‘Mandarines’ a la platja

29.05.2015

El cinema és com el mar. Quan fa temps que no s’hi va, algun misteriós imant dispara una alerta que fa que tota la quotidianitat es reestructuri per poder-hi anar. Amb el mar és fàcil, tenim el Mediterrani més o menys a l’abast. Si es decideix anar a les platges de Barcelona, s’hi troba un mercadeig de pobres immigrants que han estat captats per màfies i que ofereixen cerveses i massatges ambulants. Amb el cinema també cal decidir. Davant la cartellera del maig, però, és fàcil optar per Mandariinid (Mandarines).

Un fotograma de la pel·lícula ' Mandariinid'

Un fotograma de la pel·lícula ‘ Mandariinid’

Després de veure el tràiler, sembla que han de quedar poques sorpreses, hi ha tràilers que són perfectes espòilers. Però no és el cas de Mandariinid. L’actor Lembit Ulfsak interpreta Ivo, un estonià descendent de les famílies estonianes que es van establir a Abkhàzia a mitjans del segle XIX com a resultat de la política colonial russa. El film està situat el 1990, quan Abkhàzia —actualment república independent reconeguda només per Rússia— és territori en conflicte armat entre txetxens i georgians. Ivo, per algun motiu que atribueix a la recol·lecció de les mandarines que hi ha a la plantació on viu, no se’n vol anar, tot i que la seva família ha tornat a Estònia a causa de la guerra. Al costat de casa l’Ivo, hi viu Margus —l’actor Elmo Nüganen—, un altre estonià que vol tornar a Estònia quan s’acabi la recol·lecció de les mandarines, considerades pels abkhazos l’or d’Abkhàzia, el tresor nacional. Però a Ivo i a Margus els falten braços que els ajudin en la collita.

En aquest context, hi ha un tiroteig entre georgians i txetxens davant la casa de Margus. Sobreviuen un georgià i un txetxè, l’un cristià i l’altre musulmà, i Ivo els acull a casa seva per curar-los. A partir d’aquí, la pel·lícula segueix un camí fora de tràiler. Tot fa pensar que, quan els ferits es recuperin, arribaran a l’harmonia i la germanor i tots plegats recolliran les mandarines al més pur estil hollywoodià. Caldrà veure la pel·lícula per saber si és així.

Sorprèn, en la projecció de la versió subtitulada —en què es parla en estonià, en rus i en txetxè— que el títol de la pel·lícula sigui en anglès, Tangerines, i no pas l’autèntic títol original en estonià, Mandariinid. No hi ha subtitulació del títol, preval la versió anglesa, probablement perquè és la cinta que va optar a l’Oscar a millor pel·lícula en llengua estrangera. La paraula anglosaxona que denomina les mandarines té l’origen etimològic en Tànger, perquè les primeres mandarines que van arribar a la Gran Bretanya procedien d’aquesta ciutat de l’Àfrica. En canvi, les que van arribar a l’Europa oriental venien de la Xina, i la denominació més comuna a Europa fa referència als mandarins, com anomenaven els portuguesos els funcionaris xinesos: mandarim.

Al costat d’aquesta diversitat lingüística —títol en anglès; diàlegs en estonià, rus i txetxè, i subtítols en castellà (no cal dir que es troba a faltar la versió subtitulada en català)— hi ha una dualitat ètnica. Ivo i Margus denominen els homes que combaten en aquell territori com a caucàsics; ells, estonians, són d’ètnia fino-úgrica. Com els dos productors d’aquesta primera coproducció estoniogeorgiana: el guionista i director Zaza Urushadze, que és un georgià que hi posa la idea i la mà d’obra, i el productor Ivo Felt, un estonià que hi posa, sobretot, diners. Una obra multilingüística, multiètnica i multireligiosa des de tots els angles.

Si fa no fa, com  l’escena que es pot veure a les platges de Barcelona, on conviuen diverses ètnies de diversos estrats socials i religions. Gent estesa i gent que camina. Una dona europea pren el sol, un immigrant de l’Àsia meridional li deixa la bossa al costat —confiat que l’hi vigilarà mentre ell fa la ronda intentant vendre cerveses tèbies— i una dona asiàtica li ofereix massatges a un preu irrisori. Cadascun d’ells és, segons el que Schopenhauer anomenava voluntat de viure (Wille zum Leben), una expressió temporal del flux del contínuum de la vida. I tots plegats comparteixen allò que donava títol a un conte de Thomas Mann: La voluntat de ser feliç (Der Wille zum Glück). Aquesta és la clau de la part que obvia el tràiler de Mandariinid, que va rebre una ovació del públic, dret durant quinze minuts, al Festival de Cinema de Varsòvia.

El cinema és com el mar, sempre s’hi torna. Les persones són expressió de mar, l’origen de la vida, i senten el crit atàvic de la mare de l’espècie. I l’expressió de mar fabula i crea cinema, i se’l mira. I hi torna. Sempre amb la voluntat de ser feliç, ja sigui menjant mandarines africanes o mandarines asiàtiques.