Literatura del viure conscient

28.09.2014

“Estem espantats de la claredat, de la qual es compon de sobte el nostre món (…) tenim fred en aquesta claredat; però hem volgut tenir aquesta claredat…” Així s’expressava, amb la seva peculiar escriptura, Thomas Bernhard (1931-1989) en el seu discurs el dia que va rebre el Premi de Literatura de la Ciutat Lliure i Hanseàtica de Bremen. El discurs, escrit a última hora i amb gran patiment, com el mateix autor explica a Els meus premis (El Gall Editor), no és gens convencional, com no són gens convencionals els altres discursos i textos inclosos en aquest llibre igualment rar dins el gènere narratiu, traduït de manera excel·lent com acostuma a ser, per Clara Formosa Plans.

Thomas Bernhard

Però així és Thomas Bernhard: un escriptor original que crea un gènere de nou encuny i que podríem anomenar ‘literatura del viure conscient’. Algun precedent hi ha, però, en aquesta manera autèntica, despullada, verídica de narrar la vida, o, millor dit, de narrar les fondàries de la condició humana. Ara mateix em ve al cap un llibre de recent lectura, que no de publicació: Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis. Considerat un dels novel.listes més sòlids del segle XX, Kazantzakis excel.leix de manera superior en aquesta autobiografia que ell mateix va anomenar espiritual, i que també en podríem dir d’introspecció tant psicològica com filosòfica.

Una cosa semblant podria afirmar-se de l’obra de Thomas Bernhard. Els seus escrits autobiogràfics hi brillen amb una llum especial. Escriure la pròpia vida tot travessant les fronteres de l’autobiografia convencional (la de ‘quedar bé’), no és gens fàcil ni en general se’n sap gaire. En primer lloc perquè cal ser un escriptor de primer nivell i, en segon lloc, perquè en aquesta empresa no es pretén ser qui no s’és. Bernhard sempre és Bernhard, tot i sabent que no agradarà a tothom, més encara, que agradarà només a uns pocs. En la vida narrada per Bernhard no hi ha distracció de l’essencial sinó tot el contrari: s’hi reflecteix una vida concentrada en el fet de viure de manera intensa en un camí que va des de la cosa més transcendent fins a la més intrascendent en aparença.

En el nostre món, rebre un premi literari és un fet que sovint resulta força intrascendent per a l’entorn de qui el rep, i fins i tot per al mateix entorn cultural. En la narració d’aquest fet, Thomas Bernhard sempre va més enllà de l’anècdota i veiem amb els seus ulls no només l’exposició dels sentiments contrastats que el fet li provoca, sinó també l’entorn social i sobretot cultural en què s’esdevé l’avinentesa del premi. En concret els nou premis que va rebre entre els anys seixanta i setanta del segle passat, i quan la seva figura encara no s’havia fet tan poc amable i tan controvertida per a l’statu quo.

Més enllà de les històries personals, sempre tenyides per una mirada precisa, tallant i crítica també sobre les pròpies actituds, en aquests relats Bernhard hi deixa traslluir la gran hipocresia que hi ha enfront de la cultura, dins i fora de la cultura, cal precisar, i que ell viu com si fos el seu respir.

A ulls d’un lector mediterrani, aquests escrits poden resultar durs i amb aquell color gris de les matinades humides i gèlides pròpies dels paisatges del centre d’Europa. Recordem la procedència geogràfica i històrica d’aquest escriptor que no fa concessions de cara a la galeria, perquè Thomas Bernhard posa de potes enlaire l’ambient cultural d’Àustria i d’Alemanya, tan contaminat encara de la cosmovisió nacionalsocialista, per més que aquesta cosmovisió fos abatuda en la contesa mundial. Hi ha tics que costen de marxar sobretot tenint en compte els tics que l’han precedit, i que Bernhard narra magistralment en els seus llibres d’infantesa i joventut.

D’aquí ve que, en discursos improcedents, és a dir, fora de tota retòrica complaent i banal en la recepció d’un premi, Bernhard invoqui la claredat buscada i desitjada encara que faci venir esgarrifances de fred en els assistents, encara que els deixi gelats al mig d’un corrent d’aire d’extrema lucidesa, com quan diu: “Som austríacs, som apàtics; som la vida com a desinterès comú per la vida…”

Podem imaginar la cara d’astorament, o més aviat d’indignació, de les autoritats austríaques assegudes a primera fila, tal com explica Bernhard. És com si aquí, posem per cas i per fer un símil proper, algun escriptor digués de cara al president del govern espanyol i altres autoritats a les quals, naturalment, la cultura no els fa ni fred ni calor, i que és l’excusa per a lluir un vestit de festa i per a un bon sopar, que són refractaris a la democràcia, i que a causa d’aquesta actitud tancada i fora de temps ni viuen amb plenitud ni deixen viure a ple aire als que la reclamen.

Quan se l’escolta a cor obert, la veu de la consciència pot aparèixer amb una claror tan diàfana que fa mal. Però bé cal poder dir-la, aquesta claror, si es vol il·luminar amb llum veritable les sales de palaus i ajuntaments, la calidesa de la llum ja s’anirà trobant a mesura que s’apreciï el seu valor, sembla voler dir-nos Thomas Bernhard.

O almenys així cal interpretar l’expressió escrita d’aquest viure amb consciència, sense impostures, aquest voler viure amb tota la noblesa possible la condició humana per més migrada que sigui. Si un pateix malalties greus, com és el seu cas, o passa gana o sed de justícia, bé cal poder escriure-ho de forma tan meravellosa com fa Thomas Bernhard en aquests textos on relata l’atorgament dels seus premis i les circumstàncies que els van envoltar. Amb mots elegants, precisos, i com dits a cau d’orella, Bernhard ens ofereix uns pensaments que, tot envolant-se cap a les regions filosòfiques de l’existència, també resulten tan propers a la vida quotidiana que podrien haver estat pronunciats ahir mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Conscient i còsmica, en el sentit de l’univers interior ofert a la visió exterior, és aquest article sobre Thomas Bernhard. Un magnífic i clarivident estudi.