Llavina. Raó d’un home

2.01.2014

Vaig conèixer Jordi Llavina l’any 90. Aleshores tots dos encara érem alumnes de segon cicle de Filologia Catalana, ell a la UB i jo a la UAB. El Jordi ja feia crítica literària i treballava de redactor a Columna, que aleshores es trobava un pis molt gran del carrer Provença, just davant de l’edifici on casualment molts anys després he anat a viure jo.  El Jordi tenia cura dels llibres de poesia de la col·lecció que dirigia Àlex Susanna. Aleshores Llavina ja escrivia poemes. Cada any per festes enviava als amics una nadala pulcrament editada. D’aquelles versos m’ha quedat el record d’una poesia escultòrica, d’una qualitat gairebé matèrica. Feia la sensació que les coses que hi descrivia es podien tocar.

 

Jordi Llavina

 

Llavina s’ha esperat molt a publicar llibres de versos. Abans s’ha foguejat amb l’articulisme i la narrativa. En els seus articles a la premsa ha tendit a la confessió, a despullar-se davant del lector. I en la seva obra narrativa hi ha predominat la malenconia per damunt de l’acció, l’exploració de la intimitat ha manat per damunt de les exigències de la trama. N’ha sortit una prosa que germina en els detalls i s’il·lumina poèticament.

Amb aquestes pulsions, més profundes que la voluntat de fer obra en gèneres majoritaris, Llavina ha desembocat irremissiblement en la poesia.  De fet, potser en tot aquest temps no ha fet altra cosa que preparar-se per escriure versos. I n’ha abraçat plenament la idea quan tots hem vist que tant per tant els esforços de viure de l’articulisme o de la narrativa són avui dia, per a qualsevol escriptor català, una quimera.

Vet aquí la raó d’un poeta. Es pot fer professió de poeta, o ser poeta de professió, com defensaria Joan Brossa, però no pas poeta professional, perquè la poesia, com deia Vinyoli, és una substància que segrega el cos i que rarament dóna dividends. Als poetes els passa una mica com aquelles prostitutes que s’anuncien a les pàgines venèries dels diaris, i que per atreure els clients han de dir que no són professionals. Però Llavina ens arriba amb la maduresa de qui ja fa coses grans.

Després de l’eclosió que va significar Vetlla, ara fa un any, Llavina torna a arriscar, aquesta vegada amb Contrada, un recull de 40 sonets de factura impecable que examinem a Núvol amb articles de Miquel Àngel Llauger i Jaume C Pons Alorda. Llavina ha aconseguit donar forma a sonets que llisquen sense cruixir. Si Vetlla, en la seva torrencialitat, era un poema més discursiu, aquí Llavina es conté llimant versos, tallant frases, però sense renunciar als recursos que desplegava al seu poema anterior: explica històries, desplega diàlegs. La naturalitat amb què aborda el sonet no recorda a res que tinguem al cap. No hi ha rimes rebuscades, ni crosses forçades, ni fals virtuosisme. S’ha fet seu el mestratge de J.V. Foix o de Vicent Andrés Estellés sense caure en mimetismes: els sonets de Llavina sonen nous.

Cada vegada que llegeixo Contrada hi trobo un poema que m’agrada més que els altres i que passa a ser el meu preferit. Aquests dies, rellegint els sonets, m’he enamorat d’aquest poema que Llavina ha dedicat a Gaspar Hernández:

 

Raó d’un home

Era un home senzill. Va aprendre a viure
sense rellotge. Coneixia el nom
dels núvols i els ocells. Sabia com
arribar a ser una persona lliure.

Si mai s’hagués donat al pler d’escriure,
no hauria deixat traça en cap pronom.
Creia en algú i fugia de tothom.
El llavi s’escudava en un somriure.

Car no parlava gaire. El seu silenci
era semblant al d’una gran capçada
d’on ha fugit, de sobte, l’ocellada:

ple de raons de pes. Que ningú es pensi
que es captenia com un home absent.
No usava els mots, feia parlar la ment.