Mal de mar

18.10.2014

Dilluns 20 d’octubre arrenca el Festival Munt de Mots a Luz de Gas, amb la presència de la cantant Clara Sanabras. La cinquena edició del festival de narració oral se celebra  entre el 20 i el 25 d’octubre i preveu omplir la ciutat de contes i de moltes propostes relacionades amb la narració. Avui a Núvol us oferim un tast de narracions.

Il·lustració de Maria Bartrons

La Clara estava envoltada de gent, aquell matí d’estiu, al xiringuito. Però ella romania abstreta, sense badar boca, amb la mirada fixa en l’aigua.

Si l’esperança és l’última cosa que es perd… què és la primera? Va dir en veu alta, impertèrrita. Les converses de la gent li semblaven un eixam de rumors aliens i llunyans, tot i tenir-les tan a la vora. Ella només guaitava el mar, descansant la mirada en els reflexos del sol sobre l’escuma.

– Potser és la fe. –Va continuar dient.

Anava tapada amb jersei i pantalons de cap a peus, però no mostrava indicis de tenir calor. Era el seu primer moment de descans, la primera sensació de pau, després que aquella noticia va transformar la seva vida en un trasbals constant. La bomba va caure feia dos diumenges, amb una trucada de la seva germana.

– Hem de parlar urgent.– li va dir l’Helena.

– Estàs malalta? Ho has deixat amb en Cristian? T’has quedat sense feina?– la Clara va avançar-se a totes les possibilitats, mirant de buscar-li les pessigolles, com sempre feia.

– Si i no. –Va respondre.

I res més fins que es van veure. L’Helena tenia un aspecte diferent, més adust. No es va estar per romanços i va anar al gra de seguida.

– Estic desapareixent. –Va llençar-li com un dard.

– És clar, estàs quasi transparent perquè no has anat cap dia a la platja.–va contestar la Clara sorneguerament.

– Ho dic de debò. És que ja no sóc jo.

– Què vol dir que no ets tu?

– Doncs, no sé… Va començar per la pell, després els somnis i ara ja no em sento jo. Te’n recordes de la besàvia? Diuen que va marxar dos anys sense deixar rastre.  Després va tornar però, de tant en tant, desapareixia.

– I què hi té a veure això amb tu?– la Clara començava a preocupar-se.

– L’avi em va explicar que la seva mare i la seva àvia tenien una malaltia rara. I que això venia d’antuvi, sempre de part de les dones, quan algunes arribaven a una certa edat. De vegades la malaltia pot saltar-se una o  dues  generacions, però llavors totes les dones es veuen afectades.

– Afectades, de què? –Va insistir.

– De mal de mar.

– No comprenc res Helena! Mal de mar? De què estàs parlant?

– Ja ho sabràs. Jo t’hi espero.

La Clara va pensar que algú de la família li havia inflat el cap a la seva germana amb històries inventades. Era la seva bessona, l’estimava i li feia molta basarda que li passés res estrany. Aquella nit va somiar amb uns monstres marins aterridors. Va ser la primera de moltes nits on sovint somiava amb el mar i s’hi acabava submergint. En un d’aquests, ella s’ofegava i, mentre moria amb els pulmons embassats d’aigua, la veu de l’Helena li recordava que no perdés l’esperança. Després es va despertar de cop, amb neguit.

Poc a poc, tot va anar sorgint. Primer va ser una picor arreu del cos i una gran descamació que la va convertir en una mena de serp humana. Després, la sensació de que la pell se li estava endurint. Els metges no van poder donar-li raó d’aquells insòlits canvis, tot i que no semblaven amoïnats. Ella passava llargues estones a la dutxa o fent-se banys i va desatendre les seves necessitats més bàsiques, com menjar o descansar. També va deixar de banda la seva vida social i cada dia feia uns passeigs llarguíssims vora el mar, asseient-se absorta, mirant el moviment de les onades. I cada nit, aquells somnis.

L’última vegada que va parlar amb l’Helena li va notar un cert alè de tristesa en la veu. Ella va dir-li que l’estimava, que en breu es retrobarien. Però feia dos dies que ningú en sabia res i la família es mostrava preocupada. La Clara també, fins avui. S’havia llevat amb un impuls desconegut, que no podia descriure. Però ara, mentre observava el vaivé del mar allà, al xiringuito, ja ho entenia més. Va sentir que era l’hora i es va aixecar de la cadira. En silenci, va apropar-se a la vora de l’aigua. Notava la pell tibant, dura, preparada. No sentia fred ni calor. Es va treure la roba i es va fixar en un punt entre l’escuma de les onades, més enllà de les roques. De sobte, va comprendre amb claredat quina és la primera cosa que val la pena perdre i, sense esperar més, va endinsar-se en el mar, per desaparèixer, potser per sempre, potser no.