Mares penedides o paternitats desiguals?

22.02.2017

Unes setmanes abans del naixement del meu primer fill, ara fa cinc mesos, es va publicar a Espanya Madres arrepentidas (Reservoir Books, 2016), el llibre de la sociòloga israeliana Orna Donath que, tal com es va presentar a la premsa, “trenca el tabú de les dones que experimenten la maternitat com un error”. El llibre va tenir un ressò notable a la premsa espanyola i a les xarxes socials. Poc després, la BBC escollia com a “dona de l’any” l’escriptora francesa Corinne Maier, famosa pel seu llibre No Kid. 40 buenas razones para no tener hijos (Península, 2008), que també sorgeix, segons ella mateixa ha explicat, del penediment d’haver tingut dos fills ara adolescents.

La sociòloga israeliana Orna Donath afirma que l’instint maternal no existeix

 

En les últimes setmanes, el debat ha girat entorn la periodista Samantha Villar i la seva afirmació que, després de tenir bessons, ha perdut qualitat de vida relat que també ha recollit en un llibre. I com si fos l’esperit del temps, el diari britànic The Guardian publicava fa pocs dies el reportatge “‘It’s the breaking of a taboo’: the parents who regret having children”, recollint els testimonis de Donath, Maier i d’altres, com l’americana Victoria Elder, que es va fer famosa explicant el seu cas al web Quora, i l’alemanya Sarah Fischer, que ha publicat un llibre queixant-se de la “mentida” de la maternitat. Hi ha un corrent de pensament segons el qual la maternitat no és el millor, sinó el pitjor que li pot passar a una dona? Canvi dràstic d’identitat, falta de temps, de diners, de vida pròpia…

Necessitada d’altres models, i amb el nen a la motxilla porta-nadons, començo a llegir (perquè sí, les mares recents també podem llegir), començo a llegir, deia, In Search of Mary. The Mother of all Journeys (Alma Books, 2015), en què l’escriptora Bee Rowlatt pretén homenatjar Mary Wollstonecraft viatjant sola a Escandinàvia amb el seu nadó de menys d’un any. Wollstonecraft (1759-1797) és considerada una de les primeres proto-feministes, i sol ser coneguda per ser la mare de Mary Shelley, i per tant l’àvia de Frankenstein. Què pot haver-hi de més excitant, emancipador i empoderador com a mare que resseguir el viatge, durant el segle XVIII, d’una mare en solitari a la inhòspita Escandinàvia? Tanmateix, aviat descobreixo que “en solitari”, per a la classe mitjana britànica del XVIII volia dir “amb la minyona”, i que la filla, la Frances, Wollstonecraft en realitat la va deixar a Goteborg mentre ella se n’anava, ara sí, sola, a Noruega. D’aquesta realitat Bee Rowlatt en treu un “elephant in the room” (una veritat evident que resta invisible): el fet que, per tal que les mares de classe mitjana puguin tenir un espai professional i intel·lectual propi, els cal externalitzar la cura dels fills. A partir d’aquí, tot el llibre transita per la pregunta de com afecta la maternitat a les altres mares de classe treballadora— tot visitant barris obrers de l’Anglaterra profunda, i lamentant-se de no poder fer res per les mares als marges fins i tot dels serveis socials, mentre acaba el seu itinerari en un spa naturista a l’aire lliure a la Califòrnia de les reivindicacions socials dels seixanta i setanta.

Però l’elefant a l’habitació en realitat és un altre. És evident que el penediment en la maternitat és un tabú que encara cal trencar. No vull posar en dubte que existeixi, i menys encara la necessitat de parlar-ne. Ara bé, trobo simptomàtic que al costat de moltes d’aquestes mares “penedides” o en lluita per la reconciliació amb la vida professional hi trobem pares absents, negligents o amb feines exitoses i absorbents. No hi ha pares penedits. Hi ha mares amb tres fills, com una de les entrevistades al llibre d’Orna Donath, que esmenten, com de passada, que el seu marit viatja tot el dia per feina, mentre es lamenten de no reconèixer-se en la seva vida anterior. Hi ha mares amb quatre fills, com Bee Rowlatt, que surten a buscar el significat del feminisme de Wollstonecraft al segle XXI, i a reflexionar sobre la possibilitat d’escriure essent mare (“si ho estàs escrivint, no ho estàs essent”), sense prestar cap atenció al fet que, aquí també, el pare té una feina com a periodista que el manté sovint lluny de casa —en realitat, Justin Rowlatt acaba de ser nomenat corresponsal de la BBC al Sud d’Àsia, i no sembla que la paternitat, ni els quatre fills compartits amb Bee, hagin estat un impediment per aconseguir-ho. Hi ha mares abandonades, com Victoria Elder, que es va haver de fer cura en solitari de la seva filla des que era ben petita, o mares frustrades com Sarah Fischer, que afirma al títol del seu llibre que, en comptes de mare, preferiria ser pare, ja que la vida dels homes no canvia en tenir fills, que simplement es converteixen en un “bonus” agradable. L’elefant a l’habitació és que, al segle XXI, encara donem per descomptat que la cura dels fills ha de recaure, en major mesura, en la mare. No és un problema vital: és un problema social. Les mares estem soles amb els nens, desconnectades de la nostra vida anterior, mentre, als pares, els fills no els comporten un canvi substancial en la vida professional. Tanmateix, una de cada quatre dones que es converteixen en mares, a Espanya, no torna a treballar.

I aquest missatge, el de la preponderància de la mare en la cura dels fills, ens arriba per tots els canals imaginables. No és només que el pediatra del meu fill em recomanés recentment que no tornés a treballar fins que el nen fes un any. La majoria són més subtils. En els últims anys, s’ha posat molt de moda a casa nostra la criança natural. Sol connectar amb entorns més aviat progressistes, que veuen el cotxet, el bressol, el xumet i el biberó com artefactes de la burgesia capitalista del XIX, que alienen els fills dels pares, i aposten per una criança “natural” on l’alletament matern i el contacte amb la mare són claus. A la pràctica, però, malgrat comptar amb pares implicats d’entrada, els progenitors masculins acaben sortint de l’equació. La psicoanalista argentina Laura Gutman, molt popular en aquests cercles, ho redueix tot plegat a la “díada”, és a dir, la unitat que a partir del naixement formen mare i fill. Al seu llibre La maternidad y el encuentro con la propia sombra (RBA, 2008) es difon la idea que, si el nen plora, ho fa pels traumes no solucionats de la mare. Que si el contacte pell amb pell no calma el nadó, és perquè hi ha algun problema en la mare. Així doncs, es comença culpabilitzant la dona, i se l’empeny amb urgència a un exercici d’introspecció que solucioni els seus problemes (perquè “el cervell del fill es forma a través del cor de la mare”) talment com si es tractés d’un confessor del XIX guiant la regeneració espiritual d’una Regenta envaïda per passions nocives. I és que, en realitat, una cosa i l’altra no estan tan lluny. Laura Gutman és deixeble de Françoise Dolto (1908-1988), una psicoanalista que es va fer molt famosa a França per les seves idees sobre la infància, sobretot a partir de la popularització del seu pensament a través de programes de ràdio durant els anys setanta. Entre altres coses, Dolto trobava la causa de l’autisme en la mala criança dels fills acabats de néixer. De nou, la dona és la culpable. Malgrat tot, Dolto es va fer extremadament popular entre la progressia francesa del post-maig del 68. Actualment, la tesi en curs de l’historiador Richard Bates a la Universitat de Nottingham pretén demostrar que, en realitat, gràcies a Dolto es van reintroduir a la societat francesa les idees del catolicisme sobre la maternitat i la família que havien entrat en crisi després de la Segona Guerra Mundial. I ara, com abans, hi ha mares que crien en exclusiva els seus fills fins als tres anys, malgrat fer-ho, segurament, des d’un plantejament teòric i crític molt diferent del dels mossens. Res a oposar-hi, si no fos perquè costa, molt, trobar pares dedicats en exclusiva a la criança dels fills, mentre la mare treballa. No hi ha, encara avui dia, camp de batalla més gran que el de la maternitat. Aquell on tota la il·lusió d’igualtat que les dones joves hem pogut experimentar, amb sort, abans de ser mares, s’esvaeix en un no-res.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. És evident que tal com ha evolucionat la nostra societat el paper de la dona mare s’ha de resituar o reinventar (i el del pare també) ja que no és molt compatible tenir fills amb una vida professional de segons quins nivells ambicionats.
    D’altra banda tampoc no hem de menystenir els no pocs casos d’homes i dones que prefereixen viure de forma adolescent i hedonista de forma permanent.
    Són problemes de societats riques (per molt que personalment no ho siguem gaire), les societats pobres fan el que han fet sempre i que és el que fins no fa gaire es feia aquí: el rol tradicional d’home que treballa i dona que cuida la canalla que consistia en un parell de fills com a mínim.
    L’alliberament de la dona passa pel control de la natalitat, això és evident.

    Però estem en una situació social a casa nostra que ens portarà a un canvi cap enrere en dues generacions. Aneu a una planta de pediatria d’un hospital i veureu quines dones hi ha: cada cop més són dones vingudes de fora, amb tres fills com a mínim i amb uns valors que no podem qualificar de feministes precisament. I no siguem ingenus que els valors inculcats als seus fills no seran canviats a l’escola, més aviat està passant el contrari.

    Només constatar això és trencar un altre tabú, potser més gran que el que exposa l’autora.

    • Crec que titllar TOTS els qui no tenen fills d’individus immadurs i hedonistes té molt d’aquest convencionalisme ranci i miop que em sembla que es troba en l’arrel del lloc d’on sorgeix l’article, ja que diria que la visió de la maternitat com un error no és més que la reacció “natural” (tercera llei de Newton) a l’entronització d’un model de vida, el model imperant, que situa la maternitat (i la paternitat) en un pedestal, o, almenys, en part essencial del que “ha de ser” el “curs natural” de la vida, i que situa l’experiència de tenir fills com quelcom que ens completa i que ens millora, i que ens deixa a mitges en el nostre procés de realització com a éssers humans si no hi passem.

      De la mateixa manera que la maternitat de vegades (en la convenció imperant) es ven com “una mentida”, tal com menciona l’article, la vida no té un únic curs, ni és per a tots (potser per a uns pocs privilegiats) el que se suposa que havia de ser, ni es pot planificar. Així que no tots els qui no tenen fills no ho fan perquè puguin triar, sinó perquè simplement la vida va com va, i si poden triar no tenir-los potser no és perquè tinguin cap complex de Peter Pan, sinó justament perquè han sigut capaços d’anar més enllà de les convencions i dels tòpics, quelcom molt difícil de fer. De maner a que no tenir fills no és, ni ha de ser, cap crim ni motiu de menysteniment.

      D’altra banda, també m’agradaria defensar els homes que sí que fan de pares. I és que, encara que la norma general sigui que la dona és qui se sacrifica més pels fills, conec casos en què és a la inversa, o almenys, en què ells també ho fan; casos en què són ells qui alteren els seus horaris, i sacrifiquen la seva productivitat laboral constantment, i fan dinars i esmorzars i sopars, i deconstrueixen el seu horari laboral en un puzzle, mentre elles poden ser mares de diverses criatures i mantenir les seves feines sense haver de demanar mai d’entrar una mica més tard a la feina perquè han de dur la canalla a escola o de marxar-ne quan a l’escola els nanos es posen malalts.

      En qualsevol cas, crec que en el nostre país situem a la descendència massa al centre de l’existència (sense voler dir, en cap cas, que no hi hagi també un esclavatge indignant per part del sistema capitalista en què vivim). Però som “humans” des de fa uns 200.000 anys (aprox.), i si per a una cosa estem programats, és per assegurar la supervivència de l’espècie. Potser d’aquí l’èxit de les absurdes però esteses convencions que limiten les nostres vides entorn a la maternitat/paternitat i dels fills, ara que ja no hem de dedicar-nos a fer llargues partides de caça o recol·lectes de fruites i plantes —i bé que això no va suposar cap impediment per a l’extensió de l’espècie (és a dir, la canalla sobrevivia perfectament —pel que fa a les atencions rebudes, una altra cosa són les qüestions de salut; per si de cas, per no confondre a ningú).

      • “D’altra banda tampoc no hem de menystenir els no pocs casos d’homes i dones que prefereixen viure de forma adolescent i hedonista de forma permanent.”

        Això és el que he dit al meu comentari. Ni he dit que fossin TOTS (amb majúscules com fas tu) els que no tenen fills ni ho he jutjat, no he titllat ningú d’immadur; d’hedonista sí, però és una opció de vida per a mi tan respectable com qualsevol altra, és una decisió presa per persones adultes. Si he parlat de “viure de forma adolescent” és per mostrar que és una de les característiques de la nostra societat: la d’aconseguir la joventut eterna (novament no ho jutjo, simplement ho constato i en la resta del meu comentari ho posava en contraposició a d’altres maneres de viure-ho que tenim a ca nostra)

        • Et demanaria disculpes per haver-te malinterpretat, però el problema no és la meva interpretació sinó el teu discurs. Si pretenies dir una altra cosa, llegeix-te amb atenció, pq el teu escrit diu el q diu, i és revelador. I confús: “no menystenir els no pocs casos”, estàs dient q són mols els casos, no pas q no shagi de menyatenir els q trien això o allò. Si pretenies referir-te a q no s’han de menystenir els qui trien no tenir fills hauries d’haver construit la frase duna altra manera; i, a més, sobretot, de no adjectivar aquesta forma de vida d'”adolescent i hedonista”, ja q tu mateix la menystens al referir-t’hi així. D’altra banda la teva forma d’escriure-ho porta implícita la inclusió de tots els q no tenen fills en aquest mateix grup d’adults immadurs, que a més, han “TRIAT” . Torno a escriure una paraula en majúscules per resaltar el fet q això és el q el teu text diu. Així q ho sento, però et contradius.

          • Potser no m’he expressat amb claredat però per a això m’he explicat al segon comentari.
            Quan parlo que no s’han de “menystenir els no pocs casos” no parlo de menysprear-los ni res d’això sinó que cal tenir-los en compte per a l’anàlisi de la situació.
            Torno a dir que no m’he referit a “adolescents i hedonista” com a quelcom negatiu (explicat al segon comentari) i encara menys que tothom que no ha tingut fills ho sigui (primer paràgraf del primer comentari). Si us plau, llegeix amb atenció i sense idees prefixades.

    • Em sap greu que et prenguis tan malament un comentari que el teu text ha suscitat, no per mala interpretació, no per falta d’atenció, no per res personal, sinó pel que hi diu —si el teu subsconscient o les teves paraules et traeixen, et demano disculpes per no ser endevina i no veure el que no hi ha escrit. Així que no reiteraré el que ja he dit.

      • Ni m’ho he pres malament ni cal que demanis disculpes per res. L’únic que dic és que tinc clar el que volia dir i estic disposat a aclarir el que calgui si no m’he expressat correctament, però no vulguis posar en boca meva coses que no he dit ni he volgut dir.

        • Quim: No cal que s’escarrasi volent fer comprendre quelcom a qui no vol comprendre.
          El seu comentari és tant clar com pot ser l’artícle (cada situació és diferente de l’altra).
          Atentament

  2. Per abordar aquesta qüestió, bé podríem recórrer a l’estratègia narrativa del dir i mostrar. Sobre la maternitat no cal dir massa. Millor mostreu el dia a dia d’una dona que treballa de vuit a cinc i criar dos fills, i la història s’explica sola. Deixem-nos d’abstraccions i acudim al terreny del fet concret –els actes.
    Es lleva a dos quarts de set i els hi deixa els entrepans fets dins les motxilles. Amb prou feines disposa de trenta minuts per saltar a la dutxa, arreglar-se els cabells i fer-los un petó de bon dia. I fins a les sis de la tarda que no els tornarà a veure.
    La part masculina de la història es resumeix en el següent: una paternitat que li ve molt gran, una incapacitat total per a l’organització i l’ordre, i una tendència innata a capejar les responsabilitats. I passen els dies i arriba el cap de setmana i l’esgotament l’impedeix de fer rés.
    Perquè de jove, a casa, li van inculcar que havia d’estudiar una llicenciatura –aquella que el pare no va poder estudiar per x raons, que havia d’aprendre anglès, que havia de fer esport per mantenir els malucs ferms, que havia de cuidar-se la pell, que havia d’ésser independent econòmicament i mentalment, que havia d’ascendir a la feina, que havia de viatjar i veure món i bla bla bla. I quan arribés l’edat, havia de casar-se i parir i a l’edat de quaranta-quatre convertir-se en superwoman.
    La condició de ser mare no és idíl·lica ni assegura la felicitat. Es tracta de desmitificar la maternitat i de trencar tabús. No hi ha mares penedides. Hi ha dones desesperades perquè no poden arribar a tot.

  3. En paísos on la baixa de maternitat es de fins a dos anys, hi ha més igualtat. Els homes comparteixen part d’aquesta baixa si volen i aleshores entenen que cuidar fills també és una feina i la seva visió de tot plegat canvia. O perquè els pares d’aquests homes es van implicar en la criança una generació enrera i per aquests homes és el més normal del món.

    En el nostre racó de món també cal que surtin més models i referents de pares que si es dediquen a la criança dels fills. Perquè existeixen, però clar no surten a les notícies, ni als llibres. Avui mateix a l’escola de la meva filla, necessitaven voluntaris a mig matí per preprar el berenar de dijous gras, doncs hi han anat 7 pares i 1 mare. Prou bé, oi?

  4. Hi ha altres casos en que els pares es poden penedir d’haver portat un fill al món. El fet de tenir un nen amb deficiència pot ser vist amb una condemna de per vida tant per part del pare com de la mare.
    Et planteges que hagués passat si haguéssiu decidit no tirar endavant amb l’embaràs. Recordes els motius que vau prendre per a no fer-ho. Penses que altra gent te fills pitjor i sobreviu.Penses en els plans que tenies en el teu futur fill o filla i la frustració que provoca veure que no es portaran a terme….
    La vida matrimonial es ressent i pot acabar petant.

  5. Jo no vaig poder escollir-és el que hauria de poder ser- deixar de treballar quan vaig tenir el meu fill gran, vuitmesó. El nen, amb perill de mort, va estar quatre setmanes a la incubadora, i una setmana més fora d’aquella casa de vidre en observació. Quan va arribar als meus braços pesava només 1.9oo gr. En aquell moment -1977- el permís per maternitat era d’una setmana. Quan vaig plantejar a l’empresa unes setmanes més a compte de les vacances per tenir cura d’un nadó escapat de la mort, em van dir: ‘és el teu problema.’ I sí que ho era. Però també era un problema d’una societat que encara boicoteja la maternitat i, en aquell temps, va boicotejar tranquil.lament la supervivència de nadons fràgils com el meu fill. Resultat: em vaig quedar sense feina i mai més, perquè era mare, no en vaig trobar una d’estable. Des d’aleshores sóc freelance i espavila’t com puguis. No m’he penedit mai d’haver estat mare, tot i que la meva feina i carrera se’n va anar en orris. Vaig fer altres coses. I aquí sóc.

  6. Al nostre país no ens ho posen gens fàcil, d’acord, però aquesta dada aporta poc a la discussió: Fins i tot suposant “condicions escandinaves”, la decisió de tenir fills la prens al ple de la teva vida, i impacta el ple de la teva carrera vital (no només la feina, sino TOT el que feies “abans”). Tots teniu raó. El problema gros és que la vida passa una sola vegada i no ens hi cap tot.

  7. Es parla del paper del pare i de la mare com si fossin intercanviables, i que el fet que els homes estiguin desvinculats de la criança com una perversió del sistema familiar i social, però mare i pare no és el mateix.

    En les constel·lacions familiars es veu clarament com la mare és la mare. El nen pot estar súper ben cuidat, sense cap mancança, amb afecte i cobriment de necessitats físiques… però la mare és la mare.

    I per altra banda: quants homes hi ha que ni tindrien fills, si no fos perquè la parella els hi empeny? Quantes dones, a la trentena d’anys, van a pescar parella per poder tenir fills? La maternitat és una cosa de dones, i sovint se’n fa gales (els homes no ho viuran mai). Doncs sí, ho és. Amb tot el que comporta.

    • Des de fa bastants anys he cregut que l’odi que alguns homes tenen envers les dones (que es tradueix moltes vegades amb agressions físiques o psicològiques) ve donat per la no acceptació que els homes no podem “ser mares”, no podem donar a llum un nou ésser humà (la no acceptació, al cap i a la fi, de que homes i dones som diferents, i que en aquest aspecte les dones són “superiors” [sic] als homes); ve a ser com un espill d’una no reixida vivència de frustracions infantils.

      Atentament

      • JRRiudoms, divergeixo totalment de la teva visió amb això. Per una raó concreta: Si els maltractaments dels homes a les dones fossin perquè no poden ser mares, llavors les dones no maltractarien els homes perquè elles sí que ho poden ser. (I si els maltractaments fossin per masclisme, val també la mateixa raó: les dones no ho farien).
        La realitat és que (com és lògic) el maltractament psíquic es produeix per igual de home a dona que de dona a home. Només que la societat amaga els d’una direcció i victimitza exageradament l’altra direcció.
        En el cas del maltractament físic, tot i que generalment l’home té més força la dona pot maltractar-lo si ell n’està enamorat (es deixa maltractar per por que ella la deixi) i en el cas extrem, l’assassinat, ja no son tan nombroses però hi ha una proporció molt important, del 25% del total de casos que és la dona qui ho fa.
        Els homes i les dones que maltracten la parella no ho fan perquè no puguin ser pares ni perquè siguin masclistes sinó perquè son uns delinqüents. Acostumen a maltractar també a companys i fills. Siguin mascles o femelles.

  8. Estàs parlant d’altres temps. Com sempre quan s’intenta parlar de feminisme. Hi ha mares penedides i pares… penedits… bé, això últim no tant però només per una cosa. Perquè la decisió de tenir fills i de quants tenir-ne, encara que sembli compartida, en una gran part és decisió només de la mare. Per això si el pare no en volia tenir i n’ha d’aguantar dos no és un pare penedit perquè mai els ha volgut tenir, sinó un pare putejat.
    També segueixes en tòpics d’altres temps en el fet que els fills només son una càrrega per la mare.
    És cert que per antropologia la mare te més necessitat de criar la criatura i ella porta més pes que ell en aquest tema. També és cert que, per aquesta mateixa raó és majoritàriament ella la que intenta tenir jornada parcial per criar-la. Com també és cert que només la mare vol custòdia única dels fills quan se separa la parella (i això delata molt que la necessitat dels fills és molt més de la mare que del pare).
    Tot i així, la suma d’hores de feina de l’home i de la dona és molt similar. Si sumem les hores de treball fora la llar més desplaçament, més treballs a la llar de l’home i el mateix per la dona la suma total quasi és igual.
    Però si mirem només el treball a dins la llar, la imatge que l’home quasi no fa res i la dona ho fa tot actualment és falsa. Si que és cert que la dona fa més del 50% (i així ho serà probablement sempre perquè ella te més necessitat dels fills per naturalesa, no pas per cultura) però actualment està en el 37% home 63% dona.

  9. Perdoneu la deriva, però no ho és tant. Per què no parla ningú de la pèrdua de qualitat de vida per la tinença d’un gos? Alguna cosa ens falla

    • Vaig tenir una més que millor amiga que em deia que al nostre país la gent tenia gos per no haver de “patir” el tenir un fill. I no ho deia criticant o fent palés que tenir un fill comporta quelcom de dolent, sinó el fet de la sensació que moltes persones tenen que l’arrivada d’un fill és el més semblant a un càstig diví.

      Atentament, i bona setmana