L’onze de setembre o una cronologia de la identitat

13.09.2017

La diada de l’11 de setembre serà, encara, tema de conversa durant uns quants dies més. La manifestació d’aquest any potser no haurà destacat per ser la més multitudinària ni, segurament, tampoc, per haver exigit més dificultats tècniques a l’hora de desplegar-la. De totes maneres, la diada de 2017 passarà, igualment, a la història gràcies a una altra virtut, que està relacionada amb les premonicions.

Aquesta vegada, la festa nacional catalana s’ha preparat des d’una poètica de les conclusions per a afirmar-se com l’exhibició definitiva després de moltes diades exitoses. El compromís amb el referèndum de l’1 d’octubre, per part de les institucions, avala aquest plantejament culminant i, això, ens predisposa, a tots, per a una conducta del record o per a les actituds retrospectives.

Així, la d’enguany, ha estat una diada en termes de memòria, és a dir, en relació al passat, ordenant-lo des dels criteris del resum i des d’una lògica dels desenllaços. En aquest sentit, la manifestació de 2017 ha modificat, lleugerament, el vincle entre tots els seus precedents, gràcies a la coherència que adquireixen, de sobte, les coses, quan podem establir-ne els principis i els finals.

És temptador, per tant, no cedir davant aquestes provocacions de la síntesi i, per a això, cal remuntar-se fins al 2012, amb la primera gran manifestació massiva a favor de la independència, que va reunir 1,5 milions de persones en un recorregut simbòlic fins al Parlament, sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Després, al 2013, es va organitzar l’ambiciosa Via Catalana que va unir el Pertús amb Alcanar a través d’una cadena humana de 1,6 milions de persones. Al 2014 es va traçar la lletra V, com a metàfora de la paraula “Victòria”, aprofitant la convergència dels carrers de la Diagonal i de la Gran Via de Barcelona, gràcies a la participació de 1,8 milions de persones. Al 2015, es va desplegar la Via Lliure, on la multitud va obrir-se pas per donar espai a un vector impulsat per atletes que van recórrer tota la Meridiana de Barcelona. Al 2016, es va organitzar un acte des-centralitzat amb concentracions a cinc poblacions importants del territori: Salt, Barcelona, Berga, Lleida i Tarragona. Finalment, aquest any, el 2017, s’ha culminat aquestes fites anteriors amb un signe positiu, aprofitant la intersecció entre els carrers d’Aragó i del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Tots aquests moments del passat, ara ja són coordenades per a una geografia col·lectiva i personal de les reivindicacions i, ningú no dubta, a aquestes alçades, que les manifestacions de l’11 de setembre han esdevingut un motiu per a l’educació sentimental de la política, estesa a moltes generacions.

En definitiva, aquests últims 6 anys, a Catalunya, la commemoració de la derrota de 1714 s’ha sabut invertir en forma d’una exhibició de la identitat col·lectiva sense precedents a Europa, fent ostentació dels atributs propis de la nostra cultura, com són la integració, el seny, la creativitat, el civisme, la solidaritat, el treball, la generositat, la col·laboració, el voluntariat, l’optimisme, la participació, el compromís, la dignitat… i tots aquests valors es troben inclosos en l’organització de les diades a cura de l’ANC, que bé podríem classificar com instal·lacions artístiques o activitats performatives, situant-les al costat, ara ja sí, dels símbols que ens identifiquen com a societat avançada i creativa: la revolució industrial del segle XIX, el Modernisme de Gaudí, la literatura de Pla, el Surrealisme de Dalí, la gastronomia de Ferran Adrià o el futbol de Messi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ni un pas enrere. L’1 d’octubre és imparable. L’1 d’octubre és imparable perquè ja no tenim por. No tenim por de les repressions, dels jutges o dels tribunals (anti)constitucionals. Ningú pot frenar la voluntat d’un poble. Tant si es vol com si no es vol els catalans tenim el destí a les nostres mans. Votarem, guanyarem i marxarem. S’ha acabat la democràcia de fireta. És el temps dels valents.