Marcos Ordóñez, l’actor sense màscara

21.02.2015

Des d’inicis de temporada el Teatre Romea ofereix un solo interpretat per un artista conegut. Un espai completament lliure on poden recitar poesia, cantar o actuar. Dilluns passat li va tocar el torn a algú més acostumat a la platea que als escenaris: l’escriptor i crític teatral Marcos Ordóñez. Quim Armengol hi va anar i ens explica la curiosa (i fantàstica) aventura del crític de El País.

Marcos Ordóñez  |  Foto de Manu Manzano

Marcos Ordóñez | Foto de Manu Manzano

La frase va ser aquesta: “quina credibilitat pot tenir un crític de teatre que treballa per Focus?” Doncs vaig pensar que tota, esclar. La mateixa que pot tenir un actor qualsevol, un director o qui sigui. Em temo que la suspicàcia sobrava, i més després de veure l’espectacle.

I com que la frase m’ha quedat gravada, i com que molts de vosaltres no hi éreu, perquè no us hi vaig veure, heu de saber que estic parlant d’en Marcos Ordóñez, “el Crític”, com l’anomenen alguns, imagino perquè no deuen considerar que n’hi hagi cap altre de viu o competent. Tanmateix, el Marcos crític teatral se l’ha de saber llegir, això ja ho sabem. Jo, en tot cas, no el considero pas un crític, sinó un escriptor. Ara bé, tot això no importa gens perquè en Marcos Ordóñez no era allí, damunt l’escenari del Teatre Romea, en qualitat de crític, sinó com a actor i escriptor. Un personatge que llegia la seva pròpia obra, un escriptor transfigurat i disposat a despullar-se, a mostrar qui és i el perquè del seu jo particular. L’espectacle va ser un esquitx magnífic de memòria personal, farcit d’històries i acompanyat pel ressò de la banda sonora que ha fet ballar la seva vida. En realitat, allò va ser un exercici de pura intimitat, sense màscares. Molt sorprenent. El fet és que van haver-hi molts Marcos, el nen, l’adolescent, el jove i el madur; també l’agraït, el contestatari, el pedant, el divertit i el sentimental. Tot plegat fragments esplèndids d’una vida que va transportar-nos del bombardeig de Barcelona de l’any 1938, fins els nostres dies cansats i estranys.

Solos és una idea preciosa, brillant i magnífica. I què es pot dir d’en Marcos? Doncs que va estar a l’altura de qualsevol tipus d’expectativa: extraordinari, enjogassat i colpidor; desplegant, a més, una veu potent i una dicció perfecta que molts actors ja voldrien. Però, sobretot, vaig poder veure i viure un Marcos Ordóñez exultant, emotiu i feliç, cosa poc freqüent i difícil.

Aprofito per dir que el proper dilluns, 23 de febrer, el protagonista de Solos és el formidable actor Viggo Mortensen, acompanyat pel genial pianista Rafel Plana.