Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

Llegir a la presó

Després de la implicació i l'èxit que va tenir l'enviament de cartes a la presó, també seria una gran iniciativa enviar-hi llibres

Aviat farà cinc mesos que Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn són en presó preventiva. Sànchez i Cuixart compliran mig any entre reixes a mitjans d’abril, pocs dies abans de la Diada de Sant Jordi. En la carta que va enviar a Núvol, Cuixart ens parlava de la pau interior que sentia cada cop que superava una nova por, “una cosa molt semblant al gust que deu tenir la llibertat plena”. Contra la llibertat de moviments sobresurt la llibertat de pensament.

Després d’entrar a la presó, el protagonista de L’estrany d’Albert Camus acostumava a rellegir un tros de paper de diari que conservava per atzar, que li permetia aïllar-se de la seva rutina sense al·licents ni expectatives. També ho feia en Tintín a El temple del Sol mentre esperava, amb el Capità Haddock, el temps que faltava perquè els inques andins perpetressin el ritual de la seva matança sota l’astre rei. Per entretenir-se o per reflexionar, eren lectures per ocupar la ment més enllà d’un mateix. Lectures, però sobretot relectures.

A falta de diari, Mersault estava preparat per qualsevol cosa: “Si m’haguessin fet viure en un tronc d’arbre sec, sense cap altra ocupació que mirar la flor del cel sobre el meu cap, m’hi hauria acostumat de mica en mica”. En aquesta conjuntura, es dedicava a pensar en totes les coses que tenia a la seva habitació amb un estoïcisme impassible increïble. Ell ja deia que l’home és capaç d’acostumar-se a tot. Una reflexió paradoxalment vitalista: hi ha gent que encara està pitjor que jo.

No crec que L’estrany sigui la millor lectura per llegir en una cel·la, però sí que em sembla que, en aquestes circumstàncies, tenir llibres per llegir és una de les distraccions que més poden ajudar a suportar el “temps d’incubació” cap a la llibertat del qual parlava el conseller Forn en la carta que ens va enviar. En el seu aïllament a Soto del Real i Estremera, es fa difícil imaginar l’abast del contacte que poden tenir amb tot allò que passa a fora, relacionat amb o al marge del procés i la repressió. Passen tantes coses que, en comptes de periodística, la millor lectura en aquest espaitemps ha de ser la literària: primer, perquè no és caduca ni monotemàtica, i segon, perquè també parla, amb més profunditat i narrativitat i a través de diversos gèneres, d’aquesta realitat segellada sense reserves amb el 155.

Després de la implicació i l’èxit que va tenir l’enviament de cartes a la presó, una altra  iniciativa positiva podria ser enviar-hi llibres. I perquè això no quedi només dit, i llestos, la vida continua, m’agradaria parlar de llibres que, d’acord amb el paràgraf anterior, serien un bon regal per Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn.

Jo soc aquell que va matar Franco (Proa), de Joan-Lluís Lluís, i El Sindicat de l’Oblit (Columna), d’Albert Villaró. Fa uns dies ja vam parlar de la fantasia de venjar-se del dictador. En aquest cas, a través de la literatura. Per què? La resposta no sembla ni arbitrària ni circumstancial, sinó que tal vegada explica, indirectament, la necessitat reactiva que suscita la situació actual i que, encara que sigui a través de la ficció, permeti no tan sols expressar un inconformisme, sinó també un desig, una venjança, una pulsió cohibida per la realitat però oberta a la llibertat literària fins que no es demostri el contrari. Venjança òbviament simbòlica, però altament simptomàtica. Encara que parlar del fantasma de Franco també sigui simbòlic, hi ha condemnes i repressions d’una literalitat i un excés que espanten.

Jubileu i Vida mòlta (Club Editor), de Víctor Català. L’editorial de Maria Bohigas acaba de publicar els últims contes que va escriure Caterina Albert a finals dels any 40, just després del final de la Segona Guerra Mundial: temps de desnazificació a tot Europa, també a l’Espanya franquista, on el règim “rebaixa” la seva brutalitat i autoritza la publicació, amb comptagotes, de llibres en català. Condició? Que fossin inofensius, com els d’una dona envellida que ja escrivia al segle XIX i que continuava firmant amb un nom de mascle. Res més lluny de les aparences. I aquest llibre tot just és el primer dels quatre volums que Club Editor publicarà per recuperar tots els seus contes. Ella mateixa deia que “la més bella i decorativa de les teories no pot res contra la realitat dels actes”.

La terra prohibida (Comanegra), de Manuel de Pedrolo. En el pròleg d’aquest llibre, Patricia Gabancho va escriure que és difícil acostar-se a la seva figura “sense veure-hi un paradigma, l’exemple de com una o dues generacions catalanes van haver de caminar contra corrent, en les pitjors circumstàncies possibles”. La terra prohibdia és el primer dels dos volums que Comanegra publica sobre les quatre novel·les que Pedrolo va escriure sobre la postguerra. I és, alhora, un retrat social de l’independentisme de mitjan segle XX, que es va quedar tancat al calaix per culpa del context polític del franquisme. La llibertat d’expressió, suara i sempre amenaçada. No en va, aquesta es considera l’obra de més valor històric de l’escriptor de la Segarra. Xavier Serrahima va escriure’n aquesta crítica.

¿Seré yo español? (Península), d’Agustí Calvet, Gaziel. Si amb el títol ja n’hi hauria prou per tenir aquest llibre en consideració, amb l’autor encara més: “una veu que il·lumina la història d’Espanya i de Catalunya amb la llum obliqua del dubte, l’experiència i la honestedat”, en paraules de Francesc-Marc Álvaro. Les reflexions de Gaziel, aquí escrites en castellà, sempre són dignes de ser llegides: “Querer en nuestros días solventar el problema de las diversidades peninsulares, reduciéndolas todas y borrándolas bajo la imposición exclusiva del matiz representado por una de ellas, sería un error tan grave y una ilusión tan vana como pretender acrecentar la legítima influencia que Castilla puede ejercer en la América española yendo otra vez a ella armados de pies a cabeza, para conquistarla de nuevo”. Marc Soler comenta el llibre en aquest article.

En la seva captivitat, la diferència entre Mersault i els presos polítics és un detall macabre: ell era culpable i tenia la certesa de ser-ho. Però tots estan en la mateixa situació: esperant ser jutjats. En Tintín i el Capità Haddock, en canvi, ja estaven condemnats, i no només sabien que la seva espera tenia punt i final, sinó que sabien quan s’esdevindria. Encara que la condemna fos la mort per haver profanat el temple dels inques, tots els lectors d’Hergé sabem que al final la cosa acaba bé, i en aquesta ocasió és gràcies al tros de diari que anuncia un eclipsi el dia D. No cal buscar-hi metàfores càndides. Més enllà de la literatura, ens trobem davant d’un greuge flagrant infringit contra gent demòcrata i pacífica. El desafiament, el seu des de dins i el nostre des de fora, és no deixar-se arrossegar per l’escepticisme insubornable de Mersault que el desconnectava de la realitat. No ens podem acostumar a tot.

Núvol publica avui la primera entrega de la revista Núvol paper, que editem per als presos d’Estremera i Soto del Real. Us ho expliquem aquí. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació