Liceu Under 35

28.06.2019

Nit Under 35 l’altre dia al Liceu. La direcció repetia la iniciativa encetada el passat octubre amb l’assaig general de I Puritani, l’obra que donava el tret de sortida a la Temporada 2018/19 del Gran Teatre.

Només entrar per la porta de Les Rambles ja es presagiava que tot plegat només podia anar malament. En primer lloc, un acomodador, abillat amb una samarreta on s’hi llegia la proclama “Verdi no és només un carrer”, em va informar amablement que “a la funció d’avui s’hi pot entrar fins a 8 minuts tard” després de comentar-li el cas d’un amic meu poc puntual. Cosa rara, vaig pensar, tenint en compte que la Tosca no compta amb cap obertura. Malauradament, no trigaria massa estona a resoldre el dubte.

La segona sorpresa la trobaves anant cap a la sala, on descobries que el Vestíbul, Foyer i Saló dels Miralls s’havien convertit en una gran sala de festes, amb música house, focus de colorets i cocktail (que el meu paladar va judicar infumable) inclosos. La traca final, però, va arribar un cop dins la sala, on s’hi va reproduir un vídeo que dissipava els meus dubtes inicials i que insultava la intel·ligència del públic assistent i la tradició operística del Teatre i la ciutat a parts iguals. Una veu en off acompanyada d’una sèrie de dibuixets al carbó ens instruïen sobre la trama de l’òpera com si d’una classe de pàrvuls es tractés. Al final del vídeo, per si encara alguns osàvem mantenir la dignitat pròpia intacta, la veu en off ens convidava a endevinar, tipu test, el destí tràgic dels “personatges amb complicats noms italians”. Aquesta és, en definitiva, la manera que té la direcció del Teatre d’apropar el Liceu i l’òpera als menors de 35 anys.

De tot això ens n’haguéssim pogut oblidar uns quants fàcilment si al fossar i sobre l’escenari s’hi hagués pogut veure i escoltar una gran nit d’òpera. No va ser el cas. Una Tosca rutinària com aquesta potser se la podrien permetre a Berlín o Viena, on els seus múltiples teatres produeixen una quantitat ingent d’òpera. A Barcelona i al Liceu, no. Ni oferim anualment una quantitat de títols precisament envejable ni ens caracteritzem per la diversitat en el repertori. No podem aspirar a ser un referent operístic a nivell europeu si ens acostumem a passar més d’un o dos anys sense que hi soni Wagner i Strauss al nostre estimat Liceu.

Devem estar fent una gestió francament millorable quan al Teatro Real, sense tenir ni de bon tros la nostra tradició operística, està programant amb èxit aquest juny el Capriccio d’Strauss, que s’ha representat només en una ocasió al Liceu, i aquí no tenim res més a oferir que l’enèsima Tosca ambientada amb llums de colorets i música electrònica.

L’òpera no s’acosta al gran públic a base de reduir la seva essència a la mera simplicitat de l’argument i de l’acció dramàtica. Així com tampoc es pot fer, en cap dels casos, venent el Liceu com un lloc suggerent per pendre-hi una copa i passar una bona estona. Si realment els nostres polítics i gestors culturals volen promocionar l’Art de fer òpera, el primer que han de fer és utilitzar tots els instruments de què disposen per deixar que la música parli per si mateixa.

Necessitem més programes de divulgació a la ràdio i televisió pública, en canals principals i en hores punta. Necessitem que les estrenes de temporada del Liceu s’emetin en directe a TV3. Necessitem que es subvencionin publicacions sobre la matèria en la nostra llengua i que es promogui el coneixement i la crítica operística allà on sigui possible. Però, sobretot, el que necessitem d’una vegada per totes és un projecte artístic ben definit, valent i fidel a la Tradició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Jo no hauria dit millor. El Liceu, ja amb l’anterior director general, però especialment amb l’actual, s’està convertint en un espai de passavolants. Als afeccionats de tota la vida i als que s’hi poden incorporar perquè els interessa de veritat l’òpera en tota la seva dimensió, ens expulsaran per avorriment, amb una programació anodina, amb uns repartiments de segona, especialment els directors d’orquestra (no hi ha manera que en vingui cap de prestigi). Ens hem d’acostumar que el Liceu ha baixat a segona i que, de moment, no hi ha cap perspectiva que pugui tornar a pujar a primera. Abans érem el Barça i ara som el Girona.