(Mar)ia Rosa

21.01.2016

Nit d’estrena al TNC. Carlota Subirós ha fet una restauració de Maria Rosa. Li ha tret la pàtina dels anys per fer-hi brillar amb força el nervi que encara té aquesta obra. La vigència de Guimerà és evident però no és fàcil de demostrar-ho sobre l’escenari. Subirós l’ha passat per la centrífuga i hi ha trobat el bitxo. Si hi aneu entendreu el que vull dir.

Carlota Subirós | Foto: Griselda Oliver

Carlota Subirós | Foto: Griselda Oliver

Hi ha una escena poderosa que Guimerà va dibuixar molt bé i que Subirós ha sabut portar a escena amb precisió. És el moment en què a les bodes de la Maria Rosa i el Marçal els convidats brinden amb un vi que ha fermentat amb la sang de l’Andreu. És un moment eucarístic, que allibera l’animeta del mort que hi ha dintre l’ampolla. El brindis que propicia el Badori és com un exorcisme que fa parlar els difunts. És un exorcisme que no queda gaire lluny dels que devia fer Verdaguer quan parlava amb els dimonis. Mentre ho veia, pensava que hem perdut la capacitat d’escoltar els morts.

Ahir al Teatre Nacional hi vaig descobrir una actriu, la Mar del Hoyo, que fa una Maria Rosa visceral i convincent. Em va semblar que assistia a un d’aquells rars moments d’una carrera en què una actriu qualla en un personatge. Pels que l’heu vist a la sèrie Merlí, la Mar ja és prou coneguda, però per als que no l’havíem vist actuar en un escenari vam presenciar la trobada memorable d’una actriu amb un personatge. Darrere meu tenia en Joan-Anton Benach, que em va dir que ja ha vist cinc produccions de Maria Rosa, i ahir en sortia content. Al meu costat seia la Mary Ann Newman, que està acostumada als millors teatres de Nova York i va quedar impressionada.

Després de la funció vaig anar als camerinos a saludar el actors. Hi havia el Santi Vila, que s’estrenava al TNC com a conseller de Cultura. En Xavier Albertí, contentíssim de la feina de la Carlota. La Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre, saludant els alumnes de l’ITNC que han participat en aquesta producció. Abraçades i felicitacions. I en un racó, com abandonat i exhaust, sol, el Borja Espinosa, que fa de Marçal i ho fa tan bé que ningú se li volia acostar. Com si tots nosaltres encara necessitéssim una estona per oblidar abans de perdonar-lo. Vet aquí la força del teatre.