Un estat sense literatura?

4.05.2013

Comenta Bernat Puigtobella que “el balanç del dia de Sant Jordi ha estat adulterat una vegada més pel fals debat entre autors mediàtics i literaris” en comptes de centrar-se en un fet, almenys, “inquietant”: els dos llibres més venuts en catalàVictus i Brúixoles que busquen somriures perduts— no són llibres escrits en la nostra llengua, sinó les seves corresponents traduccions (obra de Xavier Pàmies i Sílvia Pons). O el que és el mateix, que “al lector ja no sembla importar-li en quina llengua ha estat escrit un llibre”. Ens fem amics del drac, d’acord, però… i si se’ns acaba menjant igualment?

Òbviament, cada editorial és lliure de publicar els seus llibres en l’idioma que cregui més convenient, com cadascú és lliure d’escriure en la llengua que vulgui —segons un prou conegut cantant (mediàtic?), dir el contrari suposa convertir-te en un Aiatol·là!—, i fins i tot —com com bé ho sap Sánchez Piñol— de no fer coincidir al mateix temps la publicació de les versions original i traduïda, tot i els evident greuges i desavantatges que això suposa per a la catalana, però el gravíssim perill que impliquen aquestes decisions per a la literatura catalana no es pot ignorar.

(No caurem, per descomptat, en el parany d’entrar en l’absurda discussió sobre què es o deixa d’ésser literatura catalana: ho és aquella que s’escriu en català, amb independència de l’origen de l’escriptor i de la seva llengua materna —com és literatura francesa la que s’escriu en francès; alemanya, la que s’escriu en alemany; xinesa, la que s’escriu en xinès…).

El gran dubte —per desgràcia, més aviat una certesa— és: es pot permetre una literatura tan minoritària (i minoritzada) com la catalana que una part important dels seus autors la deixin per a passar-se a l’espanyola? Què succeirà si aquest costum es generalitza, i el fenomen Maria de la Pau Janer — per definir-lo d’alguna manera— s’acaba imposant? Si es pensa que “la llengua és un factor secundari” i la majoria dels autors van deixant de banda la nostra llengua? Quin futur —si en té algun— pot tenir així la literatura catalana?

Sabem el que ens hi juguem? Som conscients, els lectors i lectores, que comprant obres d’autors catalans traduïdes de l’espanyol, com si fossin originalment en català, estem contribuint decisivament al fet  que cada vegada més autors de casa nostra caiguin en la temptació —de reconeixement i econòmica— d’escollir la llengua de Cervantes, bo i renunciant a la de Joanot de Martorell? Que amb el nostre beneplàcit, sovint inconscient, la literatura catalana pot arribar a esdevenir tan exòtica —i desconeguda— com l’amaziga?

Ara tenim una (molt bona) literatura sense estat, acabarem tenint un estat amb una literatura (catalana) gairebé testimonial?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una gran reflexió que compartesc totalment. Sense comptar, és clar, que la literatura catalana no deu ser tan sols la poqueta o molta que s’acabarà fent en el nou Estat perquè la meitat del territori seguirà en terres espanyoles: per a una temporadeta si més no! De fet, el gran problema de la literatura catalana és aconseguir que es veja tota a la Rambla, si més no, cada 23 d’abril. I que es veja el 23 d’abril a Barcelona seria un senyal de moltes altres coses… El problema és infinitament més greu. Per saber si és bona o dolenta s’ha de llegir primer.

  2. Si més no saps el que compres. Ja que en teatre, darrerament molt sovint, et trobes amb la desagradable sorpresa que l’obra que has anat a veure és “bilingüe” pensant que era en català. El resultat és que s’hi parla un català (quan el parlen) deplorable i un castellà suposo que correcte.