Marta Rojals i l’eròtica editorial

19.12.2015

El cap de setmana passat va tenir lloc a Vilafranca un debat sobre l’statu quo del sector editorial, aplegats sota el cicle de conferències “Els llibres i els dies”. L’organitzaven el col·lectiu Llegir en Català i el grup de llibreries Bestiari, i especialment la llibreria L’Odissea de Vilafranca. Aquest article recull la intervenció de Bernat Puigtobella a la jornada.

Marta Rojals ha mantingut entrevistes telemàticament

Marta Rojals ha mantingut entrevistes telemàticament

Per què ha triomfat Marta Rojals? En primer lloc, gràcies al seu indubtable talent, però també perquè ha entès molt bé els nous mecanismes de prescripció i la crisi de l’eròtica editorial.

El nou paradigma digital ha transformat l’eròtica editorial. Per eròtica editorial entenem aquella capacitat de l’editor de connectar l’autor amb el lector, de generar un espai de desig entre un catàleg i un públic determinat. Voldria defensar aquesta tesi a partir de tres constatacions.

1. Qui havia dit que els llibres eren com el pa, un bé de primera necessitat i no pas un article de luxe? Doncs bé, el món editorial tampoc no ha quedat al marge de la crisi econòmica. La recessió ha provocat una sotragada forta en un sector que des de sempre ha viscut d’un marge de negoci molt petit. El descens de les vendes s’ha atribuït a la reducció de la capacitat adquisitiva i a la pirateria. Aquests són dos factors certament rellevants. N’hi ha però un altre que és tant o més determinant: la dispersió de l’atenció.

2. La crisi ha abocat la industria editorial a una paradoxa. Mentre els grans segells es concentraven i s’aprimaven en grans conglomerats editorials, naixia tot un viver de microeditorials amb una forta vocació de construir una identitat de catàleg. Mentre llibreries històriques del centre de Barcelona tancaven (Áncora y Delfín, Roquer, etc.) naixien noves llibreries especialitzades, amb un esperit militant i amb vocació d’omplir un buit i de connectar amb un nínxol determinat. Hem passat de la indústria a la industriositat. Pel camí s’ha guanyat múscul cultural, però s’ha perdut negoci.

3. La tercera constatació és que el nou paradigma digital triga a instal·lar-se al món del llibre. Així com en el camp de la música, l’iTunes i Spotify han desplaçat el negoci de les discogràfiques i els músics al concert en directe i en el cas del cinema la pirateria ha fet un esvoranc enorme, en el cas del llibre ens trobem que els editors han posat a l’abast dels lectors una oferta digital que el públic reclama però que encara no sembla fer-se seva. Existeix la pirateria editorial, certament, i es pot convertir en un problema greu anys a venir si no s’estableix una connexió digital entre editors i lectors. Ara per ara, les microeditorials recelen del llibre digital. Els grans grups, en canvi, han fet un primer pas en el camí de la digitalització, però els preus que han establert podrien haver estat més assequibles. Mentre el públic digital no sigui massiu els preus no baixaran. O al revés, mentre no s’ofereixi un catàleg digital a uns preus més compatibles amb les expectatives del consumidor digital, el mercat tampoc no serà massiu. Els grans grups han iniciat la revolució digital, sí, però ha estat una revolució preventiva.

Fins als anys vuitanta i noranta els editors del nostre país disposaven d’uns mecanismes de prescripció que han deixat de funcionar. Fins fa ben pocs anys, un editor podia prescindir perfectament de la publicitat per arribar als seus lectors. Disposava, en primer lloc, d’uns premis literaris que tenien un cert prestigi, i per tant un valor prescriptiu. Avui, excepte potser en el cas del premi Sant Jordi i a vegades el premi Josep Pla, els premis han deixat de tenir aquest actiu. En segon lloc, les editorials grans podien comptar amb l’atenció dels mitjans de comunicació, especialment de les seccions culturals i el suplements literaris dels diaris. La crisi ha comportat una reducció drástica de la publicitat a la prensa i per tant també s’ha reduït molt el nombre de pàgines i l’atenció que els periodistes culturals poden dedicar a les novetats editorials. Finalment, la crítica literària no s’ha guanyat l’autoritat davant del lector més informat i ha deixat de ser, en bona mesura, un factor que pugui decantar les vendes, ni a favor ni en contra. Molt sovint hem sentit a dir a autors que es troben en ple procés de promoció d’un llibre que, posats a triar, s’estimen més que un mitjà els faci una entrevista que no pas una ressenya. És un indici més que l’autor se sent sol i desamparat i prefereix defensar-se sol.

Plaça Lesseps, un dels escenaris de la novel·la de Marta Rojals | @ Pere Virgili

Plaça Lesseps, un dels escenaris de la novel·la de Marta Rojals | @ Pere Virgili

 

Tots aquests mecanismes eren instruments amb què l’editor podia comptar a l’hora de desplegar aquest espai de desig entre l’autor i el lector. L’eròtica editorial no és més que la satisfacció de veure que la connexió entre el que publiques i el que la gent llegeix és real. No hi ha felicitat més gran per a un editor que trobar-se un desconegut al metro o a l’autobus llegint un llibre que ha editat. Aquesta visió és avui cada vegada més rara i infreqüent. Hi ha dies que agafes el metro i sembla ben bé que els Transports Metropolitans de Barcelona hagin prohibit l’entrada de novel·les. No és que la gent no llegeixi, sinó que consagra la seva atenció a altres coses que li arriben per la pantalla del móbil: articles, vídeos, tuits… El llibre no és l’únic damnificat. Els diaris gratuïts que fins fa ben poc ens lliuraven al metro tampoc han pogut resistir la dispersió de l’atenció.

L’atenció hi és, però cal caçar-la per altres vies. L’editor comença a entendre que si bé el seu negoci continua sent el llibre de paper, la connexió amb el lector l’ha d’establir cada vegada més per circuits digitals. Les ressenyes i notícies de llibres han migrat als mitjans digitals. Avui dia el boca-orella es dóna sobretot a Twitter i a Facebook. La venda de llibres de paper es consuma cada dia més a la xarxa, sigui a través d’Amazon o de plataformes com Llibres.cat o Libelista. Per tant, un tuit ben escrit i ben retuitejat pot ser clau. Un enllaç ben posat pot ser or.

L’editor, doncs, ha perdut en bona mesura el control de l’eròtica editorial. I el remei que hi ha posat sovint encara l’ha allunyat més de la possibilitat de recuperar-lo. Publicar un autor mediàtic, posem per cas, pot generar moltes vendes, però aquí l’editor s’aprofita d’un espai de desig que no ha creat ell sinó que li ve donat per l’aura mediàtica del personatge, que té una connexió directa amb els seus fans (no goso dir-ne lectors). Quan els autors més literaris es queixen per sant Jordi que s’ha pervertit la diada amb l’intrusisme dels autors mediàtics, tendeixen a culpabilitzar els mitjans i la premsa (autèntics productors de monstres), però no saben verbalitzar que el que veritablement els dol és que se senten abandonats pels seus mateixos editors, que han optat per dreceres fàcils en lloc de buscar la connexió amb els lectors a través del llibre mateix, que hauria de ser en primer lloc l’objecte de desig.

Una altre símptoma d’aquesta crisi d’intermediació és l’augment de llibres autoeditats. L’autor ha trobat eines i vies per arribar als seus lectors sense passar necessàriament per un editor. L’autor que s’autoedita, sigui en paper o a una plataforma com Amazon, s’adona que l’editor ha deixat de ser un intermediari eficaç o sol·lícit. És aquí on plataformes com Verkami han ofert un espai de comunicació vital entre els creadors i el seu públic. Les campanyes de micromecenatge són un nou mecanisme que permet obrir una zona de desig entre un llibre i el seu públic potencial.

Per il·lustrar el que acabo de dir posaré un exemple d’una autora d’èxit que no és ni mediàtica ni autoeditada: el cas de Marta Rojals, una autora que ha entès molt bé els nous mecanismes que regeixen la prescripció. L’eròtica editorial de Marta Rojals és ben singular, perquè l’editor hi ha hagut de fer ben poca cosa, excepte reeditar els seus llibres abans que s’exhaurissin. La seva enigmàtica absència del món literari, combinada amb la seva presència digital a Vilaweb cada dimarts, ha generat un buit que s’ha traduït en curiositat, interés i finalment vendes. Molts lectors s’identifiquen amb les històries de Marta Rojals, però com que no la poden tenir a ella, només els queda el llibre, que es converteix així en un veritable objecte de desig.

Aquest text va ser publicat originàriament al llibre El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació, coordinat per Jordi Cabré i editat per Pòrtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’eròtica editorial de Marta Rojals és que ha sabut escriure unes novel•les per a un públic molt extens que no són ni més ni menys que els baby boomers dels anys 70. I el seu gran mèrit és el seu estil personal i el saber explicar les històries de vida d’aquest públic que coneix bé perquè ella mateixa en forma part i ha viscut.