Llegenda alternativa Núm. 1

9.08.2018

Guifré es despertà de cop i volta. Una punxada li havia fiblat el braç embenat. A l’alcova no hi havia ningú. Els llençols, a la seva vora, encara eren tebis. Les franges rogenques que brillaven en un carreu li rememoraren la nit anterior.

Ferit en la cruenta batalla contra els normands, l’havien dut en llitera al castell de Bordeus, on els metges de la ciutat l’havien guarit dels colps d’espasa que havia sofert a l’avantbraç.

A la nit, el castlà havia insistit a portar-li una donzella, filla del cap de guàrdies, perquè li fes companyia. Ell, que havia de fer repòs, s’hi havia resistit. No era partidari de sucumbir a Venus quan es trobava en el fragor de la batalla, perquè això li feia perdre les forces. Sunifred, el seu pare, li havia tramès aquest ensenyament i ell ho faria als seus descendents.

Així i tot, en aquella ocasió, acabà cedint a l’amable hospitalitat del senyor del castell. La donzella, que tenia setze anys de sol, aparegué abillada amb una gonella brodada ricament. Uns ulls de cel i uns rínxols bruns es precipitaven sobre la seva pell blanca i pigallada. Quan es quedaren sols a la cambra, les galtes de la noia s’encengueren de pudor i de vergonya.

–Com us dieu?

–Cecília d’Ausona –respongué baixant els ulls–.

–Gentil nom per a una donzella.

–Us puc cantar una cançó? –digué ella sobreposant-se a l’envermelliment.

–Us ho prego.

Cecília, amb veu d’àngel, cantà uns bells rims llatins:

Graue uulnus amoris
nimis babens doloris,
magni causa furoris,
multum infert terroris.

 Quem dum sequor, apricam
sum adeptus amicam,
prius satis cupitam,
mentem gerens pudicam.

 Frons ipsius et gula,
et papilla sat dura,
quia sunt sine ruga,
candent plus niue pura.

Guifré, escoltant-la del llit estant, es meravellà. En acabat, la convidà a jeure amb ell. Cecília, temorenca, es gità a la seva vora i recolzà una mà de neu al pit fornit del guerrer, entortolligant els dits en el seu borrissol.

–Vós teniu molt de pèl… –mussità Cecília.

Guifré somrigué.

–Expliqueu-me, us ho demano, els avatars de la batalla.

Guifré li narrà fil per randa com havia viatjat des de Barcelona seguint la crida del rei dels francs, el seu senyor, per ajudar-lo a lluitar contra els normands i com, trobant-se en minoria, havia lluitat amb coratge per evitar l’avenç dels enemics.

A mesura que el relat de Guifré prosseguia, Cecília percebia un foc en les seves entranyes que la cremava de més a més. Fins al punt que es llevà la gonella i unes sines cristal·lines centellejaren a l’alcova. Guifré, que, ja acabant, exalçava les virtuts dels metges d’Aquitània, reparà que la donzella duia uns draps gruixuts a l’entrecuix.

–Bon comte, us fa nosa la sang?

–Els qui habitem la guerra en som amics.

Cecília desembolcallà cadascun dels draps. Agafà la mà sana de Guifré i en mullà els quatre dits a la xona esbadellada. El tou i els artells en sorgiren xops de sang, havent rebut el seu alè roent.

El comte, que s’havia promès no folgar aquella nit, sentí un arravatament ferotge davant de tal gosadia. Evitant d’emprar el braç danyat, es posà damunt de la donzella i s’hi acoblà amb tanta fúria que, per fer-ho amb més vigor, repenjà la mà ensangonada al capçal del llit. Marcant, d’aquesta guisa, quatre barres al carreu.

La donzella, tanmateix, ja no hi era i un herald anuncià l’arribada del rei dels francs, Carles el Calb, el seu senyor, qui volia parlamentar amb ell.

Etiquetes: