Li cinsiri ni ixistix, iditi

10.04.2019

El procés català ha deixat moments dignes d’emmarcar en el saló de la fama del troleig i la conya. Fins i tot Inés Arrimadas, una de les representants més serioses davant la càmera, va aparèixer amb una samarreta al·ludint la frase “La república no existeix, idiota”, que recordava les paraules escopides per un Brimo durant els fets de 21 de desembre de 2018. Josep Borrell va protagonitzar un gag amb un periodista alemany, fent-nos creure que volia les preguntes que ell mateix volia contestar. També va presuminr de dots actorals: emprenyant-se i protestant com un nen malcriat. Quin riure. Com ens la vas colar per l’esquadra, Josep. Com quan ens vas fer creure que eres socialista.

Però no tot ha estat així de divertit en el camí de la República de Peter Pan. A banda d’exiliats i presos polítics, el cas català ha obert ferides obertes i debats que arriben, potser, massa tard, com el de la llibertat d’expressió. Val de la mateixa manera per a tothom? Mereix més llibertat l’expressió que l’humor? Un dels últims casos ha estat la decisió de la Junta Electoral Central de renyar TV3 per l’ús del concepte de “prisispilitics” al FAQS (després d’haver vetat els termes de “presos polítics” prèviament).

Ara, Movistar ha esborrat del seu canal un monòleg d’Iggy Rubín. L’humorista va aparèixer a La Resistencia, programa conduït per David Broncano, per fer mofa d’Ortega Lara, fundador de VOX. Ens en podem riure d’una víctima d’ETA, sense que això signifiqui fer apologia del terrorisme? Jo penso que hauria de ser així, per més ofensiu que sigui. Sovint oblidem quin és el paper de la comèdia, i quina llicència té en tant a humor.

La cosa té la seva gràcia, perquè qui sempre ha jugat bastant amb els límits és David Broncano, que va fer el salt a “la puta cadena SER” amb La vida moderna, juntament amb els seus col·laboradors, Quequé i Ignatius Farray (aquest últim, expert en traspassar fronteres ètico-humorístiques). Vull pensar que a Broncano no li ha fet gota de gràcia que un dels números del seu late night hagi estat censurat. Més, sabent que el monòleg va ser emès i després retirat per “no ajustar-se als principis editorials de Movistar+”. Això és com piular i esborrar el tuit: escombrar l’error, i no rectificar ni explicar-lo.

De la mateixa manera que ens escandalitzem quan escoltem un acudit sobre l’Holocaust, o quan un fa broma en clau xenòfoba, sexista o homòfoba, hi ha qui s’escandalitza quan es fan acudits aïrats sobre Carrero Blanco (amb conseqüències penals, no ho oblidem). L’humor no té l’obligació de ser provocatiu, però sí el dret a ser-ho. És més, si aquest no és gratuït, moltes vegades utilitzarà allò del qual fa mofa per denunciar-ho i criticar-ho. Un còmic que se sàpiga antiracista, per exemple, usarà el racisme per ridiculitzar els racistes. La llibertat d’expressió, si parlem d’humor, té a veure amb equilibri, amb reciprocitat i amb empatia. 

No passa el mateix amb la llibertat d’expressió en un sentit més general. Sembla que l’ús de la xenofòbia, el masclisme o l’apologia del terrorisme en segons quina esfera social, com pot ser la política, és més perillós i arriscat. Per això les xarxes cremen quan algun diligent de VOX proposa barbaritats medievals, o quan Susanna Griso pregunta si la mort d’una persona ha tingut un sentit electoralista. No tot està permès i, en certa manera, la llibertat d’expressió s’utilitza sempre contra aquell que tenim al davant, i no tant amb nosaltres mateixos. Hom trobarà de mal gust una broma sobre l’assassinat de Guillem Agulló, però tot seguit riurà amb acudits sobre pedofília. On està la diferència? Difícil acordar-ho. 

I, com tot a la vida, és una qüestió d’òptiques i visions: cal prohibir llaços grocs, sabent que immediatament després s’usaran els blaus o amb les tonalitats cromàtiques que faci falta? Es pot arribar a jutjar i perseguir l’ús de la metàfora, l’eufemisme i la figuració dels missatges i els símbols? L’absurd de la qüestió està servida. Sigui com sigui, en democràcia, sempre es perd més prohibint que ofenent.