Llet cereals aigua

Tina Vallès acaba de publicar El parèntesi més llarg, un recull que ha obtingut el premi Mercè Rodoreda de contes. ‘Llet cereals aigua’ és la primera narració del volum i ve a ser una declaració d’intencions del llibre. Demà dediquem l’Speaker’s corner a aquesta autora, amb articles de Carles Miró i Francesco Ardolino.

He aprofitat el sobre d’una factura del gas per fer-hi la llista de la compra. Falta llet, s’han acabat els cereals, d’aigua sempre se n’ha de comprar. Amb el bolígraf del banc, el que tenim damunt del microones, volia anar prenent nota de tot el que ens falta, perquè aquest vespre t’arribis al supermercat abans de venir cap a casa. I anava a escriure llet cereals aigua, i no, no ha estat això el que he escrit, que dreta, recolzada al marbre de la cuina, he començat a escriure’t omplint tot el sobre, trepitjant fins i tot el logo de la companyia del gas, perquè de sobte m’he adonat que t’he de dir un munt de coses abans que llet cereals aigua, i te les he de dir ara.

I de seguida se m’ha fet petit el sobre i incòmoda la postura i he agafat uns quants folis de la impressora, el diari d’ahir com a suport, i m’he assegut damunt del peu esquerre al sofà. I he continuat dient-te de tot menys llet cereals aigua. I la tinta del diari repetia al revers del full tot el que t’he anat encadenant. Tantes paraules, tantes frases, tot tan de sobte que he decidit prescindir dels punts i les comes, que tu ja sabries posar-los després, que quan pensem no hi ha signes de puntuació ni pauses, que tot brolla alhora i de qualsevol manera, i és així com t’escric, com t’he d’escriure. I si se m’adorm el peu esquerre, no deixo d’escriure mentre canvio de posició, i cada vegada faig més mala lletra, perquè no és veritat que estigui còmoda escrivint-te asseguda al sofà amb la mitja flonjor del diari d’ahir a sota. Però no trobo el moment de parar i anar cap al despatx i de passada canviar de bolígraf perquè el del banc fa de mal agafar, la tinta em taca els dits i a més no està avesat a dir aquesta mena de coses, ell que cada setmana escrivia llet cereals aigua.

He mirat el rellotge de reüll, la pausa per fer la llista de la compra potser era tan sols un parèntesi breu dins d’un dia que fa poc que ha arrencat i serà ple de reunions, cites i encàrrecs. Però no em puc moure d’aquí, la mà em va sola, ja no m’importen les taques de tinta, la incomoditat. T’ho aboco tot sense signes i tu ja t’ho endreçaràs, i si hi ha res que no entens és que potser no ho has d’entendre i ja està.

Perquè això és un parèntesi que havia de ser breu, i el faré durar, l’estiraré tant com calgui, com se m’estira la lletra, cada cop més il·legible, que em comença a fer mal el canell, poc avesada com estic a escriure a mà. Però el que escric aquí no ho podria teclejar, del dit a la tecla es perdria una part important del que et vull dir: llegir-me en Arial 12 no seria el mateix. Has de fer l’esforç de desxifrar-me, d’inflar les meves as escanyolides, de distingir les es de les is, que amb la pressa no els poso el punt, de captar tot el que s’amaga dins del forat de les os i reposar per reprendre la lectura als seients de les us.

Has d’entendre que deixi de posar accents, si convé al final te n’emplenaré un full i tu després els escampes per aquesta carta improvisada que em surt de dins i no diu res de llet cereals aigua. Jo ara no puc parar, no puc pensar si obert o tancat, perquè no estic pensant, que el meu pensament és dins d’aquest bolígraf tacat de tinta que ja comença a enyorar la rutina de les llistes i la calma del llom del microones. El meu pensament és blau i s’escampa pel paper en forma de gargots que s’assemblen a la que va ser la meva lletra i que ara és una successió de punts, ratlles i cercles diminuts que evoquen l’alfabet llatí amb desesperació.

No et farà res que prescindeixi de les vocals, som al segle vint-i-u i ja s’hi val tot, i si no ho faig així no dono l’abast, la connexió entre ment i canell falla si t’he de posar totes les as, les es, les is… No et farà res. I no sé si he deixat la nevera oberta quan he anat a mirar si encara teníem iogurts. A qui li importen els iogurts i la nevera, ara. Que t’he dit que estic dins d’un parèntesi, que m’hi amago i hi aturo el temps per dir-te i dir-te i dir-te de tot, tot el que he anat guardant aquí dins, dins del cap i dins del bolígraf del banc, que ara són el mateix, que no sé si no podria provar d’agafar-lo amb la boca, molt més propera al cervell, i funcionaria millor la connexió, perquè és ben bé això, que tot el que et dic ho perboco, que escupo consonants blaves que tenen el seu eco gris brut al revers del full, tacades de les notícies d’ahir. Però ara no hi ha ahir ni hi ha demà, no hi ha ni ara ni hi ha res, que som fora del temps, que ja t’ho he dit, que tu ja saps què és un parèntesi.

I no et deixis de posar les comes, els punts, els accents i les vocals on toquen o no m’entendràs, o no entendràs el que has d’entendre ni entendràs el que no has d’entendre. Si convé al final et dic quantes comes, quants accents oberts, quantes os hi falten, que un cop hagi dit tot el que et vull dir, tindré tot el temps del món, encara dins d’aquest parèntesi, per fer inventari de signes i vocals, que potser podré escriure llet cereals aigua mil vegades. Però ara encara t’he de llançar consonants als ulls, el canell no ho vol però el cap i el bolígraf manen i van sols.

Fa estona que tinc pipí, que penso en la nevera oberta, que em prendria un cafè (si és que es poden preparar cafeteres dins dels parèntesis) però no trobo el moment d’aturar-me i aquest és l’últim full que em queda, hauré de tornar a agafar-ne de la impressora. L’itinerari seria lavabo, cuina, despatx, i tornar al sofà pixada, amb la cafetera al foc i un nou feix de fulls per escriure-t’hi. Però no sé com detectar el moment idoni per parar i aixecar-me. La bufeta em diu que és ara o mai, el full que em queda mitja pàgina i la son que el cafè triga deu minuts a sortir i llavors crema i encara n’he d’esperar cinc més per poder fer-ne un glop. Així que ja.

He sortit un moment del parèntesi i hi he tornat a entrar (que no s’hi poden preparar cafeteres). Reprenc l’abocada de consonants mentre se’m refreda el cafè, tinc un bon gruix de fulls per tacar amb la tinta de les notícies d’ahir i la dels meus pensaments d’avui. Pots triar per quina banda em vols llegir. Seguiré sense dir llet cereals aigua. I ara que en tinc la clau, entraré i sortiré d’aquest refugi meu de lletres quan em convingui i no deixaré mai d’escriure’t tot el que tinc per dir-te, tot el que tenyit de tinta blava acaba gargotejat en aquest feix de papers que reposa damunt del teu lloc al sofà.

El teu lloc al sofà.

Potser no ha estat tan difícil edificar-me aquest parèntesi. Perquè no em cal escriure llet cereals aigua. Que eres tu qui menjava llet amb cereals per esmorzar. Que jo només prenc cafè (cafè de cafetera preparada fora del parèntesi) i me’l faig amb aigua de l’aixeta.