas és que Antònia Vicens ha estat una autèntica outsider en aquests i tants altres aspectes, i, en el que podríem considerar l’etapa de plena maduresa de la seva carrera novel·lística, es va sentir cridada, literalment envaïda, per la poesia: “la vida em començava a caure a trossos i els versos eren el recipient més adequat i flexible per agafar-los”, afirma en una de les entrevistes que hem tengut el plaer de fer-li durant aquest estiu passat, i que apareixerà l’any que ve en el volum Antònia Vicens: massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Ed.).

Vicens és una col·leccionista i amant de les paraules, que sempre ha considerat un espai de llibertat, i trobava llavors en la poesia una llibertat encara més grenyal i furtiva, amb què ha seguit lluitant fins als nostres dies. Amb la seva obra poètica, breu però sens dubte contundent i personalíssima, l’autora ha bastit fins ara un tríptic molt difícil de comparar amb cap altra obra de la literatura catalana i potser universal: el que conformen Lovely (Moll, 2009), Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) i Fred als ulls (Cafè Central, 2015).

En primer lloc, Lovely és, segons la mateixa autora, una exploració del cos i de la que ella anomena “la pell dels records”: a través dels seus poemes, situats en l’època en què “la gent no tenia temps per seure. / Per no gastar electricitat / tenien fills”, Vicens explica la seva infantesa i la de les dones de la seva generació —”Deien: / Aquesta nena ens pertany / tenim tan poques coses!”— i també retrata, amb la cruesa i la bellesa sublim que caracteritza tota la seva producció, la mort del pare “satisfet d’haver pogut comprar / la mar a la seva filla” amb la seva primera llibreria i la seva primera màquina d’escriure, o l’espera de la mare quan aquest es troba en alta mar.

La segona part d’aquest tríptic és Sota el paraigua el crit, que podríem considerar els versos en negatiu del recull anterior: si el primer era el cos, aquest representa, efectivament, l’ànima. És en aquest llibre que Vicens parla de molta gent que ha passat per la seva vida i que ja se n’ha anat, però que, a l’espera de la “segona mort” anunciada per Sant Tomàs, torna de visita de tant en tant: “si no dius fort el meu nom / em condemnes per sempre”, o bé “I una nit va caure de més amunt / de les estrelles / dins el / teu / dor / mi / to / ri. // Va embrutar els llençols de celístia”. És en aquest recull, més lúgubre i vellutat que l’anterior, que l’autora rep la visita de sa mare, preocupada per la neteja de les calderes, reprodueix amb una quotidianitat bellíssima els monòlegs de familiars de pacients en un hospital o descriu el naixement de fantasmes allà on abans hi havia tarongers i ullastres. És un món difícil, el d’aquest recull, que acaba amb una autèntica advertència: “Hi ha gent / per a tot fill. Tu / no oblidis mai el paraigua”.

Finalment, la tercera cara del tríptic poètic vicensià és una peça difícil de superar per cap altra obra: la recentment publicada Fred als ulls. En aquesta, Vicens recorre, entre les coordenades del pati de casa seva, entre l’ombra d’un llimoner — “té una ferida que no es cura parlo / del llimoner”— i les fulles seques del terra, els principals temes de la naturalesa humana: “records ferits d’ala”, l’amor, la bellesa, la vellesa o la mort. I ho fa des de la perspectiva dels anys i l’aprenentatge que en aquests ha pogut recollir: “ara saps / que els somnis / igual que la calç / viva et poden deixar cega que el tigre / o la rata / poden criar / dins el teu cap”. Es tracta d’un llibre infeliç però sublim, en què bellesa i horror conviuen en un equilibri molt difícil, pràcticament com el de la vida mateixa: “Perquè has arribat a un saltant de la teva vida que quan / algú et demana de què passes gust contestes / sóc feliç el dia de la setmana que canvio / els llençols         i el llit fa olor / d’infància”.

Antònia Vicens és una lluitadora de la paraula i això és un fet demostrable a partir de totes i cadascuna de les seves obres, tant pertanyents a l’àmbit de la narrativa com al de la poesia. No debades, la seva lluita constant per assolir la bellesa mitjançant la quotidianitat —segons Bernat Vidal i Tomàs a Banc de fusta (1968), “per ella la lluna és un tros de plat, un grell de llimona, una retxa de guix, un ull de bou, una tallada de pera, una esquerda de mirall”—, i la seva capacitat d’escriure amb una prosa vigorosa els temes més escabrosos i entristidors que puguin existir —”una sorprenent mescla de força i gràcia”, segons Maria-Aurèlia Capmany al pròleg de Primera comunió (1980)—, han captivat les generacions d’escriptors que l’han seguit: Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Lucia Pietrelli, Odile Arqué, Mireia Vidal-Conte, Maria Antònia Massanet, Anna Gual, Míriam Cano, Laia Martinez i Lopez, Joan Duran i Ferrer i un servidor, entre molts altres, li han dedicat poemes, obres senceres, n’han citat fragments o l’han reconeguda explícitament com un referent literari de primer ordre. Jaume C. Pons Alorda, entusiasta de la bona literatura, per exemple, s’hi ha referit en diverses ocasions com la Gran Dama de les Lletres Catalanes, un títol que de ben segur que tots els esmentats i molts més coincidirien a concedir-li.

Antònia Vicens davant l'aparador que conté l'homenatge a un dels seus poemes | Foto: Carles Arola.

Però quina és la clau d’aquesta eterna primavera, d’aquest constant preguntar i evolucionar i florir que caracteritza l’obra completa i la persona de l’autora de Santanyí? En una de les entrevistes incloses al ja esmentat recull, Vicens ens explica el principi d’un viatge iniciàtic que en certa manera encara no ha acabat:

“De vegades pens que als meus llibres hi cerc la nina perduda que vaig ser, i hi ha una anècdota que crec que ho reflecteix: jo tenia cinc o sis anys i vaig fugir d’escola. El convent de les monges estava prop d’una placeta que desemboca a la carretera que va des de Santanyí cap a l’Alqueria Blanca i vaig començar a caminar-hi. Diuen que em va trobar un pagès, que anava amb un carro i la mula. Va veure una nina rossa, grasseta, li va demanar on anava i aquesta li va dir el nom d’un poble o d’un lloc que no existia.

Aquell home em va posar damunt el carro, que devia anar carregat de sacs, i va començar a fer voltes pel poble, cridant: Dones, qualcú ha perdut una filla?. Quan va arribar al meu carrer, les dones varen sortir i varen dir: Sí, és la filla de na Catalina.

Així que jo, ja en aquells anys, ja perseguia un lloc inexistent i hi anava caminant per la carretera de l’Alqueria Blanca. És aquest itinerari, que crec que he intentat seguir amb la meva obra, a través de molts personatges.”

És clar: Antònia Vicens és ara una dona més major, encara rossa, esprimatxada i tímida, d’ulls blaus profunds, però segueix duent a dins aquella nina perduda que cercava pobles imaginats. No ha abandonat les preguntes ni tampoc les paraules: les que col·leccionava ja de petita, de manera quasi intuïtiva, i que ara, de gran, té desades dins un corol·lari, com si de papallones exòtiques, precioses, lletges, embafoses, il·luminadores, fredes, roents, normals i corrents, es tractés.

Seria un acte de total inconsciència, per al lector d’avui, deixar passar l’oportunitat de llegir amb el deteniment i la passió que reclama tota la producció d’Antònia Vicens: per la llibertat que atrapa entre els mots, per les respostes quasi invocades entre tantes i tantes preguntes, per la genuïnitat de la seva veu i per la irradiant contemporaneïtat que desprenen tots els seus textos. Quan es parla d’alguna cosa autèntica, ja poden passar les modes, que el text perdurarà. El bon escriptor, com Antònia, no morirà mai: sempre, ahir, avui i a través dels segles, donarà el seu punt de vista del món, el passarà pel seu prisma de cristall per il·luminar tots aquells que l’admiren i el segueixen. Tindrà, sempre, “massa / deutes amb les flors”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació