Llum de gas

16.03.2016

Fa pocs dies, en un programa de ràdio, un dels tertulians va deixar anar la frase “Ens estan fent llum de gas”. I mesos enrere, un polític va fer servir la mateixa expressió en una entrevista. En tots dos casos, realment el públic va entendre què estaven dient?

Un fotograma de 'Gaslight' amb Charles Boyer i Ingrid Bergman (1944)

Un fotograma de ‘Gaslight’ amb Charles Boyer i Ingrid Bergman (1944)

Si avui dia algú d’entre quaranta i cinquanta anys sent l’expressió “fer llum de gas”, és probable que no li soni de res i que l’acabi relacionant (sobretot si es diu en castellà) amb una sala de festes de Barcelona. Si la persona té vint i pocs anys, potser ni tan sols conegui el nom de la sala de festes.

Només si parlem amb un cinèfil les paraules prendran tot el sentit. Però cal que sigui un amant del cinema dels anys 40. Llavors si pronunciem “llum de gas” obtindrem per resposta: “Charles Boyer i Ingrid Bergman”.

I és que, en efecte, Llum de gas (Gaslight en el títol original) va ser una famosa pel·lícula de 1944, dirigida per George Cukor, on un marit sense escrúpols (Charles Boyer) intentava fer parar boja la seva jove esposa (Ingrid Bergman) amagant-li objectes i fent-li creure que sentia passes a les golfes de la casa, especialment quan veia els llums de gas fent pampallugues. D’aquí el títol.

Des d’aleshores, en l’anglès nord-americà, “fer llum de gas a algú (to gaslight someone) va passar a tenir el significat de voler manipular psicològicament una persona amb la intenció que s’acabi imaginant situacions que en realitat no passen. L’expressió va fer tanta fortuna als EUA, que entre els anys 70 i 80 es van multiplicar els estudis clínics sobre abusos psicològics amb el terme Gaslighting.

La pel·lícula Gaslight va ser tot un èxit i, avui dia, passats més de setanta anys, s’ha convertit en un clàssic del cinema per mèrits propis: una bona direcció, excel·lents interpretacions, un ambient opressiu i un aire de thriller psicològic que enganxa l’espectador fins al final. De fet, Ingrid Bergman va acabar guanyant un Oscar i un Globus d’Or per la seva gran interpretació, però també cal destacar Charles Boyer fent de marit psicòpata i Joseph Cotten en el paper de detectiu. Com a curiositat, cal dir que la pel·lícula va representar el debut cinematogràfic d’una joveníssima Angela Lansbury, coneguda quaranta anys més tard per la sèrie televisiva S’ha escrit un crim.

De fet, Gaslight es basava en una exitosa obra de teatre estrenada el 1938 per Patrick Hamilton (1904-1962), un autor anglès avui oblidat que ha passat a la posteritat per l’adaptació al cine de dues de les seves obres teatrals, l’esmentada Gaslight i La soga, portada a la gran pantalla per Alfred Hitchcock el 1948.

Doncs bé, el que no tothom sap és que la coneguda pel·lícula de Cukor-Boyer-Bergman havia tingut un precedent… tan sols quatre anys abans. És a dir, que en realitat era un versió d’una altra pel·lícula anglesa, també titulada Gaslight (1940), dirigida per Thorold Dickinson i protagonitzada per Anton Walbrook i Diana Wynyard. El film britànic va tenir una bona acollida, però un recorregut ben curt. I és que la productora americana (Metro-Goldwyn-Mayer), per tal de promocionar el film de la parella Boyer-Bergman, va decidir comprar totes les còpies de la versió anglesa i… destruir-les. Els executius de la Metro fins i tot pretenien cremar-ne el negatiu, perquè no volien que la seva pel·lícula estel·lar passés a la història com el que realment era: un remake. Afortunadament, no se’n van sortir. És per això que encara avui podem gaudir del Gaslight de 1940, convertit sense voler-ho en un film de culte.

A Espanya, el film interpetat per Charles Boyer i Ingrid Bergman es va estrenar inicialment com a Luz de gas, però per evitar confusions amb la versió britànica se li va canviar el títol per Luz que agoniza. Amb tot, en el llenguatge popular, la locució que va fer fortuna va ser “hacer luz de gas”, que amb els anys es va acabar incorporant al diccionari de la RAE.

En català, en canvi, l’expressió “fer llum de gas” no consta als nostres diccionaris, tot i que, si els qui tenen presència als mitjans de comunicació (polítics, periodistes, etc.) la continuen fent servir, potser hi acabarà entrant. El temps ens ho dirà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No en tenia ni idea del llum de gas, però la meva mare si que ho sabia. M’ha agradat saber-ho.

  2. Molt interessant saber que la tradició de fer remakes per part de Hollywood es remunta a l’edat d’or del cinema clàssic.