Livingston

5.01.2018

Ara, l’armari és ple de les seves camises.

Pensa que per eliminar aquest fred que sent sota la pell, se les podria posar una damunt l’altra, i així una darrera l’altra. Superposant teixits i estampats sense cap criteri: cotó, lli, fil, quadrets vichy, ratlles verticals i d’un únic color. Mànigues curtes i llargues.

Illa de Livingston. | © Ben Haggar

Li retorna al cap aquell reportatge sobre l’oceanògrafa catalana que visqué a l’illa de Livingston. Allà, enmig del no-res blanc, com ella ara. I s’imagina envoltada pertot de foques antàrtiques amb olor de pell lliscosa, i de cop, un explorador mirant-la amb cara de sorprès, i ella s’excusaria amb un vaig així perquè se m’ha mort el pare i tinc tanta pena dins que he pensat que posant-me totes les seves camises se’m passaria una mica. I ell respondria, ja me’n faig càrrec. Perquè la mort ja ho té això, tothom t’ho comprèn tot. Fins i tot, que una dona només vestida amb una muntanya de camises d’home s’estigui palplantada sobre un sòl de gel parlant amb un explorador de cara cremada pel fred, així amb moltes arrugues gruixudes, ja saps.

Però, la pregunta de mamà de quants dies falten per Reis la retorna al pis de l’Eixample, i dóna gràcies al sentit comú d’anar vestida amb texans i un jersei gruixut, i que les camises segueixin penjades als penjadors. Vinga, va, som-hi. Porteu un calendari que comptarem els dies perquè arribin els Reis. I cada dia que compta, és un dia menys de vida al teu costat.