Llei seca de rànquings de visitants de museus

19.02.2017

Ton Lloret és el conservador del Museu Molí Paperer de Capellades, un dels museus més destacats de la comarca de l’Anoia i centre de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona. En aquest article, enceta el debat sobre com s’han de valorar i comptabilitzar les tasques dels museus.

Des de 1984 el museu organitza els tallers d’Art Paper | Font: http://www.mmp-capellades.net/

El passat 8 de febrer es va presentar l’informe relatiu al Recompte de visitants dels equipaments patrimonials de Catalunya 2015, fet per l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural. Aquest ens, que compta amb la direcció de l’exconseller Joaquim Nadal i la direcció tècnica d’Antoni Laporte, ha confeccionat un model de recopilació de dades que té com a lloable objectiu fer-ho d’una manera parametritzable en un dels sectors on l’heterogeneïtat és la norma.

Els museus, fins a dia d’avui, han tingut maneres molt diferents de comptar les xifres de visitants. L’eina que suposa la creació del propi Observatori de Públics i una racionalització de termes com visitants, visitants a l’exposició permanents, visitants de les exposicions temporals, usuaris d’activitats, assistents a conferències, visitants que fan un ús al marge de les activitats programades pel propi museu, etc., aportarà un banc de dades ampli i amb elements de comparació entre els diferents elements del Patrimoni Cultural. Tal com manifestaven en la presentació els responsables de l’informe, el fruit veritable es recollirà d’aquí uns anys quan hi hagi una sèrie que permeti anàlisi de dades interanuals.

Amb la presentació de l’informe no es van donar dades d’equipaments concrets. Cada equipament rebrà les seves pròpies xifres amb comparatives vers les diferents mitjanes, però no amb comparacions amb altres museus. Així, només té dades de visitants el mateix centre i l’Observatori però no les fa públiques per centre concret sinó que dona dades de conjunt.

L’objectiu és posar fi als rànquings de visitants, que segons molts dels professionals del sector són una manera massa parcial de valorar la tasca dels museus i centres patrimonials.

Malgrat la imposada fi dels rànquings, l’endemà de la presentació, en algun diari es recollia la presentació de l’informe, però novament acompanyat “per art de màgia” d’un rànquing amb les xifres dels museus més visitats.

Aquesta fi dels rànquings no serà tan fàcil, doncs. Imposar una llei seca de xifres de visitants de museus concrets suposarà que periodistes tenaços s’espavilin a aconseguir les xifres. Però potser el que el sector ha d’imposar no és una llei seca sinó una alternativa.

Potser d’indicador de quantitat més visitants no és l’adient per mesurar la noble tasca dels museus i els altres elements patrimonials, però la presència en mitjans va lligada encara avui a aquesta mena d’elements que denoten cert maniqueisme i generen polèmica. L’opinió pública necessita traçar relats de qui fa bé les coses i de qui no les fa tan bé en tots els camps: la literatura, el cinema, la cuina, etc. El Patrimoni Cultural també vol ser llegit en aquesta clau. Així doncs, cal generar un sistema que compleixi aquesta expectativa o la llei seca s’imposarà per part dels mitjans a l’hora de parlar de qui va als museus.

Potser aquest substitut podria ser en forma de premi o d’algun reconeixement, algun sistema que puntuï la qualitat més que la quantitat i amb el qual petits museus que fan bé les coses puguin ser-hi considerats. I una posada en escena ambiciosa, amb cert glamur, ajudaria a millorar la projecció pública del Patrimoni Cultural.