Marta Rojals canvia de sexe

15.12.2014

Ja fa dies que a la Rojals n’hi passa alguna. L’altre dia anunciava al seu facebook que ha decidit canviar de sexe. La cosa té trampa, però d’entrada vaig quedar tan intrigat que vaig recuperar els seus últims articles a Vilaweb. I ho vaig entendre de seguida.

Mudances RojalsSí, ara que el procés ha entrat en standby, la Rojals no es distreu amb tonteries… Ja fa unes quantes setmanes que dóna voltes a un tema: les inconveniències socials, corporals o laborals que comporta ser dona. Al costat de la seva reivindicació de la dona real, els nostres debats i pronunciaments sobre el llenguatge sexista són bagatel·les lingüístiques.

Llegint els seus articles entenc que tingui la temptació de canviar de bàndol. “Reivindicar la dona real és una batalla esgotadora perquè no s’acaba mai” escrivia a l’article ‘I un Ken amb panxa cervesera”. Rojals compara la Lammily, l’últim model de la nina Barbie, amb una joguina bèl·lica, i diu: “Ara mateix, la nina ‘realista’ que diem, de nom Lammily, s’oposa a l’oxigenada Barbie amb una frondosa cabellera del color de la fusta noble, i, per més que he remenat la web, no li he sabut trobar el complement no menys realista d’un pèl corporal fosc i espès que hi fes joc. Perquè les dones i els hòmens podem tenir o no tenir acne, estries, cel·lulitis, pigues, tatuatges, cicatrius, blaus —sí, la Lammily també disposa de blaus i esgarrapades—, però el pèl d’aixelles, pubis i extremitats és present en tothom, en un grau o en un altre, malgrat les nines que representen dones normals i els seus dissenyadors que ho passen per alt”.

On és la dona normal? O més ben dit, quin concepte de normalitat acceptem quan parlem del cos de la dona? Rojals respon aquesta pregunta en un altre article, titulat ‘Les nenes boniques no es queixen’, quan diu: “Esdevenir una nina costa esforç, com esdevenir qualsevol cosa que no ets: portar els famosos ‘shorts’ arran de gespa, per exemple, demana una logística prèvia que, com que no s’explica mai, és com si no hi fos.(…) És clar: la logística de les dones es dóna per suposada. D’aquí vénen els esforços de moltes per a arribar al punt zero d’elles mateixes. El punt zero és el mínim que s’exigeix la gran majoria per encarar esdeveniments tan naturals com ara anar a la platja, sortir d’excursió —no se sap mai si acabaran inconscients i desarmades en un box d’hospital— o visitar el metge. Per sota d’aquest punt zero hi ha la dona en brut, sense condicionar. (…) La dona en brut és un tabú que encara s’amaga a casa”, lamenta Rojals. “Evidentment: el punt zero és el model lineal masculí, exempt de variabilitats cícliques”.

Rojals exposa encara un altre exemple de la dificultat que tenim per integrar la biologia femenina als cicles laborals. Per què les dones han de decidir entre ser mares o fer carrera? És un plantejament sexista que sovint les dones són les primeres a abonar. Rojals ho posava en evidència en un article titulat Les dones tenen ‘problemes’, en què citava les penoses declaracions de l’empresària Mònica Oriol, que va dir que preferia no contractar dones entre 25 i 45 anys perquè si es quedaven prenyades era ‘un problema’.

Doncs bé, tornem a la Rojals i el canvi de sexe. No us espanteu. L’altre dia escrivia al seu mur de facebook: “Procedeixo a canviar unes quantes dades del FB per veure si em posen publicitat més animada que la de vestits per trencar la pana, viatges romàntics de cap d’any o sabó de rentar plats. Començaré per sexe: HOME”

Proposo, doncs, que editem el nostre perfil de facebook i canviem de sexe. Que els publicistes es tornin bojos! Homes, depileu-vos fins a la menopausa i més enllà i sabreu el pa que s’hi dóna. Dones, el futur és vostre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Article frívol, fluixot, capelletístic del hi hi ha ha, sobre una autora frívola, fluixota en pes especific literari, però resultona en l’estil, un ploma lleugera d’aparença literària. D’aquí el seu “èxit” en aquest lamentable poble. En aquest art ja teníem la inefable Sílvia Soler: almenys aquesta no dissimula el sucre i ens mostra sense vels el seu naufragi.

    • Anna, no sabries diferenciar un llibre bo d’un de dolent ni que te’ls refreguessin per la cara. La Marta Rojals, ni tocar-la.

    • No entenc l’atac a na Rojals. De gustos n’hi ha de tots colors, però comparar-la amb na SSoler em sembla absurd, i per tant, fa perdre pistonada a l’opinió. Llegirla (na Rojals) és un plaer, per la forma i pel contingut. Hi ha molt de talent. Però és clar, el talent, segons com, ofén. Coses de la condició humana.