Marca España

Ara que els hidalgones españoles s’han tret la careta democràtica de la Transició i han fet ressorgir valors dubtosíssims del ranci i clerical Segle d’Or espanyol de la mà del fuhrer Aznar —derrotat per mentider per la violència islamista— i dels seus acòlits al govern, valors com el honor (que els porta a negar evidències com la corrupció i el nepotisme), el orgullo patrio (que els porta a voler la submissió de l’altre), la hombría de bien y la caballerosidad (que els porta a negar els drets de les dones), el sostenella y no enmendalla (que els porta a la incapacitat de diàleg i al ridícul diplomàtic), i tantes altres galindaines per l’estil, és bo recordar com ens veu Europa des de fa segles, i res millor per adonar-nos-en que uns versos de Shakespeare de Trabajos de amor en vano (versió castellana d’Alberto Silva) sobre un tal Don Adriano de Armado, descrit així ja en el dramatis personae: chulo, español estrafalario y fantasioso. Fernando, rey de Navarra, en resposta a la pregunta del personatge anomenat Birón sobre si hi ha cap diversió a la cort, li diu això, referint-se al tal Armado:

La hay.
Fatiga nuestra corte, como un aparecido,
cierto español, viajero remilgado,
hombre de mundo con porte de experto
y rebuscadas frases en el seso.
Alguien a quien los sones de la lengua
encantan por sus vanas armonías.
Si algo es cierto o falso no le importa;
solo le interesa palabrear todo el día.
Es este Armado un hombre estrafalario.
Por distracción, con su verba encendida
nos contará proezas del pasado,
de unas guerras de España que el mundo ya olvida.
Ignoro hasta que punto nos divierta,
pero entretienen mucho sus embustes
y pienso emplearlo como juglar.

Quan els he llegit, de seguida he pensat que és així com deuen descriure a les cancelleries europees un paio com García Margallo. I això per no parlar de les maneres de De Guindos, Montoro o el mateix Rajoy. O de Wert, Guerra, Bono, Zaplana, Arias Cañete, Mayor Oreja, Rodríguez Ibarra, Monago, Camps, Fabra, Valcárcel, i un llarguíssim etcètera. Escric això el dia de la mort d’Adolfo Suárez, que també. Puedo prometer y prometo, café para todos, en catalán no se puede hacer ciencia, etc. Si no fos per la degradació política espanyola de fa segles que situa aquesta mena de personatges al poder gràcies als vots d’una població mentalment segrestada per la tràgica història d’Espanya sempre al servei dels poders fàctics, tots plegats no servirien per res més que per fer-nos riure amb la seva hipòcrita, ridícula i capellanesca visió del món. Bufonescos.