Lluís Solà: Paraula i poesia

“Aquesta és la situació del caminant, a l’entreforc d’horitzons grocs i gebrats i de costers abruptes i fumosos. Al fons de les rieres glaçades el criden els rostres constants i puerils de l’enllà, i a la vora dels senders el reben les mans desplegades del dia. I com tantes vegades havia fet durant les seves caminades, quan una carretera se li fa massa monòtona o massa feixuga, ha tirat pel mig del bosc. I ara camina per damunt de les fulles caigudes, per entre boixos expectants i arrels inflades, camina i camina i s’enfila pels camins invisibles.” I Lluís Solà fa això: camina, i mira i escolta el món que se li presenta i mira i escolta el món i les seves melodies i els seus ritmes i transformacions, i passeja i cull les pedres i els camins que les pedres marquen, i cull les pomes i els camins que les pomes diuen i l’instant que diu la poma també el cull, i s’ho enduu a casa i, a vegades, ens ho explica.

Lluís Solà cull l’instant i ens ho explica i el que veiem deixa de ser aparença perquè en l’instant podem escrutar i furgar en el que hi ha —en el que passa— i veure com s’ordena; hi sentim com s’ho fa la unitat per passar per sota la multiplicitat, però és una remor que quasi ens sembla que entendríem i no l’entenem, només la intuïm, perquè l’instant passa. És l’instant que salva i que maldem per dir (que vol dir que maldem per entendre’l), és l’escletxa que l’instant obre en el que hi ha i que el deixa entreveure sencer, però que en el punt que el veiem, ens fuig, i només ens en queda el que el poeta n’ha pogut formalitzar en la llengua, que és la pensa comuna: només ens queda el que ha pogut portar dins la casa comuna que és la llengua —i tothom, després, pot veure el que ell ha vist (el que ell ens deixa veure).

I hi ha la remor que fan les coses. Caldria callar, mirar i escoltar, potser, però no podem perquè hi ha la paraula que ens acosta el món (i el que amaga el món); i acostant-nos-el, ens l’allunya, ens fa clara la distància. I la distància creix si la paraula es fa més clara. La paraula ens arrecera i ens és insuficient perquè la pedra que collim sempre pesa més que la que diem. I ve la poesia, que és per entendre’ns i perquè ho entenguem tot (encara que només sigui una mica). I la poesia i la paraula ens fan; i nosaltres som paraula. I així l’experiència de Lluís Solà, els seus passejos, passen a ser nostres, perquè la nostra paraula passa a ser seva, li cedim tota un moment, i ens (la) completa, ens dóna un no-sé-què que no teníem, però que trobàvem a faltar. I la poesia és aquest no-sé-què que hi ha en la paraula i que ens la fa nostre, i no només nostre: ens és una part innegable i immensa, fonda i brollant.

Lluís Solà sent el deure de sortir a collir l’instant que s’obre cap al que hi ha —i el que hi ha es tanca a poc a poc a dins l’instant. Lluís Solà ha de sortir collir el murmuri que hi ha enmig les coses, endins de les coses, per portar-nos-el a casa. Perquè sap que és en la mesura que hi ha llengua que hi ha nosaltres, i perquè sap que és en la mesura que hi ha nosaltres que sap entendre les coses i les ordena, perquè la llengua és pensament, formalització del món, i és un pensament que arrenca d’un temps que ni es recorda i que va cap a un temps que no se sap fins on arriba. La paraula és pensament carregat de molts anys, que ha rodolat durant molta anys.

Imaginem un poeta que passeja i que cull pomes i pedres, però que en guarda la meitat dels versos sota un roc; no serà fins que algú els trobi que aquells versos no seran alguna cosa, no serà fins que siguin compartits, fins que sonin i s’escoltin, que aquells versos començaran a dir alguna cosa i, si són bons, a fer-nos a nosaltres i a la llengua més grans —a fer-nos la casa més gran. I els versos tenen sentit en la mesura que surten del nosaltres i tornen al nosaltres, però havent collit alguna cosa.

Hi ha un nosaltres, doncs, que té molts anys i que mai deixa d’explicar-nos coses noves, i fa servir el poeta per dir que “La muntanya respira immòbil, a l’altra banda dels ulls, en un espai més segur, immensa i serena. Amb mans inabastables escampa torrents i prats, carlines radiants i aurons abrandats pels dits abrandats”. I nosaltres fem servir el poeta. I el món ja hi és i potser no hi fem pas falta, perquè la natura és plena, i és aquesta plenitud el que fascina i que envegem i volem conèixer, i la paraula del poeta, la paraula que el poeta sap cuidar perquè ens arreceri i ens guardi el pensament que som nosaltres, s’assembla a la natura i l’imita, i ens en deixa veure a vegades, alguna cosa, i estem contents —estem contents que les paraules ens diguin les coses i que així les coneguem, i que Lluís Solà les faci servir per carregar-les encara més, per fer-les rodolar més pel món i així ens l’acostin una mica perquè n’han agafat alguna cosa.

I Lluís Solà pot dir(-nos) i explicar(-nos) el que ha collit dels seus passejos —sempre a peu, sempre pels boscos de prop de casa. El gest del poeta sempre és de gratitud, de deure (i de deute), i sempre que torna ens fa més gran la casa i ens n’arregla el que n’hàgim malmès perquè és la casa que l’ha guardat i que li ha ensenyat a ordenar-se el món dins el cap i dins els versos. Tot el que ha rebut el poeta ho vol tornar. És la gratitud del pagès cap a la terra i de la terra cap al pagès. Però la terra som nosaltres i la tasca del poeta esdevé, en aquest sentit, plenament política perquè ell també és terra, ell també és part del nosaltres: Lluís Solà vetlla per la cosa pública que és la paraula, que guarda el nosaltres i fa que sigui possible. Lluís Solà, el poeta, ens fa més gran la paraula i el pensament, ens els poleix i guarda bé. I tot això, els qui el llegim, li agraïm profundament.