El centenari de Marià Villangómez

Tot el que ell va escriure duu l'empremta d'un segell inequívoc: per la seva condició primicera de poeta, i per la indefallent riquesa i rigor estilístics.

Escrit així, que és com ell ho volia sempre per evitar equívocs amb el seu nom, és probable que més d’un jove lector principatí no sàpiga de qui estem parlant. Ja li ho diré de seguida: d’un dels autors en llengua catalana més importants del s.XX. De l’eivissenc Marià Villangómez (1913-2002), la mena de poeta amb crític incorporat que, tot partint del nucli seminal de la poesia, desplega la seva obra en una gran diversitat de gèneres. Un escriptor amb afany totalitzador: poeta, narrador, memorialista, traductor, dramaturg, filòleg, crític, historiador i estudiós de la literatura. Autor d’una vasta obra que forma un tot orgànic, les diverses parts del qual actuen com a fèrtils vasos comunicants. Un autor que va practicar el que després se’n diria la contaminació dels gèneres.

Així doncs, tot el que ell va escriure duu l’empremta d’un segell inequívoc: per la seva condició primicera de poeta, i per la indefallent riquesa i rigor estilístics. Feu-ne la prova -llegint, p.e, les narracions de L’any en estampes, els dos volums de memòries, El llambreig en la fosca i Llocs viscuts, o bé qualsevol dels que va dedicar a autors com Keats, Hardy o Yeats: renoi quin tercet!-, i vosaltres mateixos ho comprovareu. M. Villangómez Llobet va ser un dels grans, i enguany tenim l’oportunitat de recordar-ho bo i celebrant el seu centenari, amb permís del seu gran amic, Salvador Espriu, que sembla acaparar recursos i energies.

I tot i que el país no dóna per celebrar com caldria els seus centenaris més rellevants, el primer que hem de fer és congratular-nos de la rapidesa amb què han actuat les institucions eivissenques i formenterenques: sense el seu ajut no hauria estat possible editar l’Obra poètica completa (Viena Edicions, 2013), del tot introbable des de feia més d’un quart de segle, en una pulcra edició a cura de l’Institut d’Estudis Eivissencs, que posa a l’abast dels lectors un dels corpus lírics més intensos i personals que es van escriure el segle passat. Una de les grans aportacions a la literatura universal fetes en la nostra llengua des del cor d’una de les illes més petites del Mediterrani: MVL seria el que ara en diem un autor glocal, un dels exemples més clars i contundents que presenta la nostra literatura.

Això dit, val la pena que aquesta obra sigui llegida sense apriorismes, però també a la llum de les memòries al·ludides, gràcies a les quals prenem consciència del paper cabdal de l’estada a Sant Miquel entre 1946 i 1959, durant la qual va escriure el gruix de la seva obra poètica: dels nou volums que la conformen, gairebé sis es van covar i escriure en aquell petitíssim llogarret de l’interior de l’illa, sense telèfon ni electricitat, allunyat de tot però en contacte amb un món primigeni, no sollat per la història: “allò que em satisfeia era trobar-me a pler enmig d’aquells camps i tota aquella gent, sentir-me unit a una terra, a una gent, a una parla”, com diria temps després a Llocs viscuts (2012).

En efecte, “tretze anys dels més feliços i profitosos de la meva vida”, ens dirà  retrospectivament, tot i que en principi allò que el porta a exiliar-se de manera tan dràstica és sobretot l’experiència traumàtica de la guerra civil: “volia tallar definitivament els fils que, contra totes les meves inclinacions, encara em subjectaven a una situació política. Havia de fer-ho, en aquelles circumstàncies, sense estridències”. De primer se’n va -o, més ben dit, el destinen- de mestre a Palma (1942). Després, al cap d’un curs, a Cornellà, i tres anys més endavant, torna a la seva illa, però no a la capital, sinó doblement aïllat al cor d’una illa on encara supuraven les ferides de la guerra.

Sant Miquel: exili, purgatori, paradís? De tot una mica, i en aquest ordre, mentre l’autor s’anava apoderant del geni d’aquell lloc i ens el tornava convertit per sempre més en poesia: “un món enlluernador, a la manera del de Valéry, de Guillén, a la manera del guany del millor Costa: heus aquí la impressió primària i dominant que em deixa la lectura del vostre llibre”, en paraules molt justes de Salvador Espriu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació