Llegir Vayreda

16.09.2017

En resposta a la incitació a deixar-nos captivar per les convencions literàries de l’escola olotina i tornar a lectures nutritives, tot i que sovint ignorades pels cànons literaris posteriors al Noucentisme, efectuada per Francesc Ginabreda en el recent article Bosch de la Trinxeria. Records d’un excursionista (29.08.2017), m’atreveixo a proposar ara una lectura volgudament incompleta del món literari de Vayreda.

Marian Vayreda

La Diputació de Girona ha posat a la venda aquest any una nova edició de Sang nova, a cura de Margarida Casacuberta. Per part meva, reconec que la dèria investigadora que vaig arreplegar durant la carrera, mentre llegia la història de Riquer, Comas i Molas, es va esgotar tota en l’activitat de conèixer en detall i interpretar la novel·la que Marià Vayreda va publicar el 1900, a partir de l’abundant documentació impresa i manuscrita que se’n conservava en l’antiga seu de la Biblioteca Marià Vayreda d’Olot.

El primer que cal destacar és que, si bé Sang nova és una novel·la poc valuosa des del punt de vista de la creació literària, és molt important en la formació narrativa de l’autor, en l’elaboració literària dels seus conflictes estètics, ideològics i socials i com a exemple de l’estreta connexió interpretativa que existeix entre obra artística i context històric. A més, mercès a Sang nova, Vayreda es va incorporar, per motius ideològics, a la selecció esbiaixada que els noucentistes efectuaren sobre els escriptors que els havien precedit, com demostra la reedició de la novel·la duta a terme per Editorial Catalana el 1921.

El jove protagonista de la narració, el gran home, coratjós i exemplar, que sobresurt dins una comunitat rural dividida en la cruïlla històrica de la Revolució de Setembre del 1868 és Ramon de Montbrió. Resolt el conflicte de Vall de Pedres mitjançant la seva intervenció providencial, la pubilla amb qui es casarà frueix «amb les glòries del seu amat, la figura del qual s’havia engrandit als ulls de tothom com la d’un hèroe llegendari». El personatge, si no és pla, si més no és arquetípic i presenta facetes diverses que reflecteixen els diversos estadis de redacció de l’obra i la seva evolució d’un relat breu costumista, al servei del debat entre artista i societat, fins a una novel·la rural de tesi tradicionalista. És a dir, una novel·la d’estètica política (en terminologia que manllevo a l’ideòleg Josep Torras i Bages, que tant va influir sobre l’autor) o amb pretensions propagandistes (en paraules de l’autor). En aquest paladí de la reivindicació nacional anomenat Ramon de Montbrió, s’hi combinen, en part, l’alter ego de l’autor (i d’algun altre líder catalanista del moment), l’artista modernista de bona mena, el profètic enginyer de la regeneració antirevolucionària que uneix les autoritats tradicionals i les classes populars, el valent que posa fi a la malvestat dels dolents, l’enamorat romàntic dotat d’habilitats musicals i el devot hereu espiritual d’un capellà antiquat. Montbrió és, en definitiva, el pal de paller de la trilogia conservadora formada per religió, propietat i família. Per això, no trobo exagerat qualificar-lo d’heroi del regionalisme conservador, com he fet d’ençà del primer article de 1992.

Aquell que era per a la majoria ─no entro a discutir-ho─ el fundador històric del catalanisme polític, Valentí Almirall, el qual havia estant patint al llarg d’anys una campanya sistemàtica d’atacs al seu lideratge i les seqüeles d’un accés de feridura d’ençà de 1887, a principis del segle XX és un home apartat de la primera línia política i, segons expliquen, està ressentit. Una mostra de la seva amargor és que dóna suport al gir lerrouxista del republicanisme. Una altra, que acusa l’hegemonia conservadora en el catalanisme polític, existent d’ençà de la seva marginació de la vida pública, d’haver convertit el moviment polític en una arma de reacció contra les idees modernes «así en el terreno político como en el social y en el religioso, absorbiendo a casi todo el carlismo de Cataluña». Mai no sabrem si pensava en Vayreda quan el 1902 va escriure el fragment citat del pròleg a l’edició en castellà de Lo catalanisme. Podria ser, però, que Almirall tingués un motiu de queixa així de concret?

L’any que Vayreda comença a redactar l’embrió de Sang nova, el 1896, el periòdic que ell dirigeix recull la notícia del nomenament d’Almirall, l’enemic ideològic de Torras i Bages, com a president de l’Ateneu Barcelonès i l’any següent hi al·ludeix en un article en què denuncia que algú, als inicis del Centre Català, va pretendre fer-ne una sucursal del federalisme republicà, cosa que provocà l’escissió de la Lliga de Catalunya i la seva integració posterior en la Unió Catalanista. Mentrestant, la novel·la en què s’han convertit les notes muntanyenques inicials presenta la història d’un fundador del catalanisme polític que afronta la tempesta social que s’ha d’abatre sobre Catalunya el setembre de 1868. Com Almirall, el responsable que el catalanisme passi de ser un moviment merament intel·lectual a ser un moviment polític, ha viatjat per tot Europa, fins Irlanda. També l’interès per la sociologia l’ha dut a la conclusió que Espanya és un estat endarrerit que, fent prevaler l’hegemonia castellana, ha portat a la decadència Catalunya i que només es podrà guarir si regenera la sang de l’organisme social a través del catalanisme. I tant Almirall com Montbrió feren servir la consigna Guerra a Madrid! en color vermell enmig del context revolucionari.

Aquests indicis textuals ens han de portar a una lectura interpretativa possible de l’obra que seria així: fos per l’efecte que li causà l’intent de rescatar Almirall per a la vida pública el 1896, o fos per l’afany de rebatre un cop més la línia fundacional, democràtica i unitària del catalanisme polític, Vayreda, a Sang nova va suplantar l’adversari a través d’una versió tradicionalista del catalanisme polític afí al vigatanisme i, en definitiva, es va proposar reescriure la història d’acord amb la seva conveniència ideològica en una obra de ficció.

I la resta, sort n’hi ha, seria literatura.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Mha semblat molt interessant el profund estudi de l’obra. Ja ens agradaria q els nostres escrits del GEM – temp a venir- donessin tant per escriure i apunyalar.

  2. M’ha semblat un escrit prou interessant i rigorós, fruit de la serietat i el tarannà del company Jordi Plens. FELICITATS per aportar-nos coneixements, cultura i perspectiva històrica.

  3. Marià Vayreda i Valentí Almirall. Dues maneres d’entendre el catalanisme polític. Marià dins la vessant conservadora lligada a la terra i Valentí molt més progressista i poc conciliador amb qui volia replegar-se davant d’uns poders, monàrquics o republicans, que no entenien Catalunya. L’etern dilema de casa nostra entre dues concepcions d’entendre el món. No em voldria equivocar, però, avui en dia preval un catalanisme més progressista, a l’estil Valentí Almirall.
    Considero Marià Vayreda un gra escriptor. La seva obra “La punyalada” és gairebé una obra mestra, idees a part. Bon article d’en Jordi Plens.