Martel martelleja el Teatre Lliure

Ja em disculparan el titular. Però és que l’havia de fer. Finalment va arribar el moment: dimecres al matí, Juan Carlos Martel va presentar les línies programàtiques del projecte artístic que li ha fet guanyar el concurs per dirigir el Teatre Lliure. Servidor de vostès, bicicleta amunt del Paral·lel i el carrer de la Bòbila, va arribar quatre minuts tard. Em pensava que la cosa encara no hauria començat (ja se sap, allò dels cinc minuts de cortesia), però estava equivocat.

‘On és Wally?’ o Juan Carlos Martel assegut entre els treballadors del Lliure. © Ros Ribas

Albert Minguillón, el sempre sol·lícit cap de personal de sala, em va rebre amb un “Acaben de començar” i em va acompanyar fins a la porta de l’Espai Lliure. “On m’assec?”, li vaig preguntar, sense tenir clar si havia d’anar a la grada o a l’escenari. Primer encert de la roda de premsa: Juan Carlos Martel s’asseia, juntament amb una representació dels treballadors del Lliure, a la grada central del teatre, mentre els mitjans estaven asseguts a l’escenari. Gran posada en escena. “A mi no em veureu presentant la programació, sol, a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver”. I és que tot i que Martel ha treballat (i molt) amb Lluís Pasqual, de seguida ens va quedar clar a tots els presents que el seu projecte és de tot, menys continuista.

Podeu llegir el seu projecte artístic en aquest enllaç i el trobareu molt ben explicat a molts altres mitjans (gràcies, companys). A Núvol som més de fixar-nos en les petites coses. Els detalls de la vida, sabeu? A primera vista, la fotografia de la roda de premsa sembla una mena d’On és Wally?, on Martel no va amb jersei de ratlles, gorra de llana i ulleres, però costa igualment de trobar entre els membres del seu equip. Equip. El seu projecte conté tres eixos principals –el social, el cultural i l’educatiu– i novetats tan revolucionàries com un decàleg de mínims. “Es donarà suport anual a almenys un artista nou” i “No podrà repetir dos anys seguits una o un creador dins la programació” són us manaments que, a priori, sonen molt bé. “Es buscarà la màxima paritat en la programació i en els equips artístics”, també. Més participació en la gestió dels projectes, més programes de col·laboració amb la creació local i internacional i la modificació dels estatuts actuals de la Fundació assegurant, entre altres coses, la paritat del seu patronat. Un director artístic atent al seu temps. Al Zeitgeist, que diria un pedant.

“Com a continuista només tinc que he treballat amb el Pasqual, i que vull reformular els Radicals Lliures i El Lliure dels nens”. El primer em sembla molt bé, i amb el tercer esperem que la riquíssima escena del teatre familiar de Catalunya tingui un lloc, per fi, al Teatre Lliure. No estem tan convençuts de recuperar un cicle com els Radicals Lliures. No és perquè a casa no ens agradin les coses modernes (a casa som molt de maquetes i ninotets) sinó perquè creiem que ja va sent hora que els rarets ocupin totes les programacions regulars. Prou de cicles, prou de guetos. I el Senyor Serrano no és nova dramatúrgia ni jove promesa, que ja fa més anys que té la closca pelada que amb pèl.

Juan Carlos Martel Bayod, el nou director del Teatre Lliure. © Ros Ribas

Suport a la nova generació. Els projectes “Empremta”, “Pont” i “Companyies” consistiran, respectivament, en presentar la feina de creadors a l’inici de la seva carrera, establir convenis de col·laboració amb escoles d’art dramàtic i universitats i, finalment, cedir l’Espai Lliure a una companyia independent perquè el gestioni i programi durant un període determinat. Comitès. Segurament un dels punts més interessants del programa de Martel. Es crea una Comitè de Programació, integrat per diversos comitès, que es reuniran periòdicament. Ens agrada molt veure-hi noms com els de Clàudia Cedó i Isaias Fanlo (transparència, paritat i igualtat), Juan Carlos Olivares i Victoria Szpunberg (dramatúrgia), Íngrid Guardiola i Marc Artigau (lectura de textos) o Marina Garcés i Albert Lladó (escola de pensament). No els puc dir tots. He dit que no explicaria el programa sencer i ho estic fent. Llegiu el projecte en aquest enllaç, per favor.

Lliure en viu. Noves eines de difusió amb criteris d’accessibilitat, edició de llibres digitals amb els antics programes artístics, creació del Canal Lliure, enregistrament de totes les produccions i creació d’una biblioteca digital d’accés públic. Aquí parlo des de la meva faceta d’investigador i recercaire teatral: moltes gràcies. No cal anar massa lluny en el temps: per aconseguir una bona còpia enregistrada del muntatge Ronda de mort a Sinera (Sala Fabià Puigserver, 2002) vaig haver de moure cel i terra. Per als investigadors, per als periodistes i, sobretot, per als espectadors i aficionats del teatre, per als ciutadans en general, és de justícia tenir un arxiu digital de qualitat. El Museu de les Arts Escèniques és just al davant, recordem-ho. Margarida Xirgu riu i balla, a la seva tomba.

Juan Carlos Martel inicia la seva nova etapa com a director del Lliure aquest divendres 1 de febrer, i el primer que farà serà reunir-se amb el comitè d’empresa. Es crearà un departament de Recursos Humans (el Lliure no en tenia!) i la intenció de Martel és augmentar els ingressos propis del teatre fins al doble, en qüestió de quatre anys. Per això es crearà una àrea de màrqueting i de creació de recursos. “Aquesta gent”, deia referint-se als treballadors de la casa asseguts al seu voltant, “estan molt més preparats de tot allò que han fet fins ara”. Més perles de la nit: “Jo no soc aquí per fer-me una carrera nacional o internacional”. “La cultura de Barcelona té molts més colors, religions i sexualitats de les que estem veient ara”. I la frase del dia, sense cap mena de dubte: “El Teatre Lliure no s’ha de vendre, no serem CaixaBank”. Georgina Oliva, coordinadora dels debats del cicle Dones lliures, serà l’assistent a la direcció artística de Martel, i també serà l’encarregada de les relacions internacionals. Ramon Gomis, president del Patronat, va reconèixer que algunes coses no s’havien fet bé, i que els nous estatus tindran en compte temes com ara la paritat, i que d’aquí a sis anys estarà del tot renovat.

Servidor de vostès ha sigut el martell del Lliure, ho reconec. David Vericat, director de comunicació del teatre, em deia, a la sortida “El azote del Lliure! Ja et conec, però per fi ens posem cara” (jo ja et tenia controlat, Vericat). No és la nostra obligació criticar allò que considerem que no funciona, d’un teatre que ens sentim, a més, molt nostre? Així com reconeixem la professionalitat i l’amor per la seva feina que desprenen treballadores com la Mercè Cervera, la Noe Alesan o la Irene Vicente, també hem demanat explicacions quan hem vist coses que no ens han agradat. Tanca el Lliure, amb aquesta nova etapa, el seu annus horribilis? De moment, el projecte de Martel pinta molt bé. Però no et relaxis, Juan Carlos. A Núvol ho veiem tot i tenim ulls a tot arreu. No direm que a mitja roda de premsa et van caure tot de monedes de les butxaques. No ho direm a ningú.