Llengua i reggae

4.12.2018

Des de ja fa uns anys Barcelona ha esdevingut referent europeu de la música i la cultura reggae. Els nombrosos festivals que s’hi organitzen, l’oferta setmanal de festes d’aquest estil de música i la producció pròpia són tot símptomes que a Barcelona la cultura soundsystem agrada. El reggae neix a finals dels anys seixanta a Jamaica en un moment de transició política després de la independència, i s’utilitza com a eina de lluita antiracista i anticolonialista. Del que vull parlar, però, és d’un aspecte del reggae que sovint desconeixem: la llengua en què nasqué, el crioll jamaicà o patois.

Sister Nancy a la portada del seu primer single, ‘One Two’. |

Si mai hi heu parat atenció, us haureu entemut que l’anglès que parlen no és gens semblant a aquell que hem estudiat a l’escola. Si no n’heu parada, fem-ho ara amb la mítica cançó Bam Bam de Sister Nancy:

A me seh one thing Nancy cyann understand
Wha mek dem a talk bout me ambition
Me born and me grow ina Princeton

I diré una cosa que la Nancy no pot entendre
Perquè parlen de la meva ambició?
Vaig néixer i créixer a Princeton

Fent una anàlisi barroera diríem que és una espècie d’anglès, un anglès mal parlat. El terme amb què tradicionalment es denominava aquesta llengua, patois, ja porta aquesta connotació negativa, en francès vol dir ’grosser, vulgar’, i sovint s’ha utilitzat per fer referència a varietats lingüístiques minoritzades. Els patois estarien, seguint la jerarquia del classisme lingüístic, per davall dels dialectes. D’això n’és una mostra el fet que Bob Marley es passàs a l’anglès quan va medrar a la indústria musical; ben igual que Rihanna que, tot i que parla un crioll molt semblant al jamaicà, també ha adoptat l’anglès nord-americà a les seves cançons. Els lingüistes, prosèlits d’aquesta concepció, no varen veure fins ben tard que anaven errats i que els patois són llengües naturals, llengües diferents de les colonials, no llengües malparlades o marginals. Com és qui s’hi sembla tant, a l’anglès, llavors?

La semblança amb altres llengües es deu a una qüestió de desenvolupament històric del jamaicà. Si normalment les llengües neixen a partir d’una sola llengua, per exemple les llengües romàniques vénen del llatí, en el cas del jamaicà, i d’altres llengües, passa justament el contrari: de moltes llengües en neix una. Llengües d’aquest estil, que varen ser observades arreu del món colonial, són les que coneixem com a criolls. Imaginem-nos-ho. Som a Jamaica. Colònia del segle XVII. Plantació de sucre. Milers d’esclaus de diferents indrets d’Àfrica. Moltes llengües diferents. Esclavitud, contacte i mescla. Necessitat de parlar. Llengua colonial. Aquesta situació i, com deia, el capficament que tenim els éssers humans de parlar, va fer que entre els esclaus es creàs un codi per poder comunicar-se. Com que inventar-se una llengua no és qüestió de deu minuts ni els esclaus devien tenir temps per a disquisicions filològiques, el més natural és que prenguessin les llengües de l’entorn com a base. D’aquesta manera, neixen els pidgins, sistemes lingüístics reduïts, amb unes funcions comunicatives molt concretes, i amb una gramàtica i lèxic empobrits que prenen de les llengües d’origen i de la llengua colonial.

Els pidgins varen esdevenir codi comú i d’ús general. Tan general, que va ser la llengua que els fills i els fills dels fills dels esclaus aprenien de petits. En el procés d’adquisició de la llengua, aquests infants transformaven aquell codi bord, el pidgin, en una llengua com totes les altres, ara un crioll. Hi incorporaven la gramàtica que li faltava, regularitzaven el lèxic, enriquien el repertori… En definitiva, li afegien tot allò que qualsevol llengua ha de tenir per ser llengua. Aquest procés, conegut tècnicament com a procés de criollització, ha donat lloc a entre 90 i 100 llengües criolles. En el cas del jamaicà les llengües de base són l’anglès i nombroses llengües de l’oest africà, com ara l’akan i les llengües mandé. Ja en època postcolonial, reconèixer que la llengua dels esclaus era tan digna i vàlida com la llengua colonial no era allò que les autoritats tenien al cap. D’aquesta manera la producció cultural, literària i musical en crioll jamaicà anà, al principi, molt lligada a la lluita pel reconeixement de la llengua i pels drets lingüístics de la comunitat.

Aquesta lluita il·lustra molt bé el següent fragment d’un poema de Miss Lou, una de les poetes jamaicanes més importants del segle XX:

Dah language weh you proud a,
weh yuh honor an respec –
Po Mas Charlie, yuh no know se
Dat it spring from dialec 

La llengua de què estàs orgullós,
aquella que honores i respectes –
Doncs Charlie, a que no saps què?
Que ve d’un dialecte

Aquesta estrofa no hauria de passar desapercebuda, pensem-hi. En quatre línies Miss Lou basteix un fort clam per la igualtat del crioll jamaicà i de l’anglès, una crida per la igualtat de totes les llengües del món. Totes les llengües són dialectes i vénen de dialectes, cap llenguadialecte en desmereix una altra. Esperàveu aprendre lingüística a través de la música? El llenguatge és pertot, és el motor de tot; també de la música. Trencat el prejudici, seguim gaudint del reggae.

Grup de Lingüistes per la Diversitat

Etiquetes: