Lluís Pasqual en el punt de mira

5.07.2018

El feminisme ens dona forces per denunciar l’abús de poder d’alguns homes sobre les dones, i també ens dona la força per defensar-los quan no veiem les coses clares, perquè el feminisme és sobretot igualtat i justícia.  I és des d’aquesta força on m’acullo per parlar i defensar a Lluís Pasqual, a qui no conec, amb qui no he parlat mai i amb qui no m’uneix cap mena d’interès. Excepte l’interès per la seva obra.

Realment podem assegurar que el masclisme explica el suposat  tractament que va fer Lluís Pasqual a l’actriu Andrea Ros i que ella, amb convicció i sinceritat – n’estic segura – ha manifestat en el seu facebook?  Jo diria que no. De fet, salvant les distàncies, podria ser el mateix esquema del tracte a les nedadores de l’Anna Tarrés, una entrenadora d’alt nivell, exigent, a la qual se la pot acusar que aquestes no són maneres, i ella es defensaria dient que a cert nivell, l’exigència és altíssima. Tenint  aquest cas al cap tots podem veure clarament que no és un problema de masclisme.

Parlar de Lluís Pasqual és parlar d’una manera de fer, entendre i viure el teatre. Fundat just després de la dictadura,  el projecte del teatre Lliure era d’una implicació absoluta. No en va Pepe Rubianes parlava d’ells com del Convent: vida, teatre, amor, passió,  funció social… ho travessava tot: allò personal i públic. Sense anar més lluny, Lluís Homar explicava en el seu llibre com havia donat un cop de puny a Lluís Pasqual en ple assaig.

És un teatre de compromís social, polític, personal i íntim. Que aquesta manera de viure el teatre no és la correcta? Aquest és un altre debat i no seré jo qui ho jutgi. Però que els crits, els plors i les exigències – també les alegries –  circulaven a totes bandes, i anaven dirigides a tothom:  a actrius, actors i tècnics. Una sola llista, la que proposa el col·lectiu Dones i Cultura, només busca testimonis per demostrar la sentència que ja té preparada.

El quid de la qüestió és si aquest tracte busca anul·lar, aniquilar l’altre o el que vol és esperonar-lo a donar el millor de si mateix. Quants actors i actrius han donat grans interpretacions amb assajos molt difícils? Quants amb el temps estan contents amb l’obra i el nivell assolit encara que passessin males estones?  Són relacions complexes, perquè juguen sempre amb material sensible i altament inflamable.

Que els càrrecs han de ser limitats? Busquem presidents, directors i gerents amb un munt d’anys en fundacions, n’hi ha per donar i per vendre, o millor encara,  fem si cal una llei general que obligui a canviar els estatuts de les fundacions però sense posar el dit a l’ull a ningú.

Que hi ha massa homes al poder? Evidentment, però és un problema estructural i no d’un home concret. No cal començar la revolució feminista carregant-se a un que com a mínim té talent, el món està ple de barruts sense cap capacitat ocupant llocs de poder, comencem per ells. Ens farem tots plegats un favor més gran.

Esbrinem la veritat amb eines objectives i adequades. Em produeix una enorme tristesa que algú que ens ha donat algunes de les obres de teatre més memorables del nostre país pugui ser desprestigiat a cop de twitter, amb un “ja toca que dirigeixi una dona” i amb declaracions virals de vivències al Facebook, o amb llistes de sentit únic.

Em pregunto quants no aprofitaran aquesta situació per perjudicar a algú a qui li tenen ganes. Tot plegat em sembla el judici de Sòcrates, que al final ell sol es voldrà beure la cicuta cansat d’una democràcia tan efectista. Sòcrates va ser injustament acusat d’impietat, que no ho siguem nosaltres, des del sofà de casa i des de les xarxes. Com a dones, com a amants de la cultura, ens mereixem ser el màxim de transparents i justes. Parlo del dret bàsic de la presumpció d’innocència o d’una acusació en ferm, no de “tuitegem que alguna cosa queda”.

Confio que surtin noms del teatre en la seva defensa. El desprestigi, les acusacions personals, les xarxes socials,  la rumorologia… són armes de vol massa ras  per perjudicar a algú sense una defensa justa. La cultura també és saber que la veritat és un mirall trencat, i que un sol tros de l’espill només reflecteix una part i no equival al tot, i més quan aquest tot és un gegant polièdric i fet de tantes capes com Lluís Pasqual.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

41 Comentaris
    • Beneurats els lectors que diferencien entre articles d’opinió i articles d’investigació perquè per a ells està reservat el cel del lector ben format.

  1. Benvolguda Sra. Barderi,
    permetim que li digui que les seves paraules fan un flac favor al feminisme i a la sororitat.
    D’una banda, si llegueix el post de l’Andrea Ros veurà que en cap cas parla de masclisme, com vostè afirma, sinó d’ “abús de poder, la tirania, la falta de respecte i l’injustícia”. No capgiri les paraules d’un altre.
    Que vostè admiri la feina del Sr Lluís Pasqual no l’hauria d’eximir, si realment ha entès què vol dir ser feminista, de veure més enllà de l’obra i entendre que el feminisme no es cultiva només de cara a la galeria, sinó amb la pràctica diària, i la manera que algú té de tractar la gent amb qui treballa, sobretot si aquest algú té una posició de poder, és un aspecte fonamental de la màxima feminista “allò personal és polític”. I això és aplicable tant a homes, com a dones (tant al Sr. Pasqual, com a la Sra. Tarrés)
    D’altra banda, li prego que rellegeixi les seves paraules quan diu el següent:

    “No cal començar la revolució feminista carregant-se a un que com a mínim té talent, el món està ple de barruts sense cap capacitat ocupant llocs de poder, comencem per ells. Ens farem tots plegats un favor més gran.”

    Què em de fer doncs? Permetre els abusos de poder de la gent que té talent? En nom de què? De l’art? Del plaer dels que seuen a les butaques del Lliure? Quina mena d’espectadores i espectadors som si anem al teatre a veure obres que ens parlen de la vida, del patiment, de la mort, de la desgràcia, si anem a veure obres que parlen del maltractament a les dones, o dels refugiats, i ens donem un copet a l’esquena per la nostra implicació mentre acceptem persones en càrrecs de poder que abusen d’aquest poder i repeteixen alguns dels patrons que les mateixes obres que ens fan gaudir, i pensar, critiquen?
    Acceptem l’abús mentre sigui perquè vostè gaudeixi del teatre, és això? Si la seva resposta és afirmativa, li prego que deixi de parlar en nom del feminisme. El feminisme no és això Sra. Barderi.

    • No crec en un feminisme unitari, crec que podem debatre i pensar entre nosaltres les coses, per tant no faig ni deixo de fer un favor al feminisme perquè en tot cas hi ha diversos feminismes i crec un feminisme amb llibertat de pensament. El post barreja molts temes: parla d’abús de poder, de feminisme, de com els homes estan en el poder…i he intentat dir com veig tots aquests arguments barrejats.

      Però concretem i centrem-nos només en l’abús de poder, que és efectivament del què es parla: hi ha una acusació d’abús de poder. Perfecte, investigem-la amb eines transparents, que hi hagi una comissió d’investigació, una pressumpció d’innocència i un judici just. No ens carreguem en nom del feminisme a ningú sense una legítima defensa a través de la xarxa. Simplement, no em sembla just. Gràcies pel teu comentari, i no som un bloc compacte, la diferència ens enriqueix i no pas ens fa més dèbils.

  2. Un article molt valent. A vegades penso que les acusacions sense fonament ens acabaran generant un “jo també” per part dels homes que ens farà perdre (una vegada més). Homes acusats falsament acabaran devaluant els abusos que no hem de parar de denunciar. M’agradaria que aquest article encetés un debat cada cop més necessari.

    • Gràcies Carme, tant que ens les vam tenir amb el desdoblament femení i masculí, i aquí estàs. Una mostra d’una persona lliurepensadora, un honor que m’hagis llegit i moltes gràcies pel teu comentari. Per cert, l’únic no anònim: tal i com ha de ser.

  3. Bon intent per blanquejar els abusos d’algú que, pel que sembla, es comporta despòticament amb els seus treballadors, i des d’un teatre públic i pagat per tots, no ho oblidem.

    I no maregem la perdiu parlant de masclisme o feminisme, o de talent o de genialitat, això va de saber si aquest senyor crida, insulta i humilia en públic els seus subordinats o no. I cal aclarir-ho abans d’anar més enllà i passar a la pira pública.

    I ho sento però no, aquesta manera de fer no “esperona a donar el millor de si mateix”, el món teatral català va ple d’altres maneres d’esperonar i fomentar el talent, i la majoria no impliquen ni crits ni enrabiades. De fet al teatre i en qualsevol altre ambient laboral, els insults, els crits i les vexacions, si estan gravats, són perfectament denunciables. A veure si ara el teatre estarà exempt de les lleis que ens protegeixen del mobbing en pro de la genialitat i el talent!

    • Dones per fet i per demostrat que hi ha hagut abús de poder, en què et bases? ah! en el comentari d’una persona al seu facebook, en una experiència personal particular molt compartida. Creia que calia alguna cosa més per donar per fet l’abús de poder d’algú. Que tonta que sóc.

      • “El quid de la qüestió és si aquest tracte busca anul·lar, aniquilar l’altre o el que vol és esperonar-lo a donar el millor de si mateix. Quants actors i actrius han donat grans interpretacions amb assajos molt difícils? Quants amb el temps estan contents amb l’obra i el nivell assolit encara que passessin males estones?” Ho dones tu per suposat Montse

  4. Dius que no el coneixes de res, no has treballat amb ell, no hi has parlat mai … No t’has parat a analitzar el què ha suposat la seva gestió en alguns aspectes …Però qüestiones qualsevol crítica que se li pugui fer perquè és un “gegant polièdric”. A vegades els gegants són tan alts que no veuen els altres i no miren el que trepitgen.
    I , per favor, no treiem la part amable de la memòria històrica del Lliure per justificar-ho tot.

    • Em sap greu però el debat no és “no deixa que toquin al gran intocable geni”. El debat és un altre, és no deixa que acusin de forma tan alegra, unilateral i gratuïta a algú amb una gran trajectòria, i de passada, també puc afegir, a ningú. No li permeto a ell més que als altres, dic que no vull una democràcia en què demà puc acusar a algú per les xarxes i posar en perill el seu prestigi. Quants hotels reben pressions perquè els hi donin coses gratuïtes sinó posaran comentaris negatius en la xarxa? ah les xarxes, no sempre són l’espai de llibertat i justícia que tots desitjàvem.

  5. He caigut desmaiada després de llegir aquest article. No tinc ni fava de si Lluís Pasqual és un maltractador o no, però justificar els maltractaments en nom de l’art, em sembla deplorable. I això dels cops de puny dels machitos em fa vomitar directament. El proper director que li foti una hòstia a l’Andrea a veure si així encara ho fa millor! i si ho fa millor haurà valgut la pena oi? I qui és el teu cap? L’Oriol? El Puigtobella? Perquè també podrien escridassar-te una mica, a veure si així fas articles millors i menys conservadors i menys defensors de l’statuos quo. Ei, si ha de servir per millorar, tot està bé oi? I entenc que als fills també els podem maltractar perquè treguin el màxim rendiment. I a l’obrer de la fàbrica també.Si el pressiones molt és probable que faci la feina en menys temps,tan fa si després té una depressió de cavall, perquè l’importat és que produeixi. I és igual el que hagi fet Woody Allen perquè ha fet Match Point i això ja ho justifica tot. Comences l’article dient no conec Lluís Pasqual… Si no el coneixes per què a priori et poses del costat del poder?

    • Gemma, jo no tinc cap cap, i jo no defenso el maltractament, sinó de què parlem quan parlem de maltractament? Perquè si maltractament significa tantes coses, al final direm, el cambrer m’ha maltractat perquè m’ha servit una cervesa sense donar-me les gràcies. Vigilem amb les paraules, 60 dones a l’any moren per maltractaments masclistes a l’estat. No posem al mateix sac tot i tothom, perquè si maltractrament significa tantes coses, al final, ho significarà tot i no significarà res. Com va haver de dir la Hirigoyen en el seva segona edicció de “l’assetjament moral”, ha fet tanta fortuna el terme que es fa servir a tort i a dret i ja no designa el que significa. Acusar de maltractament a algú és molt bèstia, si no comprens que es pot dir això i a la vegada no defensar el maltractament, és que tenim un diàleg impossible.

      • Defenses els crits com a manera lícitia de treballar. Certament el diàleg és impossible. Tu cridaries, jo mai.

        • És l’últim comentari que contesto, perquè no té cap sentit això. Jo simplement dic que evidentment no es pot difamar algú per les xarxes i si aquesta noia té un problema que vagi al jutjat. Tampoc penso contestar cap comentari més anònim. Perquè al final diem animalades, i no té cap sentit, jo no et convenceré per cap article i passo d’aquest nivell tan baix que la millor forma d’atacar-me és a través de les acusacions personals com que a mi m’agrada cridar. Exacte, Gemma, tot el que volia dir era això: que jo crido molt. M’has pillat i em rendeixo totalment. Tens tota la raó. Ja no contesto res més, no m’interressa, he volgut fer com la Mary Beard que contesta a tothom i sento concloure que és una absoluta pèrdua de temps.

  6. Amb un article com aquest d’una persona que no sap del que parla i que ho fa des d’una tribuna que li otorga haver escrit un llibre amb l’actriu més famosa del país, molt amiga del senyor esmentat em mereix un absolut rebuig pel mitjà que li pública l’article.

    Núvol se m’acaba de caure als peus. Ja fa temps que fa tombarelles sense destí fix, però després de llegir aquestes ratlles m’adono que més que la qualitat d’un suposat periodisme cultural busca un conservadorisme que li permeti quedar bé amb el poder, sense importar-li els principis bàsics de la feina periodística.
    Fa temps que llegeixo articles comptats. A partir d’ara no en llegiré cap. Patètic, Núvol. Patètic, Barderi.

    • Hola Lis,

      Afirmes al teu comentari que “ja fa temps que Núvol fa tombarelles sense un destí fix”. I una mica més avall tu mateixa reconeixes que “Fa temps que llegeixo articles comptats” de Núvol. Com pots saber quin destí porta Núvol si tu mateixa reconeixes que a penes ens llegeixes? D’altra banda, em sembla simptomàtic que desqualifiquis tot un mitjà a partir d’un article d’opinió d’una col.laboradora habitual, que té tot el dret a opinar el que vulgui. O potser per a tu ‘destí fix’ vol dir que hi ha d’haver una línia dura editorial que no s’aparti d’una doctrina? T’ho dic perquè aquesta setmana hem entrevistat un intel·lectual afí a Societat Civil Catalana, perquè ens interessa saber què pensa.

      D’altra banda, aquesta no és l’única opinió que hem publicat sobre el cas de l’Andrea. Podeu llegir també aquesta columna de l’Oriol Puig Taulé. https://www.nuvol.com/opinio/el-futur-laboral-de-lluis-pasqual/

      I pel que fa al conservadorisme cultural que ens atribueixes, pots llegir si vols aquest ramet d’articles:
      https://www.nuvol.com/critica/els-greatest-hits-doriol-broggi/
      https://www.nuvol.com/noticies/august-gil-matamala-la-practica-de-la-resistencia-es-una-lluita-constant/
      https://www.nuvol.com/noticies/capmany-les-revolucions-shan-de-fer-senceres/
      https://www.nuvol.com/critica/faqs-o-com-fer-bo-jordi-canas/
      https://www.nuvol.com/entrevistes/natza-farre-si-no-ets-feminista-ho-has-de-comencar-a-ser/

      I no cal dir que sempre seràs benvinguda si vols tornar a Núvol. Aquí no bloquegem mai a ningú.

    • Lis,

      Precisament la meva força és no saber de què parlo, no estar dins del Lliure, no saber quins interessos s’hi amaguen.

      Utilizar què he he escrit, i amb qui, em sembla un atac baix que no aporta ni treu res al debat. L’únic que defenso, i defensaré sempre és que no es pot acusar ningú amb paraules tan bèsties com maltractament per xarxes, perquè avui serà un i demà serà l’altre, en nom del feminisme o d’altres grans paraules. Acusa en ferm, demostra, fes un judici just. No amb plataformes anònimes i a cops de twitter. He escrit això simplement perquè em sembla just i necessari.

      Patètic significa és aquell que deixa entreveure intensos sentiments i patiment, potser algun post mereix més aquest qualificatiu que el meu article. Ah, i escric a Núvol – i a altres mitjans – des de molt abans del meu penúltim i sisè llibre, la meva tribuna, si és que la tinc me la vaig guanyar abans.

      Em sembla perfecte que no em llegeixis, jo no podré decidir si seguir-te o no perquè dir Lis és com no dir ningú. Un nom qualsevol que si té una representació pública no la diu, i des d’aquest anonimat pontifica.

      Ho lamento però no m’has ensenyat ni donat l’oportunitat de rectificar en res. I no m’importa dir que estic equivocada, ni rectificar, ni demanar perdó, perquè intento ser més amiga de la veritat que dels meus amics i fins i tot de moltes de les meves còmodes idees.

        • No t’equivoquis, faig una defensa de la pressumpció d’innocència, que és molt diferent a defensar el poder. Sé que és més fàcil tot pel boc gros i vinga, aviam qui diu la paraula més grandiloquent, però això és ser trumpista de la cultura. La cultura vol matís, refinament, graus, una mica de profunditat i tranquil.litat. Menys efectisme i més sentit de la justícia.

          • “Confio que surtin noms del teatre en la seva defensa” Paraules teves textuals. No confies que s’esclareixin els fets. No confies que l’Andrea trobi suport. Confies que la gent el defensi a ell. Noia, si això no és defensar-lo…

          • Si Gemma, m’agradaria molt que sortissin persones a defensar-lo, perquè si ningú el defensa perquè està a punt de plegar i tothom vol quedar bé amb qui vindrà, ha de ser molt trista. Jo em sentiria molt trista que ninguú hagi donat la cara per mi, per por de que ja el meu poder ha de durar molt poc. Personalment seria un cop molt fort per a mi, no li desitjo a ningú després de tants anys de carrera. També pot ser que ningú doni la cara per ell perquè contestar això seria posar-se al seu ninvell i no es considerin interlocutors vàlids. Jo què sé, a hores d’ara ja t’he dit que plego de comentar res.

    • Que tu “Lis” no entenguis del que parla no vol que no sàpiga del que parla. D’ética i valors de justícia va el seu article, i de ben segur que no és el teu cas parlar des d’ una tribuna, bàsicament perquè no estàs al nivell d’expressar ni paraules ni fets justos.

  7. a mi, si me gritaban en un ensayo,,, me iba,, y no volvía,,, me parece increible defender cualquier tipo de violencia en ensayos de teatro.. TREMENDO,,, así va en todo,, vaya país,, nadie se pregunta cuanto cobra este director anualmente? y sin ningún concurso publico.. SIN NINGÚN CONCURSO PÚBLICO!!! ..El director de Teatro Nacional de Catalunya cobra 110 000€ al año… mas que el presidente,, mientras ayudas a producciones para los artistas en la calle son miserables.. Con sueldo que cobra este señor, tendría que llevar al personal en sus manos,,, les tendría que llevar de oro,, vaya..ademas este señor es muy mal educado.. lo digo de propia experiencia.. y la gente no dirá nada por que le temen.. le tienen miedo.. se quedarán sin trabajos.. sin producciones.. el “gran genio” que no deja paso a nadie.. yo conozco un montón de genios que no se han ido a ningún lado gracias a toda esta estructura.. Han abandonado el oficio para siempre .. y grandes genios.. vaya

  8. Admirada Montse Barderi, em sap greu veure que esgrimeixes el desgastat i nociu argument de la dona mentidera i la denúncia falsa. Però seguiré llegint-te amb interès i estic segura que valdrà la pena

    • Gràcies. Com deia Marçal som dones, no santes.

      Efectivament, ni per ser joves ni per ser dones estem obligades a dir tota la veritat, i podem obrar amb el mateix grau de mesquinesa que qualsevol membre de l’espècie humana. Partir d’una desigualtat històrica no ens obliga a cap bondat, i de fet ningú s’ha despertat mai de l’opressió en forma de sant.

      Fa 20 anys era una feminista radical , avui sembla que sóc una aliada de l’opressor. Em conformo en ser la que llegeix De la mano de Federico i recorda obres inoblidables de la mà de Pasqual. Em reservo el dret de poder-lo recordar per això, mentre cap judici just demostri el contrari. Per a mi és el millor director, i no tinc cap problema en que dirigeixi el Lliure fins que el seu talent ho vulgui, Hi hauria d’haver lloc per a tothom. I si sobra algú no és ell. Es parla molt de les noves generacions, i ja començo a veure la necessitat de conservar l’experiència de les velles.

  9. Com pot ser tan radicalment diferent el post del Puig-Taulé a aquest? Com pot ser que aquest digui que l’Andrea Ros fa falses acusacions de conductes masclistes quan no és així? És Lluís Paqual un referent teatral vigent? Que sí, que en el seu moment va estar molt bé amb el Lliure i el Puigserver i tal, però als seus 70 anys i seguint fent el mateix, és el geni teatral que el panorama català es mereix? Es pot justificar els mètodes de Pasqual per ser un presumpte geni? Jo, sincerament, després de veure les opinions de la senyora Barderi sobre Jordi Llovet i ara sobre això ja no sé què pensar… No sé si es pot ser tant radicalment feminista només a mitges.

    Està molt bé tot això de la presumpció d’innocència però et trobes que una noia, que quan va treballar amb Pasqual tindria més o menys vint anys, ha trobat el valor d’oposar-se a l’status quo del teatre institucional català (sabent què pot arribar a significar això en la carrera d’una actiu d’aquí) i l’únic que fas és barrar frontalment qualsevol debat sobre el tema.

    “Pobre pasqualet… Si ho fa tot molt bé i és un referent súper europeu i ha vingut una noia a qüestionar que potser més de vuit anys dirigent un teatre és massa… Quanta maldat…”
    En fi, la llibertat d’expressió és això però per sort també tenim la llibertat de llegir el que considerem més assenyat i això no m’ho ha semblat (i sembla que no sóc l’únic).

    • I ep! no qüestiono que sigui feminista o no! No hem vingut aquí a això (no la conec més enllà dels seus articles a Núvol). El que si crec és que la valentia que ha demostrat tenir l’Andrea Ros a vostè li manca… Ella ha donat la cara per una situació que considera injusta, agravant, exposant-se públicament i arriscant tota la seva carrera artística. En canvi, a la que el poder se’ns posa de cara (diga-li Pasqual, diga-li Llovet), vostè s’hi arrauleix a la seva falda sense atrevir-se a qüestionar res per por a ves a saber què. Si volem canviar les coses, fer un llibre sobre catalanes il·lustres per a infants està molt bé per començar, però és del tot insuficient per desmuntar tot el sistema. I els que tenen veu en mitjans ho haurien de saber.

    • Admiro profundament a Jordi Llovet, i lamento la lluminosa absència de dones en els seus escrits. Passa algo? és una contradicció? entrem en contradiccions si no som totalment mesiànics? Havia de deixar d’escriure Yourcenar als 70 anys, o Saramago o Bergman? Aix, si, els meus escrits són totalment diferents als de l’Oriol perquè ell és una persona i jo sóc una altra, i escrivim cadascú a casa seva amb el seu propi cap. No sé què més deies però tot plegat venia a ser el mateix.

      • Jo pensava que la gent (i més encara qualsevol feminista) se li tiraria a sobre després d’articles com aquest:
        https://llegim.ara.cat/opinio/correcte_0_1958804122.html
        Ara, rellegint-ho tot, entenc que l’opinió del senyor Llovet no dista mlt de l’expressada per vostè al seu article sobre Pasqual…
        És sorprenent també la seva capacitat, absent totalment, de dialèctica a l’hora de respondre els comentaris… Diu que vol fer com Mary Beard, però ella em sembla que té les coses més clares… Arguments infantils i sense cap tipus d’interès, en fi…
        Ja sé que el senyor Puig-Taulé i vostè són persones diferents i per sort el tenim a ell i la seva capacitat de fer crítica intel·ligent, mordaç i valenta.

  10. Algú em pot explicar qui és Andrea ros? A lluís Pasqual el conec de fa anys. A ell, la seva bonhomia, també el seu caràcter, el seu compromís social i amb les dones precisament. I deixo al marge la seva obra, repartida a tort i a dret des d’Europa, sí des d’Europa, al món.

    Jo, que també he dirigit, sé per experiència que els actors i escrius que els falta compromís, solen amagar-se darrera preteses injustícies, faltes d’atenció i manca de comprensió. És a dir, per amagar que no s’han estudiat el text poden muntar un “pollo” descomunal que impliqui a tota la companyia, i l’ambient, necessàriament tens, d’un assaig.

    Dit això, torno a repetir, algú em pot explicar qui és Andrea Ros?

  11. Resulta que jo sí que he estat a un assaig amb en Lluis Pascual. I és molt bo. Però el que diu l’Andrea Ros també és cert. I hi ha directors millors que el Pascual que tenen un tracte mes generós. Així que abans de negar una experiència d’algú que ho ha viscut amb la de vostè, que s’ho imagina, pensi-s’ho dos cops.

  12. Jo no conec personalment a ningú de tota aquesta posada en escena, però em sobta que l’autora de l’article (en el qual defensa mitjans poc respectuosos en pro de fins millors) sigui l’escriptora d’un llibre d’autoajuda titulat “El amor no duele”… Justificar l’actitud i el comportament professional d’aquest senyor trobo que està en sintonia amb aquelles antigues creences de “per lluir s’ha de patir” o “qui et vol bé et farà plorar”… I jo, almenys, no hi estic gens d’acord. El respecte és el primer. Sempre. En qualsevol àmbit, edat o feina.

  13. Hola Montse. Sols volia, d’igual a igual, que al teu article hi ha informació falsa. I que ho saps.. i si no, em sembla greu que hagis escrit aquest article amb tanta lleugeresa.

    Entenc el que critiques (i positivament) sobre la transparència. Ara bé, el teu article, per mi, és tendenciós. I si de feminisme i sororitat es tracta, no cal que pensem totes iguals. Però sí que hi hagi un respecte entre nosaltres i un mínim de consideració abans de publicar un article com aquest.

    Dones i Cultura és un espai de seguretat per moltes professionals que, com sol passar, si no denuncien és per por a no rebre ajuda. Desconec si saps quantes dones de l’escena catalana que estan a grans teatres (davant i darrera) participen i han estat físicament a Assamblees. Sí, jo sí hi he estat i dono paraula de que erem més de 20 persones.

    Hi ha informació falsa en el teu article, ¿per què ho fas? Et cito:
    “Realment podem assegurar que el masclisme explica el suposat tractament que va fer Lluís Pasqual a l’actriu Andrea Ros i que ella, amb convicció i sinceritat – n’estic segura – ha manifestat en el seu facebook? Jo diria que no.”

    En cap moment ni l’Andrea Ros ni Dones i Cultura ha dit el que estàs dient. No és cert, t’enganxo de nou el manifest de Dones i Cultura i subratllo on fa referència a totes les persones treballadores, no sols a dones:

    “les administracions que en formen part tenen una responsabilitat amb el conjunt de la societat però també amb totes les persones treballadores que fan possible que aquesta institució funcioni”

    Tret de: http://www.teatral.net/ca/noticies/20821/manifest-del-col%C2%B7lectiu-de-dones-i-cultura–#.W1OUSLh9jcc

    Una rectificació i unes disculpes per la teva part em semblen un mínim raonable, així com evitar caure en atacs gratuïts contra altres dones que, com tu, cada dia aportem la nostra engruna per fer d’aquest món un lloc més sensible i humà. Gràcies, això sí, per tota crítica que puguis fer de forma constructiva, doncs és vital per tal de crèixer sanament.

    • Hola Crisal, gràcies per signar el teu comentari amb noms i cognoms. Entenc que moltes de les coses que dius fan referència a l’article
      http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1436241-transparencia.html
      – No em considero algú lleuger ni fals. Però malgrat comencis per anomenar-me mentidera o inconscient, seguiré llegint el teu comentari amb ganes d’establir un diàleg positiu.
      – Em dona la sensació que tot el que no sigui donar-vos la raó acríticament, serà jutjat com a fals, tendenciós o mancat de respecte.
      – Em sembla perfecte que sigueu un espai de seguretat, acolliment, acompanyament i sororitat però això no justificarà, al meu entendre, mai i sota cap concepte, que es pugui tractar com a culpable a algú sense presumpció d’innocència i es pugui acusar ningú anònimament. Descartant i donant per inútils eines bàsiques de la nostra societat democràtica i de dret, una forma d’actuar que em sembla molt perillosa. Jo no parlo del Pasqual parlo de vulneració de drets bàsics.
      – Veu quedar amb el diari d’informar-nos de tot. Veu trencar un compromís amb el mitjà.
      – La informació falsa són les 20 persones? Perquè no ho veu desmentir quan us ho vam preguntar abans de publicar l’article. Encara que fossin 60 o 150 l’argument és el mateix.
      – Estàs, crec, fent un mix d’aquest article i el que ha aparegut al Punt Avui.
      – Efectivament, el suposat tracte d’abús no s’ha dit en cap moment que fos culpa del masclisme, però en el llenguatge tàcit, entrelínies, s’ha parlat i molt de què el feminisme ja no deixaria que casos com aquest passessin. No em sembla un error tan greu. En tot cas em disculpo, s’han dit tantes coses que mirava de contestar-ne algunes.
      – El que és Dones i cultura (i també què no és) crec que a hores d’ara ja li ha quedat clar a molta gent.
      – Em demanes finalment una rectificació i una disculpa. I que deixi d’atacar gratuïtament a les dones. Jo no he atacat a cap dona, he posat en entredit a un grup anònim sense perjudicar a ningú, tot i saber-ne des de fa temps els noms i cognoms del nucli, tot i saber que algunes formen part del periodisme i feien, paral·lelament, articles de premsa parlant de Dones i cultura i a la vegada estant-t’hi a dins. He protegit a totes les dones que han atacat l’honor d’algú sense proves. He protegit a les dones que han calumniat sense proves donant raons tan qüestionables que només les xarxes eren l’espai de llibertat per a fer-ho

      https://www.montsebarderi.com/l/si-nomes-ens-queda-facebook/

      I si algú ha donat el seu nom, és perquè l’ha volgut donar.

      I en canvi, jo he donat el meu nom i cognom. És molt fàcil dir-me de tot amb piulades anònimes com el de “cultura precària”, i noms afins, però sincerament, m’hauria agradat una mica, una mica de sensació de que tal vegada, alguna cosa malament podrieu estar fent, però ja se sap, si com va dir la Carme Portaceli, això és una revolució, i això significa haver d’assumir totes les cagades que hi ha en les revolucions… ja callo. Visca la revolució… però saps què passa? Que alguns, potser molts, més aviat ho veiem com els cops de colze que hi ha per arribar als poders (sempre n’hi ha hagut, què va ser sinó el Maig del 68?).

      I per qui no ho hagi entès, això no va de “defensar un maltratador”(cosa que mai faria ), va d’alguna cosa més sèria i més perillosa. Clar que jo no sóc anarquista i penso que algunes eines d’aquesta societat val la pena defensar-les…

      Gràcies i estic segura que en altres temes estaríem d’acord.

  14. Arribo tard al debat. Just acabo d llegir sobre la dimissió d Lluís Pasqual, m’ha estranyat i navegant he arribat aquí. La meva opinió és q la Montse Barderi no ha fet l’article qe diu q volia fer. Entenc i comparteixo el seu raonament, però el q diu als comentaris no és el q diu o sembla dir l’article. Hi sobra idolatria i fascinació o culte a un entorn privilegiat, pot ser erudit, pot ser brillant, pot ser genial, però carregat també d vicis, elitisme, classisme, arrogància i supèrbia. Pot ser l’actriu és una petarda d’actriu, ni idea. Se’ns fa estrany q una mossa jove aconsegueixi tombar un prohom. El q a mi mha fet sospitar d l’honestedat d la denúncia pública ha estat molts dels noms, millor dit dels perfils de les signans al manifest. Tot fa pinta q al Pasqual li han fet el llit i q li tenien ganes. Ara bé, ni la mediocritat d l’actriu ni la conxorxa per defenestrar Pasqual poden ser raons suficients per a considerar-lo inocent del qè se l’acusa, q he entès q és d tractar malament. És clar q els posts d’una actriu a facebook tampoc no són suficients per a considerar-lo culpable. El q a mi m’estranya és q hagi dimitit sent inocent. La cultura és un àmbit més acaparat pels homes. Els q són brillants encara són més responsables q cap altre de posar eines per a relacions més igualitàries. Lamentablement, acostuma a ser el contrari pq justament la nostra cultura d relacions, q és masclista, es fonamenta en un classisme repugnant on a la cúspide sempre hi ha un paio i algunes vegades una paia q han hagut d trepitjar molts caps per arribar on són o per a mantenir-s’hi. No hi serien sinó a no ser q els hi hagin posat per nepotisme i altres prevaricacions q és més freqüent q pel talent. En aqestes alçades d la pel.lícula desconfio molt d qi ha assolit poder i prestigi en una societat tan masclista, rància, endogàmica i amb estructurals desigualtats. Ja fa dies q sabem qi li escrivia les últimes novel.les al Cela, qi li feia les escultures al Rodin i com funcionava Picasso. Seria molt estrany q un home d la seva edat, status i prestigi no sigués masclista, classista i pagat d sí mateix. Si n’hi ha, de ben segur q no ocupen cap càrrec amb aquest sou i projecció.

  15. No sé què va passar durant l’assaig teatral perquè no hi era, per aquest motiu no prendré partit per cap dels dos.
    L’únic que diré és que si hi ha un problema en l’àmbit laboral o en altres àmbits és desitjable que es resolguin dins el mateix àmbit. Ventilar els problemes als mitjans de comunicació no és el més desitjable ja que es corra el perill que s’escapi de les mans i degenerin en un judici mediàtic paral·lel.
    No estic en contra que hi hagi debat, però una cosa és un debat civilitzat i l’altre un linxament a la plaça pública, i malauradament moltes vegades es confon una cosa amb l’altre. Quan els problemes es traspassen a les xarxes, pot acabar amb un acarnissament, i això no és bo per a ningú, encara que una part tingui més raó que l’altra.
    Les xarxes estan molt bé, però segons com s’utilitzin poden ser terribles pel mal que poden ocasionar. S’ha de ser molt prudent alhora d’escriure segons quins comentaris, sobretot si hi ha terceres persones implicades.