Llibres en flames

26.01.2016

Una escena de llibres en flames ens pot semblar una imatge de temps passats, en què regnaven la brutalitat i la intolerància. I certament és imatge de temps passats, però no més que de temps presents: perquè pertany també al nostre món, el món en què vi­vim no­sal­tres, aquí, ara.

La 'banlieue' parisenca  |  Philippe Wojazer, REUTERS.

La ‘banlieue’ parisenca | Philippe Wojazer, REUTERS.

Unes dades que no es fan massa públiques per no atiar el foc: en els darrers deu anys, almenys 72 biblioteques públiques han estat incendiades a la ban­lieue de París. Han estat incendis de diferents magnituds, però en qualsevol cas 72 biblioteques pú­bli­ques són unes quantes biblioteques; a tot Barcelona, per exem­­ple, n’hi ha 40. És cert que a la banlieue de París també han estat incendiades mol­tes al­tres co­ses, però per què aques­ta fixació, aquest acarnissament amb les bi­blio­­te­ques? La res­pos­ta, in­quietant com els propis incen­dis, ens la proporciona un jo­ve ma­gri­bí que en­tre­­­vis­ta Süddeutsche Zeitung en una conversa difosa per El País (Pa­tricio Pron, “Los des­­truc­­­­tores de libros”, 10-III-15): Les biblioteques són aquí per adormir-nos, diu, “per que ens que­­­dem tran­quils llegint con­tes de fades. I no necessitem llibres: necessitem feina. Unes pa­­rau­les per­tor­badores. No nego pas el drama que s’amaga rere aques­ta respos­ta, però, veritablement, cremar les biblioteques no farà que els joves tro­­­bin feina, si no és que vo­len ser bombers.

Se’ns fa difícil entendre les raons pro­fun­des –és una ma­nera de dir– dels des­­­­­­truc­tors de llibres. Però són persones que no tenen per què estar socialment ni psico­lò­gi­ca­ment ni ideo­lò­gicament molt lluny de nosaltres mateixos. No tenen per què ser uns aliení­ge­nes, ni uns alie­­nats. Per provar-ho, feu-vos aquesta pregunta, que ara torna a estar d’actualitat: cremarieu el Mein kampf? Si tin­gues­siu a l’abast tots els exem­­plars del Mein kampf del món, els cremaríeu per fer-ne desa­parèixer la in­fluèn­cia? No sé si ho faríeu o no, no m’ho digueu. Possible­ment dub­teu una mica en la resposta, com jo. Aleshores, tenim tots una part de crema­lli­bres? No ho sé. I per això, no gosaria afirmar que la des­truc­ció de lli­bres és per se una infà­mia. Po­dria no ser-ho –podria– almenys en un cas, en un de cada 129.864.880, que, com vam dir en un altre article, són els tí­tols publi­cats que diu Google que hi ha al món.

Abans es deia que l’escola servia per aprendre a odiar els llibres. Avui gairebé no s’hi fan servir, així que difícilment podrien ser odiats, però fins fa uns anys era una tra­di­ció cremar els llibres de text a final de curs, que coincidia amb la revetlla de Sant Joan. Ai­xò, és clar, en el cas d’alumnes sense germans petits que els poguessin re­ci­clar. El que vull destacar és que la crema de llibres estava tan arre­la­da en la cultura que els na­nos, final­ment alliberats, per res­ca­ba­lar-se dels professors i de la institució es­­co­lar cre­ma­ven els seus manuals. Els llibres eren el símbol, o l’encarnació, de totes les pe­­nes que ha­vien hagut de passar al llarg del curs. Era una tradició bonica, fins i tot en­tran­ya­­ble, però de cremar un llibre a cremar una biblioteca només hi ha un pas ar­gu­men­tal.

 

Flames històriques

Parlem de la història. Per­què en pa­ral·lel a la història dels llibres s’ha esdevingut la dels destructors de llibres. Des de quan existeix la dèria de cremar-los? Doncs des que són cremables, en con­cret, des que són de papir. Quan eren tauletes d’argila no es cre­ma­ven –però es destruïen igual­ment. De les tauletes potser que en parlem en una altra oca­sió. Per cenyir-nos al foc podem viatjar fins al 1.350 a. C., quan va co­men­çar el seu regnat el faraó he­retge Ake­naton, l’espòs de Ne­fer­titi i tam­bé pare de Tu­tan­kamon (però d’una altra ma­re). Akenaton, que ado­ra­va un únic déu, Aton, va fer cremar tots els lli­bres con­tra­ris a la seva nova doctrina, entre altres co­ses. És clar que, quan va morir, els sacerdots de l’an­tic culte van fer el mateix amb el nou i van cremar-ne tots els llibres. En conjunt, amb un can­vi i un al­tre, a part de des­truir imatges i inscripcions i tem­ples aquells egipcis van cre­mar molt de papir, amb obres que ara ens agra­daria poder llegir.

La crema de llibres més famosa és sens dubte la destrucció de la biblioteca d’Ale­xan­dria, que potser va arribar a custodiar 900.000 rotllos de papir. És famosa però idea­lit­za­da. Ens la ima­ginem com un gran avalot descontrolat de pirò­mans que ho va ar­ras­sar tot o com una piràmide immensa de llibres en flames; en realitat els fets van ser progressius i la ve­ne­ra­ble institució va ser des­truïda moltes ve­ga­­des: quan l’any 48 a. C. Juli Cè­sar ata­­ca­va Marc Antoni, va provocar un in­cen­di; quan el 292 d. C. Dioclecià va cre­ma­r els llibres d’al­quí­mia; quan el 273 Aure­lià va atacar els indepen­den­tistes pal­mi­re­sos i va sa­que­jar el barri de la biblioteca; pro­ba­blement, quan el 365 un gran ter­­ra­trè­mol va en­fon­sar al mar part de la ciutat; quan el 391 Teo­do­si va de­cla­rar il·legal el pa­ganisme i la biblioteca del Serapeu –“filla” de la gran biblioteca– va ser cremada per cris­tians (la fa­­mosa Hipàtia seria morta en una altra ocasió, el 415, i els assassins acabarien també amb la seva bi­blio­teca); possi­ble­ment, a principis del segle VII, quan una disputa pel tron entre Focas i Heracli va des­truir part de la ciutat; quan el 618 els perses de Cosroes van con­que­rir Egipte durant un temps, destrossant Ale­xan­dria; i fi­nal­ment el 640, quan l’islam es va apoderar de la ciutat. Va ser llavors quan el comandant que l’ha­via con­que­rida, Amr ibn al-As, va demanar con­sell al ca­lifa Omar sobre què fer amb els llibres de la bi­blio­te­ca. El califa, diu la llegenda, li va en­viar la cèlebre res­pos­ta: Si el que diuen els llibres és con­­tra­ri a l’Al­corà, me­rei­xen ser des­truïts; pe­rò si el que diuen és el mateix que diu l’Al­co­rà, ales­hores són in­ne­ces­sa­ris. Destrueix-los (cf. Lu­cia­no Can­fo­ra, La biblioteca desaparecida, Trea, Gi­­jón, 1998: la carta d’Amr ibn al-As a Omar per de­ma­nar instruccions s’es­men­ta als Annals d’Eutiques).

Aquesta va ser la destrucció final de la biblioteca, del que havia sobreviscut o renas­cut després de tantes peripècies. Així és com es va perdre per a nosal­tres una bo­na part de la sa­­­viesa grega i llatina, acu­mulada i custodiada per aquella ins­ti­tució; el que avui con­­­servem dels temps antics ha hagut de superar tantes proves que bé po­dem dir que ens ho ha lliurat l’atzar, com en un joc.

Els cristians, en consonància amb el que se solia fer en aquells temps, van practicar la crema de llibres des de bon començament, com narren els Fets dels Apòstols (19, 9): Un bon nom­bre dels que s’havien dedicat a la màgia portaven els seus llibres i els cremaven davant de tothom; es va calcular que el valor de tots aquests llibres era d’unes cinquanta mil monedes de pla­ta. Quan el cristianisme va arribar a ser hegemònic, al segle IV, l’actitud dels cris­­tians so­­bre el llegat pagà va oscil·lar entre la cristianització de la cul­­tura an­ti­ga i la seva sim­­­­ple subs­ti­tució. En molts llocs, no només els llibres pagans, sinó també els temples i mo­numents, van ser destruïts. En altres, pe­rò, es van preservar. Després, van arribar els bàrbars. Les obres es­cri­tes que van sobreviure a tot plegat se­rien salvades més en­da­vant pels monjos copistes medie­vals, que ens han lle­gat gai­rebé tot el que avui co­nei­xem del món escrit antic, tant grec com llatí. Sense aquest ingent es­forç col·lec­tiu, que va durar segles, el nostre món hagués estat, sens dubte, molt diferent.

Un breu apunt oriental: el 1258, després de la batalla de Bagdad, el cap mongol Hü­le­gü, nét de Gengis Khan, va de­cidir ofegar tota la mal­dat junta i va llençar al Ti­gris la Gran Biblioteca sen­cera. Havia estat la més important de l’Islam, dedicada des del segle VIII a la traducció de la saviesa persa a l’àrab. No va quedar-ne res (el 2003, du­rant la in­vasió occidental d’Iraq, un milió de llibres de la Biblioteca de Bagdad serien també des­­truïts: textos d’Avicenna, d’Averrois, antigues edicions de Les mil i una nits…).

Tornem a Europa. En una època d’esperit to­tal­ment di­ver­sa a la dels monjos co­pis­tes, ano­menada moderna, la In­qui­­sició –sobretot l’espanyola i la romana– fa­ria comunes les confiscacions i cre­mes de lli­­bres. Per exemple, a Espanya, un cop aca­ba­da la con­ques­ta de la península al segle XV, eren cremats sis­te­mà­ti­ca­ment tots els lli­bres es­crits en àrab, excepte els de medi­ci­na, fi­lo­­so­fia o his­tò­ria (per cert, una curiositat: l’ú­nica institució comuna entre Aragó i Cas­­te­lla va ser durant molt de temps la In­qui­si­ció). En un àmbit universal, el 1559 el papa Pau IV va establir l’Index libro­rum pro­­­hi­bi­to­rum que, re­no­­vant-se cons­tant­ment, va tenir una vi­gèn­cia de qua­tre segles. Fi­nal­ment, la Inqui­si­ció es­pan­yo­la va ser abo­li­da el 1834, la ro­ma­na el 1965 i l’Índex el 1966 (cf. Hen­ry Kamen, La in­qui­si­ción española, Crítica, Bar­ce­­lo­na, 1985).

Així doncs, des de l’antiguitat molts conflictes i moltes repressions han anat acom­pan­yats d’aquesta mena de destrucció de la identitat o del patrimoni. Em limito als exem­ples més repre­sentatius. Un d’ells, que no puc obviar, és el del nazisme, aquest misteri, pro­fund com la pròpia ànima humana, fosc com el més negre dels avencs, de la nos­tra his­tò­ria. Els nazis van fer de la crema de llibres un gran espectacle de pro­pa­­gan­da. Va ser Jo­­seph Goeb­bels qui va idear i coordinar la crema del 10 de maig del 1933, quan 20.000 lli­­bres se­lec­cionats pels seus continguts “antialemanys” van ser cre­mats a l’ac­tual Be­bel­platz de Berlín en una immensa foguera. Va ser un espectacle tan ben dis­sen­yat que després es con­ver­ti­ria en una es­cena recurrent de les pel·lícules so­bre nazis. La pira la formaven es­crits d’au­tors jueus i obres d’estrangers: una llista llar­­guís­­sima. Els actors recitaven un vers sobre un autor de­­ni­grat i llançaven el seu lli­bre a les flames. Alhora, en moltes al­tres ciutats ale­man­yes es feia el mateix: contra la de­ca­­dència mo­ral, deien, i a favor de la disciplina, la de­cèn­cia i la no­blesa de l’ànima. Sig­mund Freud, els llibres del qual també ha­vien es­tat escollits, va comentar en as­sa­ben­tar-se’n que allò era un veri­ta­ble progrés his­tòric: A l’edat mit­ja­na, va dir, m’hau­­rien cremat a mi… En realitat –llavors encara no era palès– això és el que haurien vol­gut els na­zis.

Comunistes. Uns altres grans cremadors de llibres, dels escrits pels enemics de clas­se. Possiblement siguin els que en menys temps han cremat més o­bres. Mao Tse Tung, du­rant la revolució cul­tural, va llançar la guàrdia roja per tot el país per cre­mar qualsevol llibre que s’opo­sés al règim i al seu Gran Timoner, alhora que feia im­pri­mir per milers de milions el seu Petit Llibre Vermell (amb els anys, el destí va cas­tigar el Llibre Ver­mell con­­vertint-lo en un pobre souvenir). A Cam­bod­ja, Pol Pot, a més d’assassinar un terç de la po­blació, va voler destruir tots els lli­bres del país, i gai­rebé ho va aconseguir.

Lenin, un cop establert el nou règim, va escometre la destrucció massiva de diaris i lli­­bres prer­re­volucionaris i estrangers, que van desaparèixer de les biblioteques. En l’è­po­ca del Terror estalinista, eren els ciutadans els que destruïen els seus propis lli­bres per no ser per­se­guits. Més tard, llibres i diaris eren retirats segons les anades i vin­gudes de la histo­rio­grafia oficial. És també molt coneguda la censura exercida so­bre les imatges en què apareixien membres del Partit cai­guts en desgràcia: els exem­plars de les publi­ca­cions que reproduïen la imatge eren substituïts per altres en què, a la mateixa imatge, els repudiats ja no hi eren –i això sense Photoshop.

La història del crim intel·lectual no es limita a aquests pocs exemples. Malau­ra­da­ment, n’hi ha molts més. Encara no hem arribat al punt en què, com a la novel·la de Ray Bradbury, els propis bombers es dediquin a cremar lli­bres, però fa pocs anys hem presenciat fets desoladors, com la destrucció de les bi­blio­teques de Sarajevo i de Bag­dad. Avui assistim esgarrifats a l’aniquiliació del pa­tri­mo­ni arqueològic iraquià o sirià; lògicament, ens preocupem –o ens hem de preocupar–, primer per les per­so­nes, i per això els llibres, el patrimoni, han d’esperar. Esperar que les flames, mira­cu­lo­sa­ment, els respectin.

Més a la prop, amb motius pot­ser diversos, presenciem la crema de les biblio­te­ques pú­­­­bli­ques fran­­­ce­ses, que, diuen, són aquí per adormir-nos, perquè ens quedem tran­quils lle­­­gint contes de fa­des. I no ne­ces­sitem llibres: necessitem feina. No conec les circums­tàn­­cies concretes del cas, pe­­rò em penso que una bona feina, per vo­sal­tres, cre­ma­dors de bi­­blio­­te­ques, se­ria fer de pa­letes cons­truint-ne de noves. Però segur que el me­­­rei­xen més els vostres companys que, igual de ne­cessitats, no han se­guit el camí del foc.

Dades més optimistes

Pot­ser a les biblioteques hi ha llibres que ens adormen; però n’hi ha molts més que ens desperten, llibres que no ens deixen precisament tranquils: per començar, els con­­tes de fades.

També hi ha històries per a l’esperança: el 1997, més de 1.300 anys després de la dar­re­­ra destrucció, es va inau­gu­­rar a Alexandria, arran mateix del mar, la Bi­blio­theca Ale­xan­drina. Amb 85.000m2, compta amb un centre de con­fe­rèn­cies, un mu­seu de les ciències, un centre d’estudis, un planetari i un institut cali­grà­fic. La bi­blio­te­ca conté 8 milions de lli­bres –entre els quals hi ha 100.000 manuscrits an­tics i 10.000 lli­bres rars– i espera arri­bar algun dia als 20 milions. Ha estat finançada per la co­munitat inter­na­cio­nal, coordinada per la UNESCO, i la major part dels seus fons són do­nacions.

Més al nord, sota el paviment de llambordes de la Bebelplatz de Berlín s’amaga la Bi­blio­teca Sub­mer­gida. Es pot veure a través d’un vidre posat al terra: és una sala so­ter­rà­nia àmplia i ben il·luminada, amb les parets cobertes de prestatges blancs, buits. Mi­cha Ullmann, l’es­cul­tor israelià que la va concebre, va posar-hi prestatges sufi­cients per a 20.000 vo­lums: els que allà mateix van cremar els nazis el 10 de maig de 1933. Una placa repro­dueix unes pa­raules del poeta jueu Heinrich Heme, l’obra del qual també va ser cre­ma­da. Diuen: Allà on cremen llibres, acaben cremant homes.

72 biblioteques. Gairebé el doble de les que hi ha a Barcelona. Us ho imagineu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Pots venir a veure “Llibres per cremar”.
    L’única obra de teatre escrita per Amélie Nothomb, que representem del 1 de febrer al 4 de març.
    En un context de setge de guerra un professor de literatura, el seu ajudant i una alumna de 4rt es veuen obligats a cremar els llibres per no morir de fred.
    Quins cremar primer? quins preservar del foc?
    Direcció: Blanca Bardagil
    Intèrprets: Paula Sunyer, Ramon Vila i Roger Batalla