Alfons C. Salellas

Alfons C. Salellas

Doctor en Filosofia per la Universidade Federal do Rio Grande do Sul (UFRGS) de Porto Alegre

Mark Knopfler, el comiat d’un tipus normal

No he entès i no he estat d’acord en moltes de les decisions que ha pres Mark Knopfler al llarg de tots aquests quaranta anys.

Mark Knopfler va començar la seva gira de comiat a Barcelona, el darrer 25 d’abril al Palau Sant Jordi. En aquesta ciutat, en ple concert i al contrari del que és habitual, va anunciar, no als periodistes, sinó a les tretze mil persones que el van anar a veure – i de retruc al món sencer – que es retirava dels escenaris, que continuaria fent música, però que deixava la carretera.

Fa sentit. Knopfler no ha gaudit mai al Regne Unit del favor de la premsa, ni de la generalista ni de l’especialitzada. Un home normal que no ha donat mai un titular escandalós des que els Dire Straits es van presentar en societat el 9 de juny de 1978, fent, a més, un rock de pub tranquil que anava a contracorrent del punk amb presses de l’època; un grup que si durant un temps va estar de moda, no va crear-ne mai cap; un tipus que sempre s’ha pres les coses amb calma i ha fugit dels focs artificials, no podia ser vist per la premsa del seu país d’altra manera que com un ésser insuls (uncool) a qui no valia la pena lloar-li gaire les gràcies per no córrer el risc de quedar ella mateixa – NME, Melody Maker, … – com a insulsa. Fins al punt que quan el 2011 Bob Dylan va convidar-lo a anar-se’n de gira amb ell, Mark Hooper va publicar a The Guardian un article titulat ni més ni menys: “Hauríem d’aprendre a estimar Mark Knopfler”?

Entre altres equívocs, a mitjans dels vuitanta Dire Straits va ser venut per la premsa com un grup per a yuppies – joves executius amb professions ben remunerades que gasten amb articles de luxe – a compte d’una cançó, “Money for Nothing” (segona pista del disc Brothers in Arms de 1985), que justament és una sàtira amb sarcasme del diner fàcil, escrita i cantada des del punt de vista d’un ignorant que ho interpreta tot en termes monetaris. I no era el primer cop. Knopfler ja havia escrit dues crítiques devastadores contra el capitalisme, “Telegraph Road” i “Industrial Disease”, que formen part del disc Love Over Gold de 1982. La primera, per a molts el millor que ha creat el músic en tota la seva carrera, és la història d’un individu que s’enfronta al buit i a les forces impersonals d’una gran ciutat obrera (Detroit) en la qual el progrés ha arribat acompanyat d’atur, de solitud i de ressentiment. La segona descriu les conseqüències, per a la salut de les persones, del declivi de la indústria manufacturera britànica de principis de la dècada amb vagues i conflictes que provocaren a molta gent depressions, disfuncions i efectes secundaris de tota mena. Disc de compassos dilatats que encetava una nova prespectiva sonora en la història de Dire Straits, Love Over Gold va ser saludat a l’època per David Fricke de Rolling Stone (publicació que sempre ha mantingut un respecte exquisit per a Knopfler) amb les següents paraules: “En una època en la qual la majoria de la música pop es concep simplement com a producte, Love Over Gold gosa posar l’art per sobre de l’emissió radiofònica”.

Posteriorment, i ben entrada ja la seva fase en solitari, Mark Knopfler va obrir The Ragpicker¡s Dream (2002) amb “Why Aye Man”, una crítica dura al neoliberalisme econòmic de Margaret Thatcher que va obligar a molts treballadors empobrits del nord d’Anglaterra (els geordies), sense feina, a emigrar dels seus pobles i ciutats natals per a buscar-se una nova vida a Alemanya, amb una llengua i un ambient desconeguts. “Why Aye Man”, que servia com a tema d’obertura per a un programa de la BBC sobre la mateixa qüestió, va iniciar també el darrer concert de fa poques setmanes a Barcelona.

Aquests són només alguns exemples que desmenteixen la imatge que durant molts anys es va anar dibuixant de Dire Straits i de Mark Knopfler. La realitat, però, queda molt lluny de la d’un home amb projectes per a satisfer la voracitat consumista dels seu públic adotzenat a l’espera del següent carmel. Altres artistes, més vistosos, més esperpèntics, més adorats per la crítica profesional, segurament encaixarien millor en aquest retrat de mirada curta.

No he entès i no he estat d’acord en moltes de les decisions que ha pres Mark Knopfler al llarg de tots aquests quaranta anys, però musicalment Knopfler és per mi una figura apart. El primer concert de rock que vaig assistir van ser els Dire Straits al Velòdrom d’Horta el dimecres, 5 de juny de 1985. Tenia catorze anys i des de diversos punts de vista aquell va ser un dels moments clau de la meva vida. Això no obstant, ningú em treu del cap que si el grup hagués desaparegut després de la publicació d’aquell doble en directe tan sòlid, Alchemy (1983), immediatament després s’haurien transformat en un grup de culte, i més hagués valgut. No és d’estranyar, doncs, que la gran sorpresa de la nit el passat 25 d’abril fos “Once Upon a Time in the West”, peça que inexplicablement, i com tantes altres de la primera època del grup, no la tocava des d’aleshores.

Però per què perdre’s en detalls quan del que es tracta és de celebrar la sensibilitat d’algú capaç de crear paisatges acústics tan aconseguits com “Junkie Doll”, fer miniatures tan delicioses com “Redbud Tree” o escriure cançons d’amor tan intenses com “Romeo and Juliet” o “Hand in hand”? El juliol de 1996 a la Monumental va tocar amb la seva Gibson una versió molt delicada de “Water of Love”, i per mi va ser la glòria…

Pujant cap al Palau Sant Jordi el 13 de juny de 2006 per a veure el concert de Mark Knopfler amb Emmylou Harris, una persona em va preguntar, “aquest quedarà, no?”. Sóc escèptic davant del que quedarà, si és que queda alguna cosa, de la història del rock. I no sé si Mark Knopfler serà un dels escollits per a formar-ne part, em sembla que no. Només sé que amb els ulls tancats tothom el sap reconèixer quan toca el seu instrument, i que aquesta és sens dubte la marca del gran músic.

Caminant cap a la cinquantena, encara puc identificar-me amb aquell preadolescent que un dia va comprar a la desapareguda 33&45 shop del carrer Ros de Olano de Gràcia una cinta de grans èxits del 1979, la segona cançó de la qual duia el títol de “Sultans of Swing”. La resta és, també, la meva història, i la de tantes altres persones que han estat tocades per la corda sensible d’aquest tipus tan normal, tan corrent…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació