Mareperlers i ovaladors

2.07.2014

L’obra de Perejaume, Mareperlers i ovaladors, publicat per Enciclopèdia Catalana en una edició única i limitada, ha estat distingida amb el premi al Llibre Més Ben Editat de 2013 en la categoria de bibliofília que atorga el ministeri de Cultura. Perejaume fa un recorregut per l’obra de Gaudí, Miró, Jujol, Dalí i Tàpies entre d’altres.

Mareperlers i Ovaladors de Perejaume publicat per Enciclopèdia Catalana

Moltes vegades m’he demanat pel gran nombre de formes més o menys ovalades que hi arriba a haver en la creació catalana del segle XX. D’ovals i ovalaments, només de l’obra d’Antoni Gaudí, ja en podríem fer una bona ollada. Però la forma es perpetua tan o més viva i bonyeguda quan mirem les creacions de Joaquim Mir, de Joan Miró, de Josep Maria Jujol, de Salvador Dalí, d’Antoni Tàpies. Aleshores podem pensar que aquests ovals pertanyen a una comunitat d’imaginació. Certament hi ha un tret de família entre aquests autors que no cal pas predicar. Més aviat convé no redundar gaire en la visibilitat d’un
relat que, sol, es genera, tan regalat i radical alhora que es malmetria si el fèiem massa més intencionat del que ell mateix ja expressa.
(…)
Gaudís, verdaguers, mirós, foixos… Sempre solem analitzar aquestes figures des de la ciutat. Curiosament, en major o menor mesura, totes han donat mostres inequívoques de sornegueria respecte al marc urbà estricte. Però tant és, sigui quin sigui el posicionament de les obres, la ciutat les reabsorbeix, les incorpora, les reurbanitza. Evidentment, la connexió d’aquestes obres amb la modernitat urbana és del tot indiscutible. De fet, algunes d’elles, per no dir totes, en són protagonistes. Ara bé, si aquesta connexió resulta semànticament fèrtil és precisament a conseqüència d’una determinada posició des de
la qual les obres entregiren l’avantguarda en el pairalisme, l’arquitectura en la geologia, el nou en el vell, com si, més que no contradir-se, aquestes coses es resolguessin l’una en l’altra. No cal insistir en el pes general del primitivisme en l’art del segle xx: «Jo
pertanyo -deia William de Kooning- a l’escola antiga. M’agrada l’art rupestre. És meravellós tornar a pertànyer al que es feia fa trenta mil anys». Doncs bé, l’aportació d’alguns dels nostres il·luminats a aquest primitivisme s’expressa a través d’una genuïna dislocació que fa fecundes i flexibles les controvèrsies, vincula modernitat i arcaisme, renova una cosa en l’altra i s’ho endú tot cap a un substrat en què allò agrari i allò culte coincideixen.
(…)
Insisteixo: allò que aquestes obres fan perdurar a través d’allò que innoven delata una extraordinària llodriguera interior. Potser per això, ja fa anys, la visió d’un plat escudeller del segle XV en què hi ha representat un meravellós conill blau va desvetllar-me tota mena de caus i recaus cap a les més matinals creacions mironianes, tan travessades de llebres i conills. El plat en qüestió, que és ben bé com si l’hagués pintat Joan Miró en una vida anterior, s’exposa al Museu Episcopal de Vic. Al mateix museu, a tocar d’aquell plat, n’hi
ha un altre del segle XVIII: és un plat pla amb un altre conill blau tan o més mironià, desencauat allà mateix. Costa prou de destriar, en qualsevol indret, què hi ha d’idèntic a tots els temps, de renovat periòdicament i d’inèdit a cada instant. Tant en l’entorn natural com en el patrimoni artístic i literari, la suspensió cronològica és molt notable. De vegades, tot hi sembla acabat de fer; sovint, com més vell i intocat, més tot hi sembla acabat de fer. Res d’estrany, doncs, que, en una mostra de temporalitat doblegada, de solidaritat instintiva entre els més heterogenis estrats, aquells conills puguin sortir del seu temps, anar junts una estona i tornar-se-n’hi tot seguit. Ajuntades així les coses i ajustades així, l’avantguarda, en la seqüència temporal, passa a actuar com una restauració, com si quedés estranyament incorporada al relat dels orígens. Pel que fa a la seqüència espacial, es produeix automàticament l’aparició bigarrada i extensa del món més immediat, amb tota la seva densitat, amb tota la seva concreció geogràfica, per potenciar el món i fer-li guanyar mida, amb les formes sedentàries d’estil. Certament, l’agrarietat implica el lloc en el fer, gairebé que confon el lloc amb el fer. De flor de terra en avall, i de la mà, és clar, no pas d’aquell que hi és refractari sinó d’aquell que hi és còmplice, qualsevol bocí de món és susceptible d’una lliure, d’una il·limitada obertura de brot. De cap a cap del planeta, l’espai presenta cicatrius de germinacions antigues i senyals i brots de germinació nova. I estableix proporció, l’espai, per a cadascun de nosaltres, entre la mida que té, l’atenció que ens demana i la grandària que li sabem treure. Que és ben bé com si la potència geològica, botànica i atmosfèrica d’un indret actués, també, a través d’aquells que hi pesen i hi viuen. I això en tant que la gemació geogràfica únicament té lloc en la mesura que compartim la tendresa nostra amb la tendresa seva. Certament, només acceptant-ne la dependència, la floració d’espai és possible. Qualsevol paratge ens acull segons el nostre estat imaginatiu el modula. Moltes vegades paro atenció a les mides esfloradisses d’un indret determinat. El lloc, en el fons, és una il·lusió: un conreu d’il·lusió. Així les coses, entre fer obra en un lloc i fer lloc en una obra no hi ha gaire diferència. Amb la possibilitat molt manifesta d’engendrar-se mútuament llocs i autories, de conrear-se, de criar-se mútuament, resulta versemblant d’afigurar-se cada indret amb qui l’aviva, cada terra amb la corresponent capacitat de vol, tan ferm el lloc, de terra sembrada sota terra, com il·limitadament llucaner.