Males herbes

13.08.2018

Des del primer dia de viure junts, els dos van saber que aquesta vegada era la bona. Ho havien encertat de ple. Es van mirar amb delit el jardí que s’estenia davant de la casa comprada a mitges, cobert de males herbes ufanoses i assolellades, mentre s’agafaven de la mà, sospirant de felicitat.

L’endemà, abans que el sol sortís i els socarrimés l’alegria, amb roba de feina i somriures de reminiscències evangelitzadores o postcoitals, equipats amb aixades i rasclons, claus de cotxe i estalvis recents, van començar a domesticar el que ja havia esdevingut el seu món. Ell treia les males herbes durant vuit hores al dia i, en temporada de pluges, acompanyat d’impermeable i gorra, podia allargar-ho un parell d’hores més. Ella comprava llavors, planter, bulbs, arbustos, arbres i tots els exemplars vegetals que podia imaginar, trobar i plantar en les rases que l’home traçava meticulosament. Un darrere l’altre, sense fer-se nosa, sense temps ni forces per discutir o compartir, amb activitats perfectament planificades i complementàries, anaven sembrant mandales vius en cercles cada cop més amples. Sort en tenien del jardí, espaiós i amb límits temporals extensibles. A la primavera es multiplicava per tres o, algun mes especialment fecund, per quatre, i els enciams, les margarides, la farigola, els pitòspors, els lliris i tota classe d’éssers amb arrels i bona educació prenien el lloc de l’agram, les verdolagues, el trebol, la xicoia i molts d’altres, menys vistoses i molt més subversives, en el sentit estricte de la paraula.

Van passar els anys, comptats en canvis estacionals i divergències hortícoles. Com les plantes, els fills també van néixer, van créixer, van madurar i se’n van anar a cuidar els seus propis jardins. A casa només se sentien les pluges, els trons, les sequeres i les fulles tardorenques que queien amb irreversible puntualitat. Un cop esgotats els recursos materials, ella va començar a recollir tot el que trobava abandonat, a les botigues, al carrer, davant dels contenidors o de les cases veïnes. Canviava sovint d’ulleres perquè deia que el món s’havia empetitit i havia perdut els contorns. Es feia pena a ella mateixa i tenia por que algun dia deixés de veure les flors. Ell, en canvi, va passar d’un hàbit acomodat, el d’arrencar tot el que tenia una tirada a verd i rebel, a un pànic profund, tremolós i imparable: que les males herbes l’acabessin enterrant, com una catifa silenciosa, a ell i tot el que encara quedava dels seus somnis. No es rendiria però, no acceptaria de bon grat la lenta metamorfosi vegetal. No es deixaria oblidar. Amb el temps van arribar els bastons i les pastilles de colors, les pauses de descans es van eixamplar i ella, que tenia artrosi només en els colzes i els dits de les mans, gairebé atrapava el seu home, que a penes s’aguantava sobre els malucs i els genolls adolorits.

Un dia, abans de sortir el sol, el que ho acabaria cremant tot, un dels néts que encara els visitava (més que res per comprovar que l’estat de degradació física fos l’adequat), els va cridar de ben a prop, a tocar de les orelles.

―Que no veieu el que feu, per l’amor de Déu? El que tu plantes, ell ho treu. I el que tu treus, ella ho torna a plantar.

La parella d’avis, geperuts i amoïnats per aquell xicot que trepitjava les herbes sense cap mirament i gesticulant com un boig, van continuar la feina, l’un darrere l’altre, sense fer-li cas. Si alguna cosa havien après en tots aquells anys de convivència, era que mai, mai, mai no hi ha temps per preguntes ximples. Tenien tot un jardí per cuidar. I això sí que no es podia esperar.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris