L’habitació del pare

Despertador. Sense obrir els ulls escombra amb el braç la part esquerra del llit: ella deu fer estona que ha marxat. Els llençols estan freds. (De fet, fa mesos que ha marxat, però manté un sagramental respecte per l’espai inhabitat.) S’aixeca. Un peu. L’altre. Esquena, enfila’t!

Entra al lavabo i es mira al mirall. No s’hi reconeix —literalment. La cara que hi veu no és la seva, però és ell, d’això n’està segur. S’apropa al mirall; l’altre també. Xoquen amb el nas. Un nas que fins avui no era seu. El seu era recte com un tobogan. Aquest és boterut com un plat de cigrons. Ara té els ulls petits? I foscos? I aquesta barba quixotesca? Que ridícul. I quines orelles més grosses! Una cicatriu nova. Li han canviat la cara; aquell no és ell, però manté el seu cos (es despulla angoixat, com si la roba li cremés: ho té tot com sempre). La voluntat continua sent seva. Fa i diu el que vol. Si volgués es dutxaria, però creu que el moment necessita desviar-se de la quotidianitat, prendre un caire èpic. Es toca la cara una i altra vegada: qui sóc? No li sona de res, aquella cara. Es comencen a disparar teories en la foscor del cap com focs artificials. Esclaten i semblen lúcides, clarividents (clar!, era això!) i al moment es desfan i cauen, com les cendres dels focs (però què cony passa!).

Posa la ràdio: polítics parlant de temes, ara més que mai, irrellevants. No m’heu representat mai; cap polític em representa. (Clar que ara ni tan sols ell es representa.) Google. Res. No es coneix cap cas de persona que de la nit al dia li hagi canviat la fesomia. Drogues? Va sopar una pizza (familiar!?) i a dormir. Regira els calaixos. Ja no sap si per trobar-hi una solució (què hi pensa trobar?, la seva cara?) o per amagar-s’hi. Obre el seu Facebook. La foto de perfil és la de sempre: ell i el MichiCan (el gos) en una platja hivernal, sols (disparador automàtic). Algú té la seva cara? Medita sortir al carrer, fer-se passar per qui és ara. No s’atreveix. I si és un assassí que es pot amagar al cos dels altres? No: algú que es vol amagar no deixa al descobert la seva cara. Qui s’ha amagat és ell.

Què faig? Ja està: truco a la Marta (Martona). Ella em coneix. Ho sap tot de mi. Sap més coses de mi que jo mateix: preveia el meu mal humor abans que jo. Qualsevol excusa: el nen, n’hem de parlar. El Max i la seva habitació intermitent. Ara hi és, ara no hi és. Cada quinze dies. I jo sóc el pare mutant. Un d’aquells pares que apareixen i desapareixen. Un espectre. I que ara, a més, canvia de cara. Vint minuts? Perfecte. Faré cafè, Marto… Marta.

No la puc rebre en pijama. M’ha canviat la cara! Necessito cerimonials. Una túnica blanca? (Per què no en tinc?) ¿Em tapo la cara o que em descobreixi de patac? Res. Texans i samarreta. Xisclarà. Ho sé.

Entra i no xiscla. Fa com si res. Pots saber-ho tot d’una persona i no conèixer-la gens.

—Em reconeixes? No veus què m’ha passat?

—No. Què?

—Jo no he canviat, eh?

—Ho sento per tu, doncs.

—No, no… La meva cara…

—Sí, te la trepitges. Vols parlar del Max o no?

—Deixa estar el Max! Ara no és el moment! Escolta’m…

—No fotem! Troba els moments! Preocupa-te’n una mica més!

—Però mira’m! Qui sóc?

—El rei dels fonedissos.

—Eh?

—Que cada dia t’assembles més a ton pare!

(Ara sí, pirotècnia retronant.)

Adéu, Martona. En aquest piset hi deixes un nen entre dos homes, entre dos habitacions: la intermitent -la del fill- i la invisible -la del pare-, la que no vaig gosar obrir mai, tan fosca, tan freda; sempre tancada. I es veu que ja hi sóc. Ja he girat el pom. Ja hi he entrat. Un peu. L’altre. Esquena, ensorra’t.