Maneres de tastar el món

23.03.2019

La semantista polonesa Anna Wierzbicka explica que els humans compartim alguns conceptes bàsics i que totes les llengües s’hi refereixen. Si no fos així, cada comunitat tindria un sistema conceptual de què no podria escapar i, en canvi, la comunicació intercultural és possible: podem aprendre llengües noves o traduir obres literàries, però sí que és cert que hi ha diferències que poden dificultar la comunicació. Una d’aquestes diferències està relacionada amb el fet que la majoria de paraules d’una llengua puguin tenir més d’un significat motivat per processos de metàfora o de metonímia.

© Scott D. Lewis

El mes d’octubre el lingüista David Ginebra ens explicava aquí que les llengües mostren maneres diferents d’organitzar els esdeveniments i objectes presents en el món. Les divergències de categorització, però, no només es troben en els talls que fem a la realitat sinó que també les trobem en els significats diferents que associem a cada mot d’una llengua. En veurem exemples relacionats amb els colors, les parts del cos, l’espai i el temps.

En anglès, la paraula blue, a més de significar ‘blau’ es refereix a un estat melancòlic o depressiu i també pot designar una persona o acció políticament conservadora. En català, en canvi, la paraula equivalent, blau, no té aquests dos significats figurats. En búlgar, el mot zelen ‘verd’ s’associa amb la ira, mentre que en català solem vincular aquesta emoció amb el color vermell. Els colors vehiculen significats moltes vegades lligats a la cultura, i això sol fer que aquestes associacions siguin difícils de traduir d’una llengua a l’altra, sobretot si són llengües molt diferents o culturalment molt allunyades: no a tot arreu es donen als colors els significats que nosaltres associem, per exemple, al verd, que relacionem amb l’ecologia; al lila, que associem al feminisme, o al groc, que d’un any ençà va adquirint un nou significat.

Aquestes diferències poden comportar problemes comunicatius fins i tot quan hi ha una llengua compartida. Najat El Hachmi escriu a la novel·la Mare de llet i mel: “Doncs ara sóc aquí, mare, ara ja veus que he sobreviscut i he tornat amb vosaltres. Ho entens, oi? Per què vaig marxar? Tu que coneixes els batecs del fetge, de l’amor als fills, pots comprendre bé què em va arrencar de casa teva, de la nostra terra”. Si l’autora hagués escrit en amazic en comptes d’en català, no li hauria estat necessari afegir l’amor als fills darrere de la paraula fetge. Un parlant d’amazic sap que un dels significats figurats de la paraula tasa ‘fetge’ és ‘seu de l’amor maternal’. Coneixem altres casos literaris de termes per a parts del cos associats a emocions. Un dels més famosos és Le spleen de Paris, de Baudelaire. El mot anglès spleen ‘melsa’, d’origen grec, es relaciona amb un estat de melancolia.

Dèiem que gairebé totes les paraules d’una llengua tenen més d’un significat: es refereixen, d’una banda, a una entitat prototípica i de l’altra a significats menys centrals però que s’hi associen per algun motiu: per exemple, el significat prototípic de ratolí és l’animal i s’hi associa el significat de ‘objecte per moure el cursor’ perquè s’hi assembla per forma. Quan en una llengua s’anomenen entitats massa abstractes per ser compreses, se sol fer amb el nom d’entitats més concretes: és molt freqüent en el cas de l’espai i del temps. Els humans ens referim al temps en termes d’espai: “No arribaràs enlloc, amb aquesta actitud”, “Quedem cap a les sis?” Això passa perquè el temps és massa abstracte i, per comprendre’l, el pensem i ens hi referim en termes d’elements més concrets com l’espai. Així, concebem la vida com un camí: anem des d’un punt que deixem enrere (el passat) cap a un altre punt que tenim davant (el futur). Però això no és universal: en duala, una llengua del Camerun, s’associa el darrere amb el futur i el davant amb el passat. ¿Això vol dir que els duala caminen enrere, com els crancs? És evident que no: no comparteixen amb nosaltres la metàfora cultural que la vida és un camí. Els duala (i ho veiem també en altres llengües com l’aimara) conceben el temps com una divisió entre el que es coneix perquè ja s’ha vist, que és el que es té a davant, i tot allò que no s’ha vist i que és desconegut, que queda a darrere. És per això que tenen, figuradament, el passat a davant i el futur a l’esquena.

Tot i que les diferències no són il·limitades, les metàfores i metonímies que es fan en les llengües poden no coincidir, i això és prou habitual per generar dificultats de comunicació quan es fan traduccions literals: imagineu, traduïda literalment al duala, una frase com “ara el que hem de fer és mirar endavant”? Una traducció automàtica d’aquesta oració convertiria el més optimista en pessimista sense que ni ell mateix se n’adonés. Cada llengua mostra una manera de veure el món. O, com diria des de l’Índia un ladakhi, cada llengua mostra una manera de tastar el món.

Grup de Lingüistes per la Diversitat

Respon a Pep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. M’agraden aquestes reflexions. Penso que s’hauria d’estendre més aquesta mirada de les llengües. Les paraules també assenyalen actiduds. Ahir vaig saber que el terme ‘understand’ anglès ens mostra una actitud receptiva, oberta: des de sota (under), a punt (stand) per rebre. Nosaltres tenim ‘entendre’ que suposa una actitud activa, interessada: arrossegar, estirar (tendere) cap a mi (in). O ‘comprendre’: agafar (prehendere) en conjunt (cum) que també indica activitat de possessió. Cada dia em meravello amb aquestes descobertes. On puc trobar treballs en aquesta línia (com això de les connotacions dels colors…)?

  2. En francès “être vert de rage”, en català Fer venir els ulls verds a algú.

    Ser blau de fam.

    To be blue és Tenir l’aranya.