Lluny

2.08.2017

És massa jove, anhela viure. No vol morir. I el pitjor de tot és com ho farà. Enterrat. És absurd. Ell, que va néixer i créixer al camp, no pot morir allà, no pot marxar ara. Es nega a la idea. No és el seu lloc, encara no és el seu moment.

No ho ha vist venir. D’on li ha caigut aquell pastat de terra? Perquè el que l’ha sepultat no és un xàfec de terra dispers, ni una nevada arenosa. No. Més aviat ha estat una massa compacta, un enorme floc de sorra, un martell terrós que l’ha noquejat amb un únic però precís punch.

No sap el temps que ha estat sense coneixement. Potser han passat hores, o potser només uns minuts. Li fa mal el cap i comença a notar la manca d’oxigen. Està desorientat. En quina direcció ha de gratar? L’instint li diu que ha caigut boca amunt, però no n’està segur.

Intenta pixar. De ben petit havia sentit parlar els més grans que, en situacions com aquella, el pixum és una brúixola. S’ha de rascar en direcció oposada al corrent. Però no li’n venen ganes. A mesura que passa el temps, sent més calor. Té una set immensa.
De sobte li arriben alguns records. La primera ferida que es va fer de petit, les nits a la fresca, les carícies de la seva mare, el dia que va perdre la virginitat. I riu perquè —malgrat el bloc de sorra que l’aixafa— pren consciència d’una cosa: ha estat un paio amb sort.
Però no es pot quedar allà quiet. Ha de fer alguna cosa, ha de lluitar. Finalment es deixa endur pel seu instint i comença a rascar. Les primeres esgarrapades semblen no fer cap efecte —és com pessigar el cel— però a poc a poc, almenys aquesta és la seva sensació, va guanyant terreny. Es passa una bona estona així: traient sorra, sorra i més sorra fins que arriba un moment en què, vençut pel cansament, la set i la manca d’oxigen, es desmaia.

Una vibració el desperta, té la boca pastosa. Sembla que damunt seu el terra es mou. L’esperança de poder escapar d’aquella situació el revifa. Ho torna a provar. Rasca, rasca i rasca. Una, dues, tres, quatre, cinc esgarrapades. No sap quant li queda, però la intuïció li diu que cada vegada s’hi atansa més. La terra no l’oprimeix tant, pot respirar millor i la temperatura —tot i ser elevada— ja no l’ofega com abans.

Una lleugera brisa el bufeteja. Allò és la confirmació, la traca final. No s’ho pot creure, se n’està sortint. Una vegada, una altra, una altra i una altra més. Ja li queda poc, ja hi arriba. Només li resten quatre, tres, dues i… per fi! AIRE!

Un calfred li travessa el cos, la llibertat no havia estat mai tan dolça. Aixeca el cap, obre la boca extasiat i, quan està a punt de deixar anar un crit de victòria, una merla negra agafa l’anèl·lid amb el seu bec groc i se l’emporta volant lluny de la terra, lluny de la vida.

Respon a Carles Buide Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Relat que sap arribar al cor. El que més m’ha agradat és que quan comença no saps ben bé de què es tracta. És una persona? És un animal? No ho descobreixes fins al final, i així d’alguna manera et fiques en la seva pell, cosa que pot ser hauriam de fer més sovint. Amb un final agredolç que et recorda de què està feta la vida.

  2. Sorpresa la meva! No em cansaria de llegir petites històries, de gran consciència,, malgratixa que he sentit d’estar enterrada en la pell d’aquest ésser. Gràcies