L’insuportable pes de l’amor

7.06.2014

Fa uns mesos, en un article al País setmanal anomenat “El mosntruoso monumento del amor” (11 de febrer de 2014), Jorge Carrión escrivia sobre el costum creixent de posar candaus en els ponts de vàries ciutats europees per a simbolitzar l’amor que no mor. De tots ells, un dels més importants sens dubte és el Pont des Arts, a París. Aquest costum té el seu origen genealògic en un llibre de Federico Moccia (Tinc ganes de tu) i ha estat imitat conscient o inconscientment des de llavors pels milers d’enamorats que passen alguns dies per la capital francesa.

Pont des Arts a París

En el seu article, el posicionament del qual és bastant evident només llegint el títol, Carrión es queixa de que aquest nou “costum” adquirit dels enamorats contemporanis, es tradueix en un empobriment estètic i sentimental d’un dels llocs més emblemàtics de París. El del Pont des Arts, del que parlava Cortázar a Rayuela, també el pont en el que Cartier-Bresson va realitzar una de les fotografies més cèlebres de Jean Paul Sartre; tota aquesta memòria esborrada a causa del llibre de Moccia, culpable directe d’aquest horrible costum d’anar posant candaus als ponts.

Però és potser aquesta en aquesta frontera entre el coneixement i el desconeixement, entre la consciència i la inconsciència, allò que en el article rep el nom de “desmemòria”, on hi podem trobar el més interessant d’aquesta nova moda, ja que exemplifica a la perfecció la vitalitat i la constant capacitat de renovació de les ciutats. Com, a partir d’una anecdòtica i trivial contingència, en sorgeix un símbol, un lloc, un espai nou que se sosté a si mateix a través d’una mitologia pròpia. És aquest mecanisme, aquest atzar en la concatenació de fets aleatoris, el que permet justament defugir l’esterilitat de la ciutat-museu, mentre que a la vegada, manifesta obertament les dificultats existents a l’hora d’analitzar, estètica o políticament, una intervenció en el espai, fora de l’autoritat del domini artístic i de les seves institucions, els museus.

Aquesta “monstruosa” instal·lació col·lectiva, espontània i definitiva, també pot llegir-se com una bona mostra d’art participatiu: una intervenció que deterritorializa l’espai creant nous escenaris i símbols urbans on abans no n’hi havia, o n’hi havia d’altres. Si que és veritat que l’article vol i pot ser llegit també com una constatació de l’existència d’una “massa turística global”, però aquesta lectura no deixa de ser una mica reduccionista, per parcial. Per altra banda, frases com “sabran Meritxell x Josep Lluís quiénes son Moccia, Sartre y Cortázar”, sonen, contràriament, a pur elitisme cultural. Si és cert que Carrión encerta a identificar la transformació de l’espai públic en “ámbitos de performances y espacios col·lectivos”, també ho és el fet que sembla no poder evitar una lectura tristament lletra-ferida d’una ciutat com Paris, en la qual sembla voler buscar les postals sentimentals d’una ciutat que ja no existeix.

El “souvenir invertit” (deixar la teva traça en un monument en comptes d’endur-te’n un souvenir a casa) no és una derivació o transformació del pelegrinatge fetitxista sinó que es regeix per altres lleis. Tampoc és, ni molt menys, un fenomen nou (pensar per exemple en la inscripció de Byron en el partenó grec). El fenomen, el ritual, la intervenció, s’han d’entendre paral·lelament als seus orígens, possiblement fetitxistes, perquè creen un món nou que els allunya del seu origen.

“Si cometen el error [d’anar a veure el Pont des Arts], no reconocerán el puente: ni luz de olivo ni ceniza ni magas ni filósofos existencialistas, solo cientos de miles de candados, cada uno con los nombres de una pareja y su corazoncito. Son tantos que las autoridades parisienses han alertado sobre el peligro de que la estructura se esté resintiendo por el insoportable peso del amor”. Amb aquesta crítica técnica i estètica se’ns escapa quelcom molt més interessant: aquest “insoportable pes de l’amor” és ja, en si mateix, una lectura perfecta del ‘candaus’ del Pont des Arts que en justifica el monument.

Podeu llegir l’article de Jorge Carrión publicat a El País aquí.  

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No n’estic gens convençut, que el cadenat pugui arribar a simbolitzar l’amor. Un succedani de l’amor, potser (la possessió?). En tot cas no hi veig altra vitalitat que l’exhibicionisme amorós de tota la vida, aquell que duia els enamorats decimonònics a gravar les seves inicials en un arbre o als adolescents primerencs a esbombar davant els amics les seves pressumptes i hiperbòliques gestes amatòries. El que no discutiré és la pertinència del títol d’aquest article (en la seva literalitat):
    http://www.lemonde.fr/vous/article/2014/06/08/paris-les-cadenas-d-amour-font-tomber-une-grille-du-pont-des-arts_4434410_3238.html