Lladres de llibres

5.12.2015

Diu Stefan Zweig que “els llibres només s’escriuen per unir els éssers hu­mans, per sobre del propi alè, i així defensar-nos davant de l’inexorable revers de to­ta exis­tència: la fuga­ci­tat i l’oblit”. Una bonica sentència per presidir un article sobre ban­dits. Doncs bé.

George Washington va ser el primer president dels Estats Units d’Amèrica (1789-1797) i el cap de l’exèrcit continental durant la guerra de la independència. Nosaltres potser el conei­xem millor per­què surt, molt ben pentinat, als bitllets d’un dòlar. Era un gover­nant just o almenys s’es­for­çava per ser-ho, i per això no es me­reixia acabar rebregat als bitllets. Fins i tot, ja que gaudia d’una bona posició social, va rebutjar la ge­­ne­rosa assig­nació econòmica que li atorgava el Congrés (si sou con­gres­sistes de bona posi­ció, preneu nota). La veritat és que semblava un bon comen­ça­ment per a aquella jove democràcia. Qui havia de dir que… Però silenci!, que con­ti­nuem.

En George volia ser un bon president, i tanmateix, és clar, sent el primer es trobava ignorant i es va adonar que li ca­lia documentar-se. De manera que el 5 d’oc­tubre de 1789, tot just quan s’encetava l’e­dat contemporània i ell comen­ça­va a ser president, va treure de la New York Society Li­brary el llibre Law of Nations (un tractat sobre dret in­ter­na­cio­nal) i el volum 12 de la col·lecció de debats de la Cambra dels Comuns an­glesa. Su­posem que se’ls va lle­gir, tots dos llibres, però jo no tinc manera de saber-ho. Un expert segur que ho notaria en la se­va obra de govern. Fos com fos, un cop do­cu­men­tat, i ja en exer­ci­ci, va oblidar-se de tornar el primer dels llibres. Segons les nor­mes de la biblioteca, els dos volums s’hau­rien d’haver tornat abans del 2 de no­vem­bre de 1789. Però aquell dia no­més n’havia arribat un; falta­va l’altre. Al llibre de con­trol de prés­tecs, tanmateix, fi­gu­rava el pres­ta­tari: “El President”. L’excusa perfecta per a un bibliotecari apocat: “És que és el Pre­si­dent…” I no li van reclamar.

New York Society Library

New York Society Library

Segons com es miri, es tractava d’una falta lleu per a un president, ocupat en moltes altres coses més importants, com ara fundar un país, etcètera. Però, segons com, la fal­ta era greu, en raó de l’exemplaritat exigida a un president, i més sent el primer. Des­prés d’ell, els lladres de llibres de tots els Estats Units d’Amèrica podien sentir-se justificats. El que preferiu.

Així va passar el temps. Un temps rècord, de fet. Qui ho hagués dit el 1789, quan tot just esclatava la revolució francesa. Després vindria la guerra de secessió, la con­ques­ta de l’Oest, les guerres mundials, la bomba atòmica, la lluna, l’11-S. La multa pel llibre, d’uns pocs centaus, as­cen­diria avui a uns 300.000 dòlars. Fins que, tot tafa­ne­jant entre els papers de l’antic pre­si­dent, un funcio­na­ri de la Geor­ge Washington Mount Vernon Es­ta­te & Gardens, institució que ges­tiona el seu lle­gat, va trobar el volum i es va ado­nar del fet. Te­morosa d’haver de fer-se càrrec de tan one­­rós deute, el 19 de maig de 2010, passats 221 anys de préstec, la fundació George Wa­shington va lliurar una cò­pia del lli­bre a la New York Society Li­bra­ry. I la biblio­te­ca, que havia demostrat so­bra­da paciència (o ino­perància), en veure-hi bo­na fe va re­nun­ciar a co­brar la multa.

El llibre que ha trigat més a tornar-se. Sí, tot i que en realitat el rècord continua ba­tent-se. El llibre no va ser tornat: només una còpia. L’original encara és a Mount Ver­non. Geor­­­­ge Washington, tan bufó i pentinadet com surt als bitllets de dòlar, segur que no ho hagués vol­gut, però segueix donant-nos mal exem­ple. I amb això els lla­dres de llibres de tots els Estats Units d’Amèrica poden sentir-se jus­ti­fi­cats. De fet, si no tots, al menys els més destacats espècimens d’aquesta mena solen sen­­tir-se justificats, tot i que per altres raons. Algunes molt elaborades. I ara prepareu-vos per sentir el vertigen de les grans xifres.

Stephen Carrie Blumberg, recordeu aquest nom, va néixer el 1949 a Saint Paul, Min­ne­so­ta, i va desenvolupar la seva ac­ti­vitat, que l’ha dut a ser cèlebre arreu del món, des de la petita lo­ca­li­tat d’Ottumwa, Iowa. Ell mateix explicaria la gènesi de la seva obs­ti­na­ció: quan era petit anava a peu a l’escola i passava per da­vant d’un grup de cases vic­­to­ria­nes abandonades, que esperaven resignadament que les derruïssin. Tot i ser molt bo­ni­ques, el seu estat era calamitós. És a dir, eren irresistibles. A còpia d’explorar-les el jove Stephen es va començar a ena­mo­rar d’alguns dels seus ele­ments decoratius i arquitectònics, tals com panys, baldes o vi­dres pintats –qui no s’ha enamorat mai d’un vidre pintat? Des­prés d’e­namorar-se’n va entendre que calia sal­var-los de la de­mo­li­ció, i va comen­çar a en­dur-se’ls (concepte important: salvar-los). Al llarg de la seva vida col·lec­cio­naria aquesta mena d’elements per cen­te­nars. Però no eren pas els que el durien a la fama, de cap manera.

Quan ja en tenia uns quants va sentir el neguit de classificar-los, però necessitava una guia, i així, empès pel seu tendre afecte per l’arquitectura victoriana, va anar a parar a la secció de llibres rars de la bi­blio­teca de la Universitat de Minnesota. Va entrar i els va veure. Allò va ser un fulgor, una epi­fania, el descobriment de la seva vocació veritable. Tots aquells llibres eren mera­ve­llo­sos. Llibres que, com diu Zweig (a Mendel el dels llibres), s’escriuen per defensar-nos da­vant de l’inexorable re­vers de tota existència: la fugacitat i l’oblit. Potser Blumberg no n’era del tot conscient, però exactament es trac­ta­va d’això: de defen­sar-se de l’oblit.

Primer els robava per accident, com a guia per als seus treballs arqueològics. De se­gui­da va començar a robar-los per se, per ells mateixos. Els va estimar no pel que li re­por­­taven sinó per­què eren amables. No necessitava diners, tenia una pensió familiar. Només necessitava bellesa. La seva carrera va durar uns anys, intensos, feliços, extraordinaris. Joia, felicitat, acumulació.

El 1990, quan en complia 41, va ser detingut per haver robat 23.600 llibres rars i va­luo­sos en 268 biblioteques o més de Washington D. C., 45 estats norda­me­ri­cans i 2 pro­víncies del Canadà, amb un valor total de 5,3 milions de dòlars. Després de dir això el policia que l’arrestava va respirar, i va afegir que tenia dret a guardar silenci, a comptar amb un advocat i un seguit de parra­fa­des que es van perdre en la nit. Men­tre el ficava esposat al cotxe patrulla, l’a­gent li subjectava el cap perquè no es fes un cop amb el marc de la porta.

Llibre

L’escorcoll va ser tan treballós com profi­tós: molt de les dues coses. Tots els llibres eren allà, a la casa de Blum­berg a Ot­tum­wa, Iowa. No n’havia venut ni un. Els pe­rio­dis­tes van conèixer la notícia de la de­ten­ció i de se­guida el pro­tagonista va ser batejat com el Book Bandit (lladre de llibres) i eti­quetat com el major lladre de llibres de la història dels Estats Units. No van con­si­de­rar-lo el major del món perquè alguns historiadors van adduir que, feia temps, en Marc Antoni havia buidat la biblioteca de Pèrgam, uns 200.000 pergamins, per regalar-se-la a la seva estimada Cleopatra. Coses de l’amor il·lustrat. Però tornem al món con­tem­po­rani.

La detenció de Blumberg havia estat possible gràcies al treball conjunt de l’American Li­brary Asso­ciation i l’FBI, però sobretot a la recompensa de 56.000 dòlars, negociada amb el De­par­­ta­ment de Justícia, que va rebre un delator. Aquest delator havia acom­pan­yat Blum­berg en algunes de les seves ràtzies i el coneixia bé. Va obtenir, a més dels diners, el per­dó (del Departament).

Al judici, Blumberg va revelar que du­rant la seva adolescència –quan fur­ga­va a les ca­ses victorianes i es forjava el seu caràcter bibliòman– havia estat ingres­sat en cen­tres psiquiàtrics i l’havien catalogat com esqui­zo­frènic, paranoide i compulsiu. Va ar­gu­mentar ell se sentia justificat perquè, mentre els robava, pensava que estava salvant els lli­bres de la des­truc­ció: temia que el govern obrís al públic ge­ne­ral les sec­cions de lli­bres rars de les biblioteques, la qual cosa seria la seva fi (perquè tothom els ro­ba­ria?; aleshores els robava ell per que no els robessin els altres?). Ell es con­si­de­ra­va cus­todi dels llibres que havia robat. Mai els hagués venut, va decla­rar: ha­gués es­tat deshonest fer-ho (no va dir, i hagués estat interessant saber-ho, si mai se’ls hagués lle­git, si és que hagués tingut temps). Blumberg era un ho­­me d’ho­nor i ho­nes­te­dat, i un professional de la salvaguarda de la propietat pública. Ara, no va sem­blar prou es­qui­zo­frènic com per eludir la con­­­dem­na.

El 1991 va ser declarat culpable i sentenciat a 71 mesos de presó i a pagar una multa de 200.000 dòlars. Dòlars que, irònicament, duien l’efígie de George Wa­­­shing­ton, i el lema “annuit coeptis”, que vol dir: “(Déu) jus­ti­fi­ca les nostres obres”, Déu aprova el que fem. El 1995 Stephen Blumberg va sortir de la presó completament rehabilitat i va con­ti­nuar amb els seus hàbits ra­pin­yaires com si res no els hagués interromput. El 1997 va ser condemnat un altre cop per robatori d’antiguitats. El 2003 va ser arrestat de nou per ro­­­bar a una casa i va complir condemna el 2004. Aquell mateix any va tornar a ser de­tin­­gut pel mateix mo­tiu. I el 2005, el 2006…

El seu costum de robar era ja tan arrelat que va deixar de ser notícia. I és que, si no fos pels llibres, aquest seria l’ine­xorable re­vers de tota existència: la fugacitat i l’oblit.