Lucia Berlin. Manual per a dones de fer feines

20.06.2016

Lucia Berlin ha guanyat el premi Llibreter de narrativa com a autora internacional gràcies a l’obra Manual per a dones de fer feines (L’Altra, 2016) . El guardó, que no té dotació econòmica, aporta valor a les obres seleccionades perquè l’atorguen el Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. El seu traductor, Albert Torrescasana, ens explica què és el que fa aquest llibre tan especial.

Lucia Berlin

Lucia Berlin

Fa tres mesos i mig que vaig lliurar la traducció de Manual per a dones de fer feines, un recull de quaranta-tres contes de Lucia Berlin (Juneau, Alaska, 1936 – Marina del Rey, Los Angeles, 2004), i encara em sorprèn la quantitat d’imatges que me n’han quedat gravades i que m’assalten tot sovint. En els relats de la Berlin, realitat i ficció s’entremesclen d’una manera indestriable, amb un estil directe i lluminós, i amb un domini del ritme aclaparador. Gràcies a les històries que va deixar escrites, podem resseguir la vida i les vicissituds de l’autora. I quina vida! Us n’oferiré un tastet i hi aniré intercalant fragments de la seva obra amb l’esperança que les paraules de la que diuen que és «el secret més ben guardat de la literatura nord-americana» us facin venir llegiguera.

Va néixer a Alaska, l’any 1936, i va passar els primers anys de vida immersa en un trasllat constant. El seu pare era enginyer de mines i s’enduia la família d’un jaciment a l’altre. La seva mare era alcohòlica, agressiva i imprevisible.

«Vaig agafar tres llaunes de sopa de tomàquet i, quan les anava a desar al rebost, em van caure. Van rodolar per terra i es van estavellar contra la paret. Vaig alçar la vista, convençuda que m’escridassaries o que em pegaries, però estaves rient. I llavors vas agafar unes quantes llaunes més del rebost i també les vas fer rodolar. […] Estàvem a la gatzoneta, rient, fent salpar llaunes cuina avall i fent-les xocar les unes contra les altres, quan va arribar el pare.

—Pareu ara mateix! Endreceu aquestes llaunes!

N’hi havia moltes. (En feies provisió a causa de la guerra, cosa que, segons ell, era una mala pràctica.) Vam trigar una bona estona a posar-les altra vegada al rebost, i totes dues rèiem, xiuxiuejant […] mentre m’allargaves les llaunes de terra. Va ser el millor moment que vaig passar amb tu.

Un cop desades les llaunes, el pare va reaparèixer a la porta i va dir:

—Al quarto.

Hi vaig anar. Però ell es referia a totes dues! Després d’aquell dia no vaig trigar gaire a entendre que quan et feia anar a la teva habitació era perquè havies begut.

Des d’aquell moment et recordo gairebé sempre a la teva habitació. A Deerlodge, Montana; a Marion, Kentucky; a Patagonia, Arizona; a Santiago de Xile; a Lima, Perú».

«Panteón de Dolores»

«Detestaves els llocs amb el mateix fervor amb què detestaves les persones. Tots els campaments miners on vam viure, els Estats Units, El Paso, casa teva, Xile, el Perú. Mullan, Idaho, a les muntanyes de Coeur d’Alene. El poble miner que més odiaves, perquè de fet era un poble petit. “L’estereotip de poble”. Una escola d’una aula, un bar, una oficina de correus, una presó. Un bordell, una església. Una petita biblioteca a la botiga de comestibles. Zane Grey i Agatha Christie».

«Panteón de Dolores»

Quan la Lucia tenia cinc anys, el seu pare va anar a la Segona Guerra Mundial i la seva mare es va endur les dues filles (la Lucia i la seva germana petita) a El Paso, a tocar de la frontera mexicana, a cals avis materns. L’avi era un dentista eminent, però també un bevedor empedreït.

«Quan els pacients no seien, vagarejaven per la consulta i joguinejaven amb les coses que hi havia sobre les dues caixes fortes. Budes, calaveres amb dentadures postisses que s’obrien i es tancaven amb uns filferros, serps que et mossegaven si els estiraves la cua, boles on nevava quan les giraves. Al sostre hi havia un rètol: ¿per què coi mires aquí dalt? Les caixes fortes contenien or i plata per als empastaments, feixos de bitllets i ampolles de Jack Daniel’s».

«Doctor H. A. Moynihan»

«Quan érem petites, era la nostra àvia, la Mamie, qui cuidava la Sally. A la nit la mare menjava, bevia i llegia novel·les de misteri a la seva habitació. L’avi menjava, bevia i escoltava la ràdio a la seva habitació».

«Panteón de Dolores»

Quan tenia deu anys, a la Lucia li van diagnosticar una escoliosi (un desviament a la columna vertebral), lesió que la va acompanyar durant tota la vida.

«Estava convençuda que si em redreçaven la columna faria dos metres quaranta. Però tampoc no volia que deixessin de tractar-me; no me’n volia tornar a Xile».

«Tornar a casa»

Quan el seu pare va tornar de la guerra, la família de la Lucia es va traslladar a Santiago de Xile. Van passar de ser classe mitjana als Estats Units a formar part de l’alta societat xilena. Tot i així, la Lucia, en plena adolescència, també va flirtejar amb els moviments revolucionaris del país.

«Però el cas és que [la senyoreta Dawson] m’havia seduït abans, amb la paraula revolucionari. Tenia ganes de conèixer revolucionaris, perquè eren dolents».

«Bons i dolents»

Llavors la vida de la Lucia va fer un altre tomb. Se’n va anar a estudiar a la Universitat de Nou Mèxic, on va coincidir amb l’escriptor Ramón J. Sender.

«No podré fer cap classe amb en Ramón Sender fins al semestre que ve. Això sí, hi he coincidit pels passadissos! Li vaig dir que Crónica del alba era el meu llibre preferit. I ell em va contestar: “Molt bé, però ets molt jove”. És tal com l’imaginava, però molt gran. Molt espanyol i tibat, circumspecte».

«Estimada Conchi»

Als disset anys la Lucia es va casar amb un escultor que la va abandonar quan estava embarassada del segon fill.

«En aquella època els meus pares no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb en Jude».

«Fins aviat»

L'escriptora Lucia Berlin

L’escriptora Lucia Berlin

«Li vaig explicar la meva curta i trista història. Que en Joe era un escultor formidable. Que li havien concedit una beca Guggenheim, que havia trobat un mecenes, una casa i una foneria a Itàlia, i que se n’hi havia anat. “L’art és la seva vida”. (M’havia acostumat a dir-ho a tothom, en un to dramàtic.) No, no en rebia cap pensió alimentària. Ni tan sols en sabia l’adreça».

«Mossegades de tigre»

Als trenta-dos anys ja s’havia divorciat del tercer marit (tant el segon com el tercer eren músics de jazz, amb tot el que això implicava) i havia tingut dos fills més.

«El cas és que al cap d’un any ens vam embolicar. Va ser un idil·li intens i apassionat, un bon merder. En Jude no en volia parlar. El vaig deixar i me’n vaig anar a viure sola amb els nens. I en Jude se’m va presentar a casa i em va dir que pugés al cotxe. Marxàvem a Nova York, on en Jude tocaria jazz i nosaltres salvaríem el nostre matrimoni».

«Fins aviat»

«Un dia em vaig despertar abans que despuntés el sol i no hi era. L’habitació estava en silenci. Deu haver anat a nedar, vaig pensar. Vaig entrar al quarto de bany. En Max estava assegut a la tassa del vàter, cremant alguna cosa en una cullera ennegrida. Hi havia una xeringa a la pica».

«Fins aviat»

Divorciada, amb quatre fills i amb l’alcoholisme cada cop més exacerbat, la Lucia va començar a fer feines de tota mena (telefonista, infermera, administrativa, mestra, dona de fer feines…) per arribar a final de mes.

«M’agrada treballar a urgències; hi coneixes homes, si més no».

«El meu joquei»

«M’encanten les cases, tot el que em diuen, i és un dels motius pels quals no tinc cap inconvenient a fer de dona de fer feines. És com llegir un llibre».

«Dol»

«Fa anys que treballo en hospitals i, si n’he après una cosa, és que, com més malalts estan els pacients, menys soroll fan».

«Temps perdut»

El càncer que afectava la seva germana va propiciar que la Lucia viatgés a Mèxic a fer-li companyia. Allà les dues germanes van recuperar part de la infantesa perduda i van estar més unides que mai.

«Jo era a Oakland quan em va trucar. Ara tenia el càncer als pulmons. Ben estès. No hi havia temps. Apúrate. Vine de seguida! Vaig trigar tres dies a deixar la feina, a fer les maletes i a marxar».

«Un moment»

«La Dolores va acompanyar la seva germana fins a les onades i llavors li va estirar la mà. Va observar la Sally mentre tentinejava i queia, s’empassava aigua i rebia l’embat d’una onada. Movent braços i cames, va veure que la Sally s’aixecava i es llançava sota l’onada que se’ls havia acostat, i que continuava nedant. La Dolores va nedar darrere seu. Ai, Déu meu Senyor, que ja torna a plorar. No, no, la Sally reia a cor què vols».

«La tristesa»

La Lucia va viure els seus últims anys permanentment acompanyada d’una ampolla d’oxigen. Va fer classes a la Universitat de Colorado i, finalment, va tornar a Los Angeles, a prop dels seus fills.

«Havia anat al centre, duia l’ampolla d’oxigen portàtil i m’havia assegut al gronxador del porxo a contemplar la llum del crepuscle».

«Tornar a casa»

Lucia Berlin va morir el dia que feia 68 anys i ens va deixar un llegat en forma de relats. Tot i que ella tenia Txèkhov com a referent, l’han comparada amb Alice Munro o Raymond Carver. Jo la trobo molt més carveriana. De fet, en alguns moments m’ha recordat Fante o fins i tot Bukowski o, més ben dit, m’ha fet pensar en el que Fante o Bukowski haurien escrit si, en comptes de tenir temps per dormir la mona, s’haguessin hagut de llevar a les set a preparar l’esmorzar dels seus fills.