L’herència de Francesc Vallverdú

20.06.2014

Ara fa una setmana moria Francesc Vallverdú. Les necrològiques dels diaris han destacat la seva faceta de poeta o sociolingüista, també la seva feina com a Cap dels Serveis Lingüístics de TV·3. Jo em quedo amb el Vallverdú editor i el traductor.

 

Francesc Vallverdú

Vallverdú va ser un dels pilars d’Edicions 62 des que hi va entrar a treballar l’any 1965. En Josep Castellet hi brillava per damunt de tots, però no hauria pogut convertir l’editorial en el referent que va ser sense en Vallverdú, que feia la feina de formigueta a l’ombra. Tota la correspondència de Manuel de Pedrolo amb Edicions 62, per exemple, la portava Vallverdú. El dia a dia del contacte amb Salvador Espriu també el va mantenir ell, com explica en un article que recollim avui a Núvol. Va dirigir durant molts anys la col·lecció de poesia L’Escorpí. Va traduir Pavese, Calvino, i el Decameró de Boccaccio, una traducció que el 1988 li va valdre el prestigiós premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio.

Vaig coincidir uns quants anys amb Vallverdú a Grup 62, quan ja érem al Peu de la Creu. Aleshores ell es dedicava sobretot a fer diccionaris i enciclopèdies. Com a editor, ja havia passat una mica a la reserva, tenia el despatx al pis de baix, al costat del Ramon Bastardes. Eren com dues velles glòries que s’havien guanyat el privilegi de fer les seves coses. Jo seguia amb interès els diccionaris de butxaca que anava fent amb el seu equip. Uns diccionaris temàtics, que tant podien ser de flors silvestres com d’instruments musicals, i que jo he col·leccionat amb prou fervor, perquè han sobreviscut a totes les meves mudances. Eren volumets que devien portar molta feina, perquè recordo més d’un pla editorial en què en Vallverdú ens prometia que tenia un diccionari quasi acabat, però que li faltava pentinar unes últimes galerades, unes ultimíssimes correccions que anaven rodolant d’un mes a un altre. I quan se li demanava de concretar dates, responia amb aquella veu greu, amb una vehemència que sovint el feia quequejar, i com més s’embarbussava més cridava, com si declamés al recital del festival Price. Entranyable. Valia la pena esperar per aquells diccionaris.

No tinc prou coneixements ni dades per valorar la correcció de la seva gestió a la Corpo. Avui a Núvol Josep M. Fulquet en fa un balanç molt desencantat, atribuint a Vallverdú tota la culpa de l’actual desgavell lingüístic de TV·3. Hi ha feines en què és molt fácil equivocar-se i molt difícil encertar-la. No hi ha terme mig. En qualsevol cas la diatriba de Fulquet no queda gaire lluny d’aquell fax lacònic que un dia Miquel Bauçà ens va enviar a Empúries, just després de la majoria absoluta d’Aznar de l’any 2000. La nota de Bauçà deia: “Tot això és culpa de l’Ignasi Riera”. L’única diferencia és que l’Ignasi Riera encara es podria defensar si volgués, perquè és viu. En Vallverdú, en canvi, ja no ho pot fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Benvolgut Bernat, ara no es pot defensar, però a fe de Déu que quan ho podía fer, ho feia sense fer soroll, amb vilesa. A part que això que dius de 62, no és ben bé cert. Jo sé que se’l volien treure del davant i ell s’hi aferrava com una paparra. A tots llocs va fer el mateix. Si ningú vol sentir això i allò d’un mort, s’ha d’evitar fer-ne dubtosíssim panegírics. En aquest país es veu que no es pot dir res de ningú, ni viu ni mort. Sempre hi ha una guardia de corps per fer fer silenci. Sembla el govern del PP que el dia que coronen el rei prohibeix les banderes respublicanes.