L’Institut del Teatre a la deriva

8.04.2015

Des de fa més de cent anys la Diputació de Barcelona té cura de l’Institut del Teatre. No ha estat una relació fàcil i, dit molt ràpidament, sovint la gran institució local no ha entès o ha entès massa bé, l’esperit nacional d’aquest gran centre proposat per Adrià Gual i creat pels homes de la Mancomunitat. Aquestes dificultats sempre han estat conseqüència de traves polítiques que anaven no únicament contra la cultura escènica, sinó contra el país sencer. Tanmateix, de 1979 ençà la democratització del món local mai no ha deixat d’entendre que l’Institut del Teatre és el gran transatlàntic del qual depèn –ni més ni menys– tot l’entramat del teatre català. I, efectivament, escènicament parlant, en el nostre país res no seria tal com és ara sense un Institut del Teatre que a partir del 1970 i especialment del 1979 ençà, va poder créixer i construir amb eficàcia les bases teòriques, tècniques i artístiques de la formació que requereixen les diferents especialitats teatrals que necessita un país normal. I quan diem teatre diem qualsevol art escènica, però també diem l’art més social possible, el debat d’idees centrals imprescindible en democràcia, i diem igualment la tolerància que esdevé essencial en una societat plural i cohesionada.

Institut del Teatre de Barcelona

Institut del Teatre de Barcelona

Però ara, en un moment crucial de la nostra història, quan diuen que s’estan posant les bases per a les estructures d’estat que ens són imprescindibles, resulta que incomprensiblement l’Institut del Teatre porta més d’un any sense director general. El gran transatlàntic que dèiem –una estructura d’estat amb cent anys d’història, i amb un pressupost de més de divuit milions d’euros cada any–, es limita a sobreviure sense direcció general, cosa que aquells que coneixem la institució per dintre sabem què significa: petits regnes de taifa, potenciació dels interessos personals, pèrdua de pes institucional, i lligams cada vegada més febles amb l’entorn escènic que a mig termini acabarà sent el més perjudicat. En situacions així no serveixen de res les bones intencions ni que es garanteixi el dia a dia; el que cal és saber on es va. I, ara com ara, l’Institut del Teatre no va enlloc. No és el moment de fer balanç dels darrers anys del mandat de Jordi Font, però sí que cal entendre que la situació actual de desgovern no es pot perllongar ni un dia més.

Teòricament s’ha convocat una mena de concurs al qual sembla que s’hi han presentat alguns candidats i candidates. Però a hores d’ara no està clar el calendari a seguir, no està clar el procediment i no està clara la raó per la qual s’ha volgut deixar en stand by una institució de tanta transcendència durant mesos i mesos. La raó d’aquesta paràlisi no pot ser tècnica ja que la Diputació de Barcelona disposava i disposa de procediments diversos per garantir la continuïtat efectiva en la direcció de la casa. Per tant, només es pot explicar des d’una absurda actitud política que va en contra dels principis fonamentals que precisament ara el país proclama als quatre vents: necessitem projecte, necessitem institucions centrals ben orientades, necessitem articular el país i necessitem continuïtat històrica.

Jo, que he treballat més de quaranta anys a l’Institut del Teatre, que n’he estat professor, cap del Centre de Documentació i Investigació, i director general de 1988 al 1992, a més de Comissionat per a la celebració dels actes del Centenari, em veig en l’obligació d’exigir explicacions d’aquest despropòsit als responsables polítics. Potser no són conscients que del bon funcionament de l’Institut del Teatre en depèn l’aprofundiment del que s’ha aconseguit en totes les especialitats teatrals, en la dansa i en l’escenografia, en el prestigi social de la llengua, en la recerca teòrica i pràctica i en les connexions de les arts escèniques amb el món universitari, i, també, sense cap mena de grandiloqüència, en l’articulació cultural del nostre país més enllà del principat.

Ara que proliferen les iniciatives de formació de les arts de l’espectacle amb tendències diverses, és imprescindible que allò que ha costat més de cent anys de construir no caigui en la inoperància i la rutina. I també és imprescindible que es deixin de banda les justificacions i les explicacions circumstancials. El gran vaixell fa més d’un any que no té capità, que no té un rumb concret i que no posa a prova tot el seu potencial. Prego i exigeixo responsabilitat.

Articles relacionats

El diputat Joan Carles Garcia Cañizares, delegat de Cultura a la Diputació, dóna explicacions a Núvol. Llegiu-ho aquí. 

Sadurní Vergés. Un director del sector

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sí, seria ,de veritat, una pena que el vaixell fondegés a falta de Capità.
    Acabo de pensar amb una persona ,que se m’acut que li aniria com anell al dit. Ex alumne de L’Institut i professional de les arts dramàtiques en varies vessants: escriptor , director i actor, que a demés porta anys viatjant per mig mon fen estadies de col·laboració amb gent de teatre i que podria, doncs, aportar una rica experiència de les arts a diversos països.
    Aquests darrers anys ,i dins el marc de l’institut rep ,cada temporada, una seria d’alumnes de l’escola Londinenc que viatgen per fer ,amb ell, un taller de teatre: es tracte de l’Andreu Carandell Gotcheuski.

    Una encaixada de mans de
    Magda Bosch