Lluís Solà, el poeta radical

21.11.2017

Lluís Solà ha estat distingit amb el premi Lletra d’Or 2017 per la publicació del volum Poesia completa (Edicions de 1984). El jurat format per Sebastià Alzamora, Sílvia Bel, Núria Cadenes, Ada Castells, Salvador Macip, Heura Marçal, David Plana, Llucia Ramis i Bernat Puigtobella ha premiat una any més l’obra d’un poeta. El joier Manel Capdevila ha condecorat el poeta amb la Lletra d’or i David Plana ha estat el responsable de llegir la glossa durant el dinar celebrat avui al restaurant Can Pitarra. La podeu llegir íntegra més avall.

Lluís Solà | Premsa Sant Cugat

 

Fins al 2001, podríem dir que Lluís Solà era un poeta poc conegut. La seva activitat pública havia estat lligada, principalment, a la pedagogia teatral, des de l’Institut del teatre, o a l’estudi i la divulgació de la poesia, des de la revista Reduccions. El recull De veu en veu, va donar la primera pista que, sota les activitats públiques, Solà mantenia una dedicació constant, soterrada, a l’escriptura poètica. Una escriptura que havia amagat (o protegit) durant anys i que, finalment, accedia a compartir. I encara més. Tot just l’any passat, el 2016, Lluís Solà, com si fos l’il·lusionista d’una obra de Joan Brossa, es treia de la màniga aquesta Poesia completa, editada per Edicions de 1984, que avui rep el guardó Lletra d’or, i que aplega, en més de mil pàgines, tots els llibres publicats per Solà, afegint-hi, encara, quaranta obres inèdites. L’home discret, auster, reservat, se’ns apareixia, de cop, excessiu, incontingut, Homèric!, com diria el personatge de “L’home tranquil” de John Ford.

Davant d’aquest acte d’imprudència per part del poeta he acceptat escriure aquesta glossa, sent conscient que és una tasca inversemblant. Afegir més paraules a les paraules que el poeta ha treballat minuciosament al llarg de tants anys i que ha publicat en un llibre de més de mil pàgines només es pot fer des de la pura inconsciència, o des de l’admiració més encegadora. Així doncs, entre la insensatesa i la fascinació, diré quatre paraules sobre el guardonat.

Lluís Solà és un poeta pur de la Plana de Vic. I , com que jo també vaig néixer en aquella bonica, tan salvatge terra, l’entenc perfectament. La seva pedra m’és coixí. La seva solitud, la seva nit, els seus silencis, els conec, em ressonen, me’ls sento meus. Solà és poeta del fred, de la boira, de l’espiritualitat i la matèria. De camins, arbres, llum, foc i paraula. Un poeta radical, perquè els seus versos sorgeixen de l’arrel més profundament enfonsada a la terra, i perquè refusa tot allò que no sigui os, nervi i múscul. Com Jacint Verdaguer, també poeta de la Plana, basteix els seus versos damunt del silenci més íntim i en fa sorgir ritmes i músiques.

Lluís Solà també em fa pensar en Peter Handke. Handke, l’home que camina, i que tot caminant mira el món i l’explica, amb una actitud callada, respectuosa, d’observador que es pregunta sobre allò que veu sense especular cap per què, cap explicació.

“El caminant es desperta de cop, com sempre s’ha despertat. La transició de l’univers del son a l’univers de la vigília sempre l’ha trobada cruel, inexplicable i insostenible. Injustificable. El salt d’un abisme a un altre abisme. Es desperta; davant dels ulls es dreça la tassa blanca, lluent, oberta, crua, i al dedins del cercle obstinat, oh, allí, allí hi ha l’espai desocupat, badat, insomne i rabent. Tanca immediatament els ulls. No pot suportar tanta evidència. La claror de les coses posa al descobert el dol, el neguit, la misèria que la nit ha arrecerat. No vol obrir els ulls. No vol bellugar-se. No vol precipitar-se una altra vegada dins el remolí de la multiplicitat.”

Podrien ser versos d’El pes del món, Pels pobles o La tarda d’un escriptor, magnífics textos de Peter Handke, però es Lluís Solà qui parla des d’El camins invisibles, un dels llibres que composen aquesta Poesia completa.

Handke i Solà són, ben bé, dos homes que passegen i miren. Fins i tot, si em permeteu la fantasia irreverent, puc imaginar-me Peter Handke, amb la seva figura esvelta i la seva cabellera d’intel·lectual del nord d’Europa, tot passejant per un camí de la Caríntia austríaca i, de cop, creuant-se amb un home eixut, amb la típica cabellera d’intel·lectual de la Catalunya interior, potser no tant alt com ell, però en tot cas prou semblant com per fer-li aixecar el cap i murmurar un concís: “Guten Tag”. I al seu torn, Solà, passejant per camins de la Serra de Sanferm, a Vic, aixecaria la vista i faria un cop de cap, fugaç salutació osonenca, com a molt acompanyada d’un: “Mna tarda”. I tots dos autors, abaixant la mirada, continuarien passejant, a la recerca de la paraula exacta per descriure el món que deixen enrere.

I Lluís Solà també em fa pensar en Samuel Beckett. Beckett, i la seva recerca angoixant de l’expressió més pura, la paraula més necessària, i la seva davallada infernal cap al silenci absolut. Penso en el Beckett poeta, que busca “Com dir” amb desassossec en el seu últim poema i també en el Beckett dramaturg, que transita cap als “Actes sense paraules” de les seves darreres peces. Em sembla significatiu, en aquest sentit, que l’últim poema de la Poesia completa de Solà sigui aquest, bellíssim, beckettià “Comiat”, que acaba així:

“Això és el que us oferim,/ la nostra por/ i la nostra indigència. // La nostra ceguesa,/ la nostra sordesa. // Els calius que se’ns aclofen/ i les cendres vacil·lants.// Els verds, els blaus, els grocs/ que ens han entintat les pupil·les.// El folc de canyes despullades/ que ha resistit l’hivern.// La muntanya solitària         que s’alça/ cap als cims de la solitud.// Les veus que pidolen/ al llindar de l’infinit.// La proximitat i la distància/ que ens esberlen com un tascó.// El grill, l’escarabat, la cadernera,/ el pollancre i l’esquirol.// Els camins que giragonsen/ i ens tornen sempre al temps.// La poquesa del cor/ la violència del desig.// Les dunes del sentits,/ les dunes de la ment.// Aquestes paraules fràgils/ que hem arrabassat/ del captiveri.”

Per acabar, torno a Handke: “Els arbres són tan espessos, que esperes un riu al darrere”, escriu a “El pes del món”. I aquest podria ser perfectament un vers de Lluís Solà, retratant el paisatge suau i previsible de la Plana de Vic. Un paisatge que el poeta ha observat, respirat, caminat, (un altre cop em ve Verdaguer al cap) fins que ha aconseguit fer-lo paraula, i unir-lo a la seva recerca espiritual d’allò que ens fa humans. Paisatge i home, matèria i esperit. La paraula. La pedra i la llum de la poesia de Lluís Solà.

Podeu comprar Poesia completa de Lluís Solà, publicat per Edicions del 1984, al portal llibreter Libelista.