Artur Ramon. Tracing the line across time

El galerista Artur Ramon és aquests dies a Londres per presentar la mostra Tracing the line across time, 1600-2000. Artur Ramon recorda els seus anys d'estudiant a Londres i explica com ha muntat l'exposició. Us presentem aquí la primera crònica del viatge tal com l'ha publicat al seu blog.

El galerista Artur Ramon és aquests dies a Londres per presentar la mostra Tracing the line across time, 1600-2000. Artur Ramon recorda els seus anys d’estudiant a Londres i explica com ha muntat l’exposició. Us presentem aquí la primera crònica del viatge tal com l’ha publicat al seu blog.

Per a mi tornar a Londres és sempre un viatge en el temps. És retrocedir vint-i-sis anys (horror: tempus fugit!) quan estudiava a Sotheby’s i vivia a casa de la Mrs Ward (ACS) a 2, Adison Crescent, Holland Park, molt a prop del taller de Lucian Freud. És el record d’aquella casa blanca, d’arquitectura clàssica de nata, post-victoriana que feia olor de té i de melmelada de taronja amarga barrejada amb els àcars que vivien en la moqueta i aquells gossos ridículs i massa familiars. Allí vaig conèixer persones que he deixat de veure, com el Carlos Guillermo, que sé que para per Sudamerica fent negocis (I guess) o l’Elena Arzak, la millor cuinera del món, que llavors feia unes pràctiques al gran restaurant Connors i experimentava amb nosaltres, els estudiants Spanish que llavors ens deien Manolos perquè veníem de Barcelona, com el cambrer d’aquella sèrie famosa, Hotel Fawlty. Quan la van passar a casa nostra, el cambrer venia de Mèxic: curiosa classificació de classes socials nord-sud.

Londres significa també el despertar a l’edat adulta i l’enfrontar-me a un món diferent del meu, hostil en aquells temps, perquè no dominava l’idioma i tot era una lluita per entendre i fer-me entendre. Recordo el dia que vaig traspassar aquesta barrera que delimita el noi de l’home i va ser al tube despedint-me. Aviat però Londres va significar la porta de la cultura i dels museus i del coneixement de Piranesi a través del professor Wilton-Ely, que era el director del curs de Sotheby’s i que va veure des del primer moment que m’interessava més el món del mestre venecià que no l’estudi d’una tassa de Meissen. Sempre li estaré agraït per aquella visió de gran professor: donar a l’alumne un món per descobrir i conèixer. Estudiava als matins i a les tardes anava a comprar els meus primers gravats de Piranesi a una botiga que ja no existeix.

Passen les imatges ràpides pel comboi del Gatwick Express, un tren que s’anuncia més veloç del que és. I veig les cases monòtones de maó, totes iguals, sí, de maó barat i brut i rematades amb xemeneies de ceràmica com grans llaunes de cervesa, tot anodí i gris com un cementiri. Una estètica dickensiana de maó que troba les seves catedrals en les fàbriques de llargues xemeneies, paisatges de De Chirico però sense colors, marrons, redescoberts alguns per a un nou ús, les catedrals de la cultura de masses com la Tate Modern.

Retorno ara molt a prop d’aquell meu món d’aleshores. De fet, a Londres m’he mogut quasi sempre en el quilòmetre quadrat de Mayfair que va d’Oxford Street a Saint James’s, és a dir, de Sotheby’s a Christie’s amb l’artèria principal de Bond i New Bond Street i el límit de Picadilly amb l’estàtua d’Eros tan entranyable com cursi. La Mónica i jo arribem molt d’hora a Gatwick i amb el tren ràpid ens situem a Victoria Station en quinze minuts. D’allí a través del ventre negre del tube arribem a la galeria Coll & Cortes, 27 Albermale Street, que és paral·lela a Bond Street, on exposarem aquesta setmana. La galeria és ample i magnificent i està perfectament situada al rovell de l’ou.  Tenim només set hores per muntar-ho tot: temps suficient. La mostra gira entorn d’analogies entre les diverses obres: Tracing the line across time, 1600-2000. Amb l’ajut del Joan i el Dani Ruiz, que han vingut des de Barcelona, via París, amb l’eficàcia que els caracteritza i sempre al nostre servei, el muntatge va fluint d’una manera natural i fàcil. Hi ha dies que tot surt bé i avui és un d’ells. Els Scully van junts, els Lobo també, els dos bodegons dels Santilari’s brothers, i al fons els dos trômpe-l’oeil de Crespi i el crani de cocodril de Pancrace Bessa ens ajuden a crear un ambient de BunderKammer que acabarà completant-se amb els objectes que la galeria Coll-Cortes disposa en una taula llarga: calaveres de fusta, bori o naturals, cristos i hèrcules farnesio de bronzes, gravats, rellotges de sorra, un cap de lleó romà, objectes del Grand-Tour, com la reproducció de la columna trajana, etc es disposen en horror-vacui. A les parets dels costats hi disposem dibuixos antics: Guercino, Mola, Vanni, Azzolino, Zuccaro and so on. I presideix la mostra l’aquarel·la deliqüescent dels venedors de tapissos del gran Fortuny, que es relaciona amb el camperol romà del seu deixeble Tapiró.

Cap a les sis marxem extenuats després d’un dia molt intens. Ens acomodem a un apartament modern i confortable prop d’Earl’s Court. La llum és grisa i el tràfic voluminós. Ha començat Wimbledon i ho sé pel verd intens de la gespa que treu el cap en les imatges dels televisors. Una nota de color entre tons monocroms: London.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació