L’Holocaust i Palestina

27.08.2014

L’Holocaust és la manifestació del Mal en el seu més alt grau imaginable. La mort ja no pas pel que creus —com a cruel dialèctica—, sinó pel que ets. La mort absoluta, la mort contra natura: contra naixença. Ningú se n’hauria de poder sostreure, ningú ho hauria de mirar d’explicar ni encara menys de justificar, si no es vol enfonsar moralment en la “banalització del mal”. Ningú ho hauria de negar, encara que el negacionisme traeix en aquells que el sostenen la impossibilitat d’assumir-ho, com si negant l’existència de l’Holocaust poguessin salvar la malèvola cara amb bigotet del nazisme, sense adonar-se que cap negació pot justificar-ne les idees. L’Holocaust només es mereix l’absolutització del refús, perquè, enfront del Crim dels crims, només et pots sentir germà de la víctima. L’Holocaust, l’encarnació de la deshumanització absoluta, ja no pertany als jueus; ens pertany a tots, i tots tenim un parentiu humà amb els sacrificats: tots som jueus.

Torno a insistir-hi. L’Holocaust és la manifestació sobirana del mal. De l’antihumanitat i de l’antihumanisme. L’exclusió fins a la desaparició per mitjà de l’assassinat. La selecció de la raça per la via de l’eliminació de l’altre. Si cap símbol sagrat hi ha de ple dret, aquest és la Shoah. I qualsevol ser humà, sigui occidental o oriental, del nord o del sud —sí, també del món àrab—, ha d’execrar el Crim majúscul, a partir del qual s’ha d’abominar de tot allò que sigui l’agressió al diferent, aquesta agressió que és el fonament del feixisme, s’amagui sota el credo que s’amagui. L’eliminació física o moral de qualsevol minoria. L’Holocaust és, sens dubte, la pàgina més negra de la història de la Humanitat, i no ho és pas perquè en faltin.

Conflicte de Gaza

Conflicte de Gaza | Foto: www.cbc.ca

Un poble sofrent, el jueu, que en el nostre imaginari esgarrifat fins al moll de l’ànima per la industrialització nazi de la mort, l’havíem idealitzat i el fèiem redimit de qualsevol temptació de violència, purificat de tota acció excloent, encara que les accions armades del sionisme ens en fessin dubtar. A pesar del bíblic “ull per ull, dent per dent”, ens pensàvem que l’experiència viscuda del Mal absolut l’havia elevat a l’autèntica universalitat. No ens el sabíem ni imaginar presoner del pitjor fanatisme com és el teològic, perquè el botxí sempre es creu “executor” de la voluntat de déus sanguinaris. En tot cas, si després d’una experiència inqualificable vols revenja, l’“ull per ull” s’ha de posar en pràctica amb qui t’ha deixat borni i no pas amb qui no hi té res a veure.

Sí, parlem de Palestina. Però, ¿què és Palestina? Un poble expulsat del seu territori per unes potències colonials que li van fer pagar els plats trencats de la mala consciència per la criminalitat nazi —¿o en podem dir alemanya, si més no per omissió?—, sorgida, no ho oblidem, al cor mateix de la “civilitzada” Europa. Els vencedors de la Segona Guerra Mundial, per treure’s un problema de sobre, com era el de propiciar la definitiva integració i seguretat dels jueus als seus països de naixement i residència, sense persecucions ni pogroms, en van crear un altre tant o més greu. Van acceptar, i afavorir, que els jueus, encapçalats pels més radicals, marxessin d’Occident, on ja pertanyien de ple dret, i encara més després del sacrifici sofert, per anar-se a instal·lar a la terra del mite bíblic —un altre Èxode, exaltat per la novel·la homònima de Leon Uris—, sense tenir en compte per res que els habitants de Palestina eren descendents molt més directes de l’antic poble hebreu que no pas els jueus que hi tornaven després de segles de diàspora, i que ho feien per mitjà de la compra de territoris a xeics corruptes o, si no, per mitjà de la violència expropiatòria contra un poble seminòmada sotmès pels amos colonials. Uns vencedors, els amos colonials, que encara blasmen hipòcritament, ara amb l’assumpte d’Ucraïna i Crimea, els desplaçaments de població perpetrats per Stalin.

I amb tot, ¡quina admiració que van despertar els primers colons jueus amb els seus kibbutzs socialitzants, amb els quals van saber treure fruit de terres poc afavorides! ¡Com agradava als anys 60 Paul Newman fent d’heroi sionista a la pel·lícula nord-americana dirigida per Otto Preminger basada en la novel·la citada d’Uris! ¡Quina esperança de l’esquerra socialdemòcrata, que hi viatjava per viure’n l’experiència! Va ser una il·lusió que els anys ha convertit en miratge.

Però no cal fer cap repàs històric per mirar de donar la raó als uns o als altres. Els fets consumats després de sis dècades són irreversibles —o ho haurien de ser, si no es vol cap altra catàstrofe—, tot i l’irredemptisme àrab sobre aquelles terres. Una altra cosa, ara com ara impossible, seria que, en nom de l’experiència jueva de l’exclusió i l’Holocaust, hi hagués la voluntat històrica de fusió dels dos pobles, palestí i hebreu. Però mentre hi hagi fonamentalisme per una i altra banda, mentre el fal·laç discurs superestructural de la religió, que no fa sinó amagar la realitat de l’explotació, presideixi els comportaments de totes dues comunitats, malament rai, perquè la integració no es podrà portar mai a terme.

És precisament sobre l’irredemptisme àrab que Israel basa tota la seva “agressiva” defensa, la seva ocupació colonitzadora dels Territoris Ocupats, els seus murs segregadors, el seu potencial militar, econòmicament ruïnós sense l’ajuda nord-americana. Però, encara que hi hagi una part de veritat en això de la voluntat agressiva àrab, ¿no és cert que el govern israelià en sobredimensiona demagògicament l’amenaça per tenir sempre en tensió el país en nom d’una magnificada lluita per la supervivència i guanyar així votació rere votació per no haver de deixar anar mai la mamella del victimisme que tants rèdits li dóna? ¿No és cert que la violència sovint parteix de les moltes mesures governamentals d’Israel, com el bloqueig i la construcció d’assentaments jueus a Jerusalem i Cisjordània, que ofeguen els palestins? ¿No hi ha una voluntat de liquidació o, si es vol, de control de la població palestina, amb un índex de natalitat molt més alt que l’israelià? D’aquí el terror del govern d’Israel a la tornada a Cisjordània i Gaza dels més de tres milions de palestins que malviuen, no ho oblidem, en camps de refugiats a Jordània, el Líban o a on sigui. ¿Recorden la matança de Sabra i Xatila, sota les ordres de Sharon, durant la invasió israelina del Líban, el 1982? Els palestins són la població del món, diguem-ho ben clar, amb menys esperança de futur, ni individual ni col·lectiu. Han substituït de ple dret els mateixos jueus com a poble perseguit. ¿Ens n’estranya la radicalització? ¿Ens estranya que, entre una de les poblacions àrabs més occidentalitzades, s’hi escampin influències com les dels Germans Musulmans, d’altra banda els únics que els van obrir la frontera d’aquell immens camp de concentració que és Gaza perquè poguessin proveir-se i relacionar-se amb els seus veïns egipcis? Si Palestina obtingués la llibertat com a poble, els palestins, tan castigats per la història, serien els primers a rebutjar l’islamisme radical, n’estic convençut.

És cert: Hamas dispara coets contra Israel, i Israel reacciona, només en això, com si Palestina, concretament Gaza, fos un estat d’igual a igual. Però no ho és. A més a més, durant les Intifades, el govern israelià esgrimia contra les pedres els mateixos arguments que ara contra una coeteria de segona mà que, sigui dit de passada, deu ser la més inofensiva del món a la vista de la quasi-absència de víctimes mortals.

Israel afirma que no donarà la independència als Territoris Ocupats ni acceptarà la creació de l’estat palestí mentre hi hagi violència. Però tots sabem que això històricament no és veritat. Quan Al-Fatah va renunciar a la lluita armada i va reconèixer el dret d’existència d’Israel, els palestins no van obtenir en justa correspondència el dret d’existir com a estat. Al contrari, a Cisjordània van augmentar les colònies jueves exclusives i excloents. Aquest va ser el camp sembrat on van arrelar i créixer els moviments islamistes més radicals, que van escapar de la voluntat política d’Arafat i la Muqata, i ja sabem què va passar a la seu del govern de Ramallah i com va acabar el líder palestí.

Conflicte de Gaza

Conflicte israelo-palestí | Foto: noticias.com

Si les accions de Hamas es fessin des d’un altre estat, Israel podria reclamar de ple dret internacional el dret de defensar-se’n —¡ep, ho dic sense cap entusiasme pel dret de guerra!—, però, quan el seu exèrcit ataca Gaza, ataca un territori ara com ara sota la seva dependència, un territori autonòmic. Sembla de sentit comú que els atacs de Hamas, en aquest context, s’haurien de resoldre com un afer intern, i un afer intern no es resol a canonades quirúrgiques d’efectes col·laterals, com la matança de població palestina que passava per allà, ni amb la piconadora dels tancs. Ni Franco es va atrevir a bombardejar el País Basc per abatre el terrorisme d’ETA. En aquests casos sempre és pitjor el remei que la “dictaminada” malaltia. No, no ens prenguin per rucs i no ens vulguin fer creure que la matança que estem vivint aquests dies a Gaza només té com a objectiu cegar els túnels per on entren els comandos islamistes a Israel i eliminar els punts des d’on dispara Hamas els seus projectils. Per cegar els túnels bastava omplir-los de ciment des de la mateixa banda israeliana, i l’eliminació de les bateries s’hauria hagut d’encomanar, en tot cas, al Mosad i la policia, sense cap necessitat de la destrucció causada per la imponent maquinària bèl·lica jueva. És allò de la resposta desproporcionada. Recordo amb veritable horror una samarreta que es va popularitzar entre ciutadans israelinans i membres del Tsahal en què es veia un soldat dels seus disparant a una palestina embarassada, amb la llegenda: “Dos palestins menys”. Sé que se’m pot etzibar que l’islamisme també escampa barbaritats, però sempre se’ns diu en defensa d’Israel que hi hem de fer costat perquè comparteix els nostres mateixos valors. ¿Quins? Perquè la samarreta semblava més aviat obra dels que es van dedicar a legislar l’extermini, canviant, això sí, el soldat per un SS i la palestina per una jueva encinta.

Sí, l’Holocaust és el Mal suprem. El Mal dels mals. El negacionisme, sense proposar-s’ho, ho confirma. Ni els hereus dels nazis en poden suportar l’herència. ¿Què faran les generacions futures d’Israel, negar les matances de palestins? Trobo a faltar entre els supervivents de les cambres de gas i els seus descendents, un moviment visible i persistent contra la mort liquidacionista. ¿O és que prendrien mal dels seus mateixos conciutadans més fanatitzats? Tinguem ben present que la mort violenta del primer ministre israelià Itzhak Rabin, quan semblava que volia sincerament la pau amb Palestina via Acords d’Oslo, va ser obra del fanatisme jueu.

Sisplau, que els ardits defensors de l’estat israelià no ens surtin amb la fal·làcia que tots els que sentim horror pels fets de Gaza és que volem la desaparició d’Israel. ¿Que entre els que ens horroritzem pels fets de Gaza hi ha antisemites?, segur. Tan segur com que entre els apassionats defensors d’Israel, n’hi ha que voldrien l’Holocaust palestí. O àrab, si pogués ser. Com a experiència personal puc dir que durant uns anys vaig haver de treballar amb un protojueu català que es vantava de tenir una de les samarretes del soldat israelià i la palestina embarassada. En pla provocador, aquell energumen deia ben alt: “Un dia me la posaré per venir a la feina.” Ignoro si mai ho va fer, perquè sortosament no sempre coincidíem d’horari.

Si amb l’Holocaust tots érem humanament jueus, ara no ens toca cap més remei que ser humanament palestins. De debò, ¿què n’està fent Israel, de la seva Memòria? De la “nostra” Memòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Em sembla un article molt assenyat, profundament dialogant, que hauria de calmar els ànims, si més no, a casa nostra, on la visceralitat en aquesta qüestió acaba omplint de fum qualsevol intent de raonar. De vegades, a Catalunya, es fa irrespirable parlar sobre aquest tema sense que t’acusen de justificar els genocidis, vinguen d’on vinguen.

    • És cert, Marta, però quan vaig saber això de la carta l’article ja l’havia penjat al meu blog, que és d’on surt ara a Núvol. A més a més, com diu la Montserrat Iniesta, aquests moviments que aposten per la via pacífica són molt minoritaris. La fanatització ara com ara mana.

  2. Sí que hi ha hagut declaracions de víctimes de l’Holocaust contra la política d’Israel a Gaza. Però això no contradiu el sentit del teu escrit: malauradament, l’oposició a la política extremista ultrasionista i els moviments que recolzen vies de concòrdia són lluny de l’hegemonia (a Israel i a nivell internacional).

  3. La foto igualant l’estrella de David amb l’svastica nazi ja fa de l’artícle un pamflet demagògic.

    Atentament

    • La foto no és pas imputable a l’autor. I si saps llegir, les meves ratlles de pamflet res de res.

          • Repeteixo: No ha estat vostè qui ha penjat la foto?

            L’artícle, crec jo, consta del text i de les il·lustracions (si n’hi han, com és el cas).

            Pot ser jo no sé llegir, però vostè no sap contestar a una senzilla pregunta.

            Atentament

          • No, no l’he triat pas jo i no m’agrada pas gaire la tria, perquè ja m’havia pensat que persones com vostè, que no saben llegir, es quedarien amb la imatge.

    • Bona nit,

      Tenint en compte que la foto podia generar més d’una discussió i que pot ferir més d’una sensibilitat, hem decidit canviar-la per una altra, ja que no és l’opinió que es deriva d’aquest escrit ni tampoc de Núvol. Us demanem disculpes.

      • Potser abans de penjar les il·lustracions ho consultessiu amb l’autor de l’artícle….
        Disculpes acceptades.

        Atentament, i bona setmana

  4. Ara em dirà allò tant manit de que la demagògia que destil.la l’article tampoc no l’ha escrit vostè…

    O, com em va dir un altre escriptor d’aquest mateix web, “és un escrit de ficció”.

    Sapiga, senyor meu, que som molts que sabem llegir entrelínies.

    Atentament

  5. Aquest article diu moltes veritat però, malauradament, acaba sent massa tendenciós. Potser la idealització d’un poble és un mecanisme semblant a la immediata estigmatització.
    Trobo molt perillosa la comparació entre l’Holocaust i el que està passant ara, per altra banda, és una comparació populista a la qual tothom hi va a parar. Posar una fotografia igualant l’estrella de David amb l’svastica nazi és un gest d’absoluta manca de sensibilitat, i m’estranya que aparegui en un blog com aquest, em preocupa, perquè parla d’una pèrdua de valors i de sentit comú. No dic que sigui tan greu com la samarreta del bèstia amb el qual va treballar l’autor de l’article, però és un gest similar. Un gest banal i brut.
    El poble palestí està vivint una massacre, és molt greu, però penso que no només Israel en té la culpa, també els països veins i “germans” se n’aprofiten d’això. El tema és massa complicat com per anar a parar a llocs comuns.
    Bona part de la meva familia va morir als camps de concentració nazi, tot i així no estic gens d’acord amb la política de Israel, ni amb la dretanització de la seva població. Israel s’ha convertit en un estat que viu absolutament a la defensiva, com si no hi hagués marxa enrera, té les seves raons, que no justifiquen la seva política. És un tema molt complicat, i em sap greu que des d’aquí, on vivim tan tranquils, parlem amb un fanatisme que no ens pertoca.

    • Com pot suposar, discrepo de la seva opinió. El meu article ni és tendenciós ni té res de fanàtic. Res de res. Només una persona encegada per un partit pres previ a tota argumentació, pot considerar que la meva interpretació és tendenciosa. Pel que fa a opinar sobre una qüestió des d’aquí o des d’allà o des de més enllà, això sí que no es pot acceptar com a crítica: la globalització i la xarxa han obert la possibilitat d’un diàleg sobre el que sigui des dels llocs més llunyans. Malament rai, quan una persona es pot sentir molesta per una opinió tan dialogant com la meva, sense dobles sentits ni cap interès amagat. Més amunt n’hi ha un que sap llegir entre línies sense haver-se llegit les línies. Jo miro de llegir el que diuen les línies. Sempre són més explícites que les interlínies, que no són res més que espais en blanc. No vull ser un lector suspicaç.

      Si no, és allò de portar l’enfrontament israelo-palestí a l’altura d’un partit de futbol amb “holligans” d’una banda i l’altra. A mi no m’hi trobarà pas. A m’interessen els fets sense haver-me’ls de fer favorables com sigui.

      Pel que fa a la fotografia, ja ha quedat aclarit i ja no hi és: no era qüestió meva. La samerreta en canvi la portaven soldats en una altra intervenció anterior a Gaza. No sé que és menys afortunat: una fotografia en un blog o una samerreta com la descria portada pels soldats que entraven a Gaza.

      La idealització va ser una cosa que va passar en un sector de l’esquerra moderada durant uns anys, els que explico a l’article. Per la meva banda, per mi, faci el que faci Israel amb els palestins, l’Holocaust continuarà sent el símbol del non plus ultra de la maldat humana. Per això em dol que Israel actuï de la manera com ho fa en lloc de buscar la pau de debò, sense enganys ni hipocresies. Sense dobles discursos.

      Pel que fa al context en què es mou Israel, i tant que és molt difícil, però no pas per culpa dels palestins. Una entesa al seu moment israelo-palestina hauria sigut un element de pacificació molt important a la zona.

      Però no, avui mateix Israel ha tornar a fer més petita Cisjordània apropiant-se’n unes quantes hectàrees més. ¿És això voluntat de crear un estat propi palestí?

      Cordialment

  6. Si la matança de Sabra i Xatila va ser ordenada pels israelians, la d’Srebrenica va ser ordenada pels holandesos, aplicant el mateix criteri històric, no?

    Em decep un article tan tendenciós en aquesta revista.