Llibreries d’esquerres

5.01.2015

Després de l’entrevista a Marta Ramoneda publicada a la revista Jot Down, a l’apartat dels comentaris ha esclatat una polèmica sobre les condicions laborals i psíquiques en què treballen els 121 empleats d’aquesta petita cadena de llibreries. Treballadors i extreballadors i amistats, parents, coneguts i saludats d’aquests hi aboquen experiències més o menys amargues. D’altres només es dediquen a escriure unes quantes grolleries i maldats (i tonteries, també) contra els propietaris de La Central. N’hi ha 264, de comentaris, a les deu i deu del vespre del diumenge dia 4 de gener del 2015. En concreto l’any perquè tot apunta que, tal com va la cosa, el 4 de gener del 2016 encara hi serem.

Llibreria La Central, a Madrid

Llibreria La Central, a Madrid

No puc entrar en les raons de les seves queixes perquè no ho conec prou. Segons expliquen, les condicions laborals no són bones. Però un munt de comentaris anònims a una entrevista d’una revista digital no crec que sigui la millor manera de millorar-les. Amb aquest grau de valentia, és obvi que mai no aconseguiran gaire res. Fins i tot hi ha extreballadors que hi escriuen comentaris encoberts sota un anonimat sorprenent i, per a mi, repugnant. Fins ara els autors anònims havien aportat a la història de la literatura universal obres mestres com ara “La teva dona t’enganya”, “Aviat et dispararé una bala com aquesta” (i l’anònim ha d’anar acompanyat d’un projectil, si no no és creïble) i “Me la pelo pensant en tu”. Són tres anònims que s’han d’enviar per separat, junts només creen confusió. Als comentaris de la xarxa, els anònims han millorat una mica la seva qualitat conceptual i estilística. Però no gaire, no es pensin. L’únic autor anònim que admiro és el del Lazarillo de Tormes.

Després també hi ha greuges sobre el tracte personal dels propietaris als empleats. Si se’n queixen, deuen tenir part de raó. Ara bé, sobre aquest punt tots i cadascun de nosaltres podríem desplegar un catàleg de vexacions, menyspreus, sarcasmes i humiliacions menors o befes de baixa intensitat que hem patit en les diferents feines on hem estat i estem en l’actualitat. Els empleats de La Central no en tindrien l’exclusiva. De cap manera. També en el sector del metall hi ha desdenys i reprimendes gratuïtes o silencis feridors i mirades reprovatòries. El sector del vidre i el del plexiglàs tampoc no es quedarien enrere. I els del ram de l’aigua, ja tenen la mala fama feta. Fins i tot m’han parlat d’una drogueria en què l’amo dóna ordres als dependents des darrere una pila de timbals de Colón. En un to sec i apagat.

Ara, el que m’ha deixat parat és la consideració que a molts comentaristes els mereixen les llibreries de La Central (i un d’ells és un articulista cultural que segueixo amb interès, Bernat Ruiz-Domènech al blog Verba volant, scripta manent, que per fortuna no s’amaga darrere de cap pseudònim, algun com ara el Pájaro loco antiglobalizador o semblant). Tots ells consideren La Central ‘una llibreria progressista, d’esquerres’. Hi compro sovint i diria que la conec bé, encara que no segueixo gaire els actes que hi celebren. El cas és que no tenia ni idea que fos una llibreria d’esquerres. No me l’havia mirat mai des d’aquesta òptica. Em limitava a entrar-hi, resseguir els taulells, demanar algun títol, comprar o no, segons el dia. Ara, amb aquesta informació, no sé si hauré d’aixecar el puny quan hi torni a entrar. Fins ara, m’havia semblat una simple llibreria, ben portada i prou. Un negoci com qualsevol altre. Que dóna diners (i això sempre és una bona notícia). Vendre llibres no els situa en un pla diferent que el de qualsevol altra botiga. Tanta simpatia i respecte tinc per un lloc on venen Canigó de Verdaguer com per un altre on venen arròs Canigó, de Pals. A cap dels dos establiments els demano una ideologia concreta

Una llibreria d’esquerres, esquerranosa, progressista (o progre), repeteixen els comentaristes. Si ells m’ho diuen, m’ho he de creure (encara que hi ha la possibilitat que hagin confós La Central amb l’Ateneu anarquista del Poble-sec). Però, llavors, em pregunto: són d’esquerres les altres llibreries que freqüento? És d’esquerres la Documenta, Jaimes, La Impossible, la Laie, La Formiga d’or, la Fabre, la de la Diputació? Menys la Llibreria Balmesiana, que ja es veu de seguida que no tiren gaire cap a la revolució obrera, totes les altres, on les haig de situar? A la Jaimes, totes aquelles dependentes franceses, són hereves del Maig del 68 i en porten la torxa amb orgull? O bé voten el Front Nacional i són admiradores arravatades de Marine Le Pen? Aquella mestressa baixeta tan simpàtica de La Impossible, és una militant encoberta d’Unió Democràtica? Concretament, l’assessora personal de Duran i Lleida pel que fa a l’àrea de llibreries? A la Documenta, l’amo és un skinhead secret que surt a rebentar cabines de telèfon cada nit? Són preguntes que deixo aquí.

Si entro en l’apartat de llibreries de vell, els dubtes es multipliquen en un grau exponencial. El senyor Costa de Vic, ¿estaria a favor de la revolució permanent o es conformaria amb una de discontínua? El senyor Rodés dels Banys Nous, a part de fumar en pipa, què pensa sobre les quotes de la paritat de gènere? L’amo de La Bizantina de Tremp, ¿li va posar aquest nom per una admiració retrògrada i feudal (opressiva, per tant) cap a l’Imperi d’Orient?

I les llibreries que he freqüentat en èpoques anteriors de la vida? La Signe, on l’àvia em comprava els Tintins amb aquella enganxina grisa a la coberta, a sota a la dreta, que deia “Llibre en català” per advertir els incauts, de quin peu calçava? L’Estai del carrer Balmes ja es veia molt abocada als autors francesos del moment, catòlics i progressistes, que a la mínima t’explicaven el Concili Vaticà Segon. Encara que hi ha la possibilitat que fos només una tapadora. A la Proa de la Rambla Catalunya, tan ben portada pels senyors Bou i Salvadó (o Salvador), on se l’havia de situar ideològicament? Venien el calendari Serra d’or perquè els sortia de dins o ho feien només per dissimular? Can Casulleres, la llibreria que hi havia on després s’hi emplaçaria la Laie, estava adscrita a la IV Internacional?

I la meva llibreria preferida, la Llibreria Religiosa Sofia Pi del carrer de Montjuïc del Bisbe, on anava a comprar les novel·les immortals de Josep Maria Folch i Torres? La llibretera, una velleta menuda, frenètica, de nas llarg i de galtes rubicundes, estava en contra del general Franco i en malparlava tant com podia, encara que sospito que ella l’hauria substituït pel cardenal Jubany. Pensant-hi bé, potser no l’hauríem de considerar d’esquerres.

Com veuen, tot són incerteses. Ara, entre totes les que conec, existeix una sola llibreria a Barcelona que no enganya ningú ideològicament, on tots els client saben a què atenir-se: la llibreria Europa. No sé si el seu grau de compromís ideològic és el mateix que alguns exigeixen a les llibreries on van, en el seu cas d’esquerres.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Jo ho entenc. El meu avi, antic militant de la FAI, em va acostumar a no comprar en cap llibreria que fos de dretes. Per fer-ne la prova hi entrava tot cantant amb veu de tro: “Ni déu, ni pàtria…”, i si li contestaven: “Ni patró !” o bé: “Salut, camarada del POUM !”, des d’aquell precís moment ja sabia que es tractava d’un establiment amic i hi feia el gasto. En canvi, si contestaven amb un: “Jesús, Maria i Josep”, bo i persignant-se, o amb un: “Déu nos en guardi”, ja coneixia que no hi tornaria a posar mai més els peus.

    Ara, també hi havia algun fariseu que reaccionava segons el gust del client, aquell comerciant de raça a qui tant li feia la ideologia amb tal de vendre el producte. N’havia enxampat més d’un amb un truc molt eficaç: allà on de primer li havia semblat d’esquerres, hi tornava a entrar lleugerament disfressat al cap d’uns dies amb un: “Ave Maria puríssima”, i si la contesta era: “Sens pecat fou concebuda”, ja els havia enganxat. Aleshores, els deia de tot, girava cua i se n’anava. En això no transigia. Tanmateix, celebrava el Nadal perquè, segons ell, Jesús havia sigut un anarquista de qui l’Església catòlica se n’havia apoderat, però amb la qüestió de les llibreries no es donava pas per la pell.

  2. Retroenllaç: Hay que serlo y parecerlo | cambiando de tercio

  3. Miri senyor Gomà, sempre és molt interessant de llegir el que escriu, pro potser avui ha anat a allò més fácil. Ens sobra gent desfressada de demócrata rere la senyera, la cultura, la llengua i les llibreries. He dirigit setze anys la de Can Moll i he pagat un preu molt car per deixar-la en números verds. El pacte de silenci dels patrons de la prensa i dels patrons del llibre és inadmisible. no basta ni que un tribunal de justicia et doni la raó en la teva demanda.
    Em puc imaginar el que estan patint aquests treballadors. El nostre cas ÉS IRRELLEVANT pel nombre però és un escàndol vergonyós pels partits autoanomenats d’esquerres, els seus representants i sobretot per aquests patrons que fan sotsobrar el món del llibre quan molts d’ells no acumulen ni mitja hora treballada mai en una botiga on es venen aquests productes irrepetibles.
    No es poden imaginar la violencia que es pot arribar a aplicar des del poder que s’ autoconcedeixen alguns en nom de la cultura i la llengua.
    Espero que aquestes persones tinguin molta salut per a poder aguantar tanta hipocresía colateral des dels mitjans.
    Salut!

  4. Doncs a la llibreria Europa s’hi poden trobar obres interessantíssimes de René Guénon i de Julius Évola , per exemple, que no crec que tinguin a la Central, perquè, com és sabut per tothom, com a mínim a Barcelona, és una llibreria de gent exclusivament d’esquerres.

      • Crec que Lagarto no és de la casa Barangè (el meu pare tenia una drogueria) però els Barangè eren uns sabons molt bons.
        Estic descobrint una altra literatura: la dels comentaris i les respostes.

  5. Només cal mirar els llibres exposats per saber la tendència de la llibreria. S’ha de ser superficial per no adonar-se que tenir i exposar determinats llibres és opció política. Que després es correspongui amb la política de la teva empresa, això ja són figues d’un altre paner, com es pot veure amb el cas de la llibreria Central.
    Representa que és l’article d’un observador?
    Quin observador més miop.

    • Senyor Santiburcio,

      Em sembla fora de lloc dividir les llibreries entre llibreries de dretes i llibreries d’esquerres. Una bona llibreria ha de tenir llibres de tota mena. Si no és així, no és una bona llibreria. Si exclou els que no encaixen amb els criteris ideològics del llibreter, em sembla un exercici dirigista propi d’altres temps. Tot plegat respondria a aquesta ideologització absoluta de tot (la literatura, el teatre, el cinema, etc.) pròpia dels anys seixanta i setanta, que encara es manté viva. La Divina Comèdia, és de dretes o és d’esquerres? Hamlet? L’Atlàntida?

      Pel que fa al pensament, la història, les ciències polítiques, espero que la llibreria disposi de llibres de totes les tendències. Espero que els taulells exposin les novetats, també, de totes les tendències.

      Els llibres exposats ens haurien de donar pistes, segons vostès. M’agraden massa les llibreries i els llibres per entrar en aquestes distincions ideològiques. Sobre els autors, n’hi ha que s’han declarat d’esquerres i altres de dretes que trobo, tant els uns com els altres, que han escrit obres magnífiques.

      • D’acord.
        Però jo no dic que hi hagi literatura de dretes i d’esquerres ( que també n’hi ha) ni que aquesta classificació sigui l’única i la canònica a l’hora de parlar de llibreries.
        Però per mi és evident que si al Corte Inglés tenen un llibre d’un capellà que diu que cura la homosexualitat, això respon clarament a una línia política de l’empresa.
        No és casualitat ni botiguerisme.
        Però vaja, tens raó que podriem estar 20 dies paralant sobre el tema i no en trauriem trellat. Perquè , em el fons, cadascú classifica les coses segons el seu propi criteri i de criteris n’hi ha tants com persones. I també, perquè aquestes classificacions són sempre només una aproximació. Prendre-s’ho com una altra cosa és fer-s’hi mal al fetge.
        Disculpa per lo de “miop”.
        Miop he estat jo de dir-t’ho.

  6. Miri, estic molt d’acord en el contingut general de l’article i en que jutjar un negoci per la seva presumpta ideologia, sobretot tractant-se d’una llibreria, hauria de ser pecat. Ara bé, això no eximeix a ningú de tractar bé els empleats, i que en altres rams també hi hagi precarietat no salva a ningú. No fotem.