Lo lo neutre i el el neutres o no

Ni els escassos secessionistes valencians s'han atrevit mai a demanar un retorn general a "lo poble" o "los gossos" pel que fa als articles.

És sabut que els catalans occidentals i els valencians –els de comarques frontereres amb Catalunya– diuen “lo” tant a l’article masculí com al “lo” neutre. Segueixen els usos ancestrals catalans que, potser, haurien d’haver-se oficialitzat per a tots, però no fou així. ¿Tornaríem molts a dir “lo cel” i “los arbres” –enfora dels llocs on encara es diu– d’haver-se imposat aquestes solucions el 1913 amb la gran reforma fabriana? És ben probable que sí i la polèmica d’avui seria tota una altra. Conec occitans que encara ploren aquest allunyament “innecessari” del català estàndard pel que fa a l’occità central estàndard.

De fet, uns altres parlars valencians –que no són el meu extremomeridional– demostren que el canvi no ha estat assolit per tot lo món, ni en tots els contextos. En algunes comarques centrals valencianes he sentit usos que deuen ser alguna cosa més que residuals. Així i tot, deu fer alguns segles que “el” i “els” van guanyar la batalla de l’extensió territorial fins a Guardamar. Hi incloc els balears que salen en parlar però que no ho han fet mai –o ben poc– en escriure. Escrivien “lo” i “los” i ara escriuen “el” i “els”. Acostumen a donar-nos moltes lliçons de disciplina normativa fins i tot quan, de vegades, han d’anar a la contra del seu bon gust heretat. Observareu que no crec gens en modalitats regionals rígides de català perquè, més enllà d’alguns marcadors locals, hi ha una sola llengua catalana de Salses a Guardamar. En això hauríem de ser tots més fabrians. El savi sabia el que feia.

Ni els escassos secessionistes valencians s’han atrevit mai a demanar un retorn general a “lo poble” o “los gossos” pel que fa als articles. En canvi, són uns defensors abrandats del “lo” neutre. El primer motiu deu ser oposar-se a la unitat de la llengua. Saben que la morfosintaxi diferenciada és el que ens assenyala el camí de la partició. La sinonímia no té cap importància. La realitat comarcana intravalenciana els demostraria més complexitat com ho faria la realitat comarcana intracatalana. Alguns reformistes, però, acusen uns altres de tenir una agenda política que ells no tindrien. Remet als estudis sobre el “lo” neutre que es poden consultar també a la xarxa. Ara, m’ha estranyat trobar defensors del “lo” neutre que no l’empren mai quan escriuen. Els deu fer cosa ser citats com els primers a fer-ho. La casta universitària té els seus tics i manies.

Sóc de formació universitària en traducció i interpretació d’algunes llengües modernes. Sóc escriptor en català. No sóc gramàtic ni cap especialista. Demane, per tant, disculpes. La meua passió pel català fa que m’interesse pel tema pel qual Bernat Puigtobella em fa requesta. Fa temps que sé que el “lo” neutre medieval i regional actual no va evolucionar plenament a “el” –com passà amb els articles– per reforçament de la llengua veïna. El castellà fa “el” per a l’article masculí i “lo” per al neutre malgrat que faça “los” per al plural masculí. L’anàlisi comparatiu ens portaria molt lluny. El que és fals, però, és afirmar que un “el” neutre és sempre literari i artificiós i que el “lo” neutre medieval no va voler evolucionar a “el” neutre més enllà de les altres possibilitats que ens ofereix la llengua viva. En el meu valencià dic “m’agrada el dolç i el salat” quan en castellà diria: “me gusta lo dulce y lo salado”. Si hem d’eradicar qualsevol vestigi d’aquesta evolució coherent mig avortada i mig ressuscitada, caldrà analitzar la bondat d’una nova decisió normativa. Per començar, haurà de ser per a tots o per a ningú. Seria un drama si els valencians oficialitzen el “lo” neutre mentre els catalans continuen discutint-ne o vice-versa. És com els usos del “tindre” i “vindre” que es diuen tant a les ciutats de València com a Barcelona. En canvi, l’AVL recomana “tindre” i l’IEC recomana “tenir” i els valencians del Vinalopó encara diem “venir” i “tenir”. D’això li’n dic tenir una visió perifèrica de curta volada.

Malauradament, els descriptivistes acaben per ser uns prescriptivistes d’allò que descriuen. És la fatalitat de l’Ésser Gramàtic! Pel que fa al català s’obliden que hi ha una massa crítica creixent d’usuaris “speech conscious”, compromesos doncs, a tot el territori. La nostra normalitat no és la de les llengües estatals però hi aspirem amb grandesa i extensió.

Fa menys de mig segle el 99% dels catalanoparlants empraven, en exclusiva, la modalitat del lloc on havien nascut i se’n passaven al castellà si havien d’escriure una altra modalitat més prestigiosa. En la generació dels meus pares –nascuts els anys 1926 i 1928– no en conec cap ni un que sàpiga escriure català a Elx: una ciutat de 230.000 habitants. Entre la meua, nascuda més de trenta anys després, en conec molts que tenen un català estàndard admirable. I entre els menors de trenta-cinc anys comencen a ser una petita legió els qui tenen el català com a llengua primera en tots els sentits. Un estudi seriós –al llarg de les pròximes dues generacions o tres– ens indicarà si no hi ha marxa enrere possible en la qüestió menor del “lo” neutre. Ara, caldria que la influència del castellà davallés a unes quotes mínimes que molts no estan disposats a defensar. Aquesta convivència lingüística hispànica idíl·lica els deu venir de gust i diuen que és inevitable, necessària i que no s’hi pot fer res.

Un estudi progressiu que comencés enguany –posem-li fins al 2063– donaria moltes sorpreses pel que fa a solucions tingudes per folkloritzants i noucentistes alhora a Barcelona. Us parle del 2013, és clar. A València alguns no empren el mot noucentista ni saben el que significa. Diuen “barceloní” o “català” i ho resolen en breu. Lector de premsa catalana a la Internet he arribat a la conclusió que noucentista deu significar, en semàntica catalanocentral evolucionada: “tot allò que no dic ni sent al meu voltant!”. Vet aquí com, en català, es pot ser titlat de rústic i elitista alhora segons el subjectivisme del descriptivista esdevingut prescriptivista de torn. Pel que fa a la seua formació pot ser llanterner il·lustrat, llicenciat en relacions laborals o, fins i tot, llicenciat o doctor en filologia catalana. No ha de formar part de cap acadèmia per ser cridar a la rebel·lió. En això devem ser un cas únic entre les grans llengües de cultura vives a Europa.

De fet, com a curiositat filològica, us diré que, en la meua parla, el “lo” neutre va evolucionar, en part, de forma ben estranya. És més, a l’Extrem Sud tinguérem la nostra evolució particular pel que fa a l’article en plural. Passàrem de dir “lo” i “los” a dir “el” però “es” en plural, tant en masculí com en femení: –es bous i es vaques–. Com és sabut l’anglès ha arribat a l’economia absoluta amb “the” per a tot. Ni se m’acut exportar el meu localisme que evite quan escric. Els vells rodals medievals elxans es diuen encara “Lo Xoxim”, “Los Congres” o “Lo Vincle” i l’article catalanesc fossilitzat arriba a Lo Ferro a Múrcia… Ara, per al neutre, de vegades, diem un “la” claret femení quan no diem “lo” o altres coses que hem conservades. La bona és que alguns filòlegs ni s’han adonat encara. Fixeu-vos que en castellà dirien: “Lo bueno és que…”

No veig per què hauríem d’acceptar una convergència absoluta amb el castellà en un punt que faria que una solució única empobridora s’escampés més encara. L’anivellament afecta, fins i tot, la fonologia fins al punt de fer mal d’orella però encara som majoria els qui desitgem un català més nostre. Aquesta batussa casolana em resulta encara més estranya perquè el “lo” neutre ha estat molt poc discutit pels qui ens dediquem a aprendre la norma el millor que podem. De fet, el costum arrelat fa que no acabem de veure aquest “lo” neutre amb bons ulls si el llegim. Sé que som davant qüestions de prestigi però l’ús social necessita, també, de determinats mecanismes mentals.

A tall de cloenda, hem de recordar que la llengua escrita i la llengua parlada es barregen cada dia en una mateixa persona. Totes dues es retroalimenten i s’afalaguen. El futur del català –i l’ús social és el que més em preocupa perquè no s’haurà acabat la llengua si l’IEC, el 2064, aprova l’ús del “lo” neutre– serà el que vulguem que siga. I si en aquell any, per venir, no hauran de canviar res de la normativa m’agrada pensar que el català haurà guanyat el que no hauria d’haver perdut mai: el dret a la seua evolució interna sense interferències interessades.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació