L’exili invers de Joan Todó

15.11.2013

Miquel Adam és un dels lectors de confiança de Joan Todó i va ser un dels primers a llegir el manuscrit de ‘L’horitzó primer’. El dia de la presentació d’aquest llibre a la llibreria Laie de Barcelona, Miquel Adam, que va ser l’editor del llibre de contes ‘A butxacades’ de Joan Todó, va llegir el discurs que Núvol recull avui. També podeu llegir els articles de Yannick Garcia, Isabel Sucunza i Laura Basagaña.


 

Joan Todó | Foto d'Ester Andorrà

 

Va ser la Isabel Sucunza, aquí present, qui em va descobrir no fa gaire un concepte que jo ignorava: el del vertigen invers. El vertigen invers és allò que et passa a Nova York quan et poses a un pam de la base d’un gratacel i mires cap a dalt. Et mareges i caus cap a munt.
La Isabel, nascuda a Pamplona i catalana d’adopció, pateix de vertigen invers. No suporta Nova York. Jo sóc barceloní de tota la vida. Vaig conèixer un fenomen raríssim que anomenoemancipació inversa, o sigui, van ser mons pares que van marxar del pis per anar a viure a Mèxic, mentre jo em quedava al càrrec del cotxe i la casa. Al seu torn, en Joan Todó ha viscut un exili invers o un exili boomerang que l’ha fet tornar a la Sénia després d’anys de viure a Barcelona víctima de la guerra econòmica.
I des d’aquestes òptiques estranyes, la Isabel i jo volem parlar del llibre del Todó. Ja veurem què explica la Isabel, però a mi em toca parlar des del punt de vista d’un de Barcelona que no només no s’ha mogut mai de casa seva sinó que ha aconseguit foragitar-ne sons pares. Sóc el paradigma d’home estàtic. I doncs, què pot dir un paio que no s’ha mogut de Barcelona d’un llibre com aquest que parla d’exilis inversos i d’un poble de més enllà de l’Ebre que diuen que forma part del Principat? És difícil, és complicat.
Tant la Isabel com el Todó tenen o han tingut una vida dinàmica, itinerant. O almenys més nòmada que no pas la meva. Des del meu punt de vista estàtic, extrec una conclusió: les amistats, com els pares o els diners, vénen i se’n van.
Quan el de la Sénia vivia a Barcelona no parava de parlar-me sobre el seu poble, molt fluixet. Jo m’’avorria perquè no l’entenia. No l’entenia primer perquè el xeic Todó parla molt fluixet, i segon, perquè no podia entendre la seva necessitat d’explicar el seu poble a tothom, quan jo, íntimament, sempre he pensat que el poble és el més proper que un pot estar de l’infern.
Malgrat el que es pugui pensar, però, ens vam fer amics. Quan no entenia les bromes del de la Sénia, les hi reia igualment. Quan jo li preguntava sobre coses relacionades amb la literatura i sobre els estúpids afers extraliteraris que la sobrevolen com una ombra, el de la Sénia sospirava sorollosament i m’inoculava totes les suspicàcies rurals aplicades al món literari, i he de confessar que m’han anat la mar de bé per arrossegar-me amb un mínim de seguretat per aquests mons de déu. Joan Todó és una vella de poble en la República rural de les Lletres.
Pensant-ho bé, vam construir la nostra amistat en funció de la incomprensió mútua. Però com que els dos desplegàvem les nostres vides en la gran ciutat —el poble de l’home estàtic, o sigui el meu—, era fàcil que em mirés amb condescendència les tribulacions literàries i vitals del de la Sénia, que no eren poques. Si una cosa té la ciutat que no té el poble és un pragmatisme electritzat per la velocitat del dia a dia. Un dia un escriptor molt estimat —en Jordi Puntí— em va dir que el cosmopolitisme tal vegada sigui la sublimació de la indiferència. Pensem-hi una mica. Al poble pot passar un minut abans no sàpigues que Tal ha perdut la feina o que l’Altra s’ha quedat embarassada, però a ciutat el més segur és que no te n’assabentis mai de les coses que li passen al veí del costat. Pensin en la gent que coneixen que ha perdut la feina. ¿No s’han adonat que, de sobte, desapareixen misteriosament de les seves vides, que sembla que hagin ingressat en una dimensió desconeguda de la realitat? El protagonista deL’horitzó primer ha anat perdent les feines extraliteràries que més o menys el sostenien i el feien visible a la ciutat. Mentre perdia feines diverses, i molt paradoxalment, s’anava fent un nom literari. Les crítiques eren magnífiques, havia escrit dos poemaris i un llibre de relats molt i molt celebrats. El crític de La Vanguardiaal·lucinava de com de bo era aquest escriptor. Mica en mica, la realitat del protagonista d’aquesta història s’anava desdoblant; a més glòria literària, menys ingressos. La paradoxa es va sublimar de tal manera que el protagonista d’aquesta història va haver de decidir entre la realitat de pagar un lloguer i la fantasia de viure del que escrivia, així que va haver de tornar al seu poble. Les aventures i desventures d’aquest individu són molt semblants a les de Joan Todó, a qui jo vaig veure desaparèixer físicament entre el brogit de la ciutat, els problemes i la rutina electritzant. No en farem cap drama: el Todó té facebook, twitter i sap fer anar l’e-mail. però el cert és que va desaparèixer.
Recapitulem. Nova York i veure-ho tot des de dalt d’un gratacel. Joan Todó publicant dos poemaris i un llibre de contes amb notable èxit de crítica i públic, mirant-s’ho tot des d’una altura catalana, o sigui, relativa. Nova York vist des de peu de carrer i el vertigen invers i caure a terra. Joan Todó tornant al poble amb les mans a les butxaques. Joan Todó desapareixent del mapa com desapareix del mapa la gent que no troba feina. L’home estàtic engolit per la ciutat i els seus problemes. Els amics, com els pares i els diners, van i vénen, vénen i van. Joan Todó desapareixent. Final de la història. On van els amics que desapareixen del mapa? Com és la seva vida? Quin regust deixa, tornar al poble? És un fracàs sense pal·liatius? Es pot tornar, realment, a algun lloc? Són preguntes que l’home estàtic de Barcelona no s’ha fet mai, perquè és estàtic i no ha marxat mai d’enlloc. Ignora aquests problemes, no són seus, no els veu, no els sap ponderar. No hi ha cap horitzó primer ni cap horitzó segon ni cap horitzó tercer, perquè l’horitzó, per a ell, ha estat sempre el mateix.
I de sobte, aquest llibre. És com Planilàndia, una novel·la que relata la vida d’un Quadrat que viu tranquil·lament respectant les normes físiques i geomètriques del món bidimensional, que és l’únic món imaginable, quan de sobte se li apareix en somnis una Esfera, figura tridimensional com tothom sap, i li diu, «eh, que hi ha altres móns, imbècil, amb altres lleis, altres costums i altres històries i tragèdies». «Però això és impossible!», li respon escandalitzat el Quadrat. Després el Quadrat s’adona que l’Esfera no és cap somni sinó una realitat tangible, i vés, l’home estàtic de Barcelona, el qual ha escoltat Joan Todó explicar-li mil vegades coses que surten al seu llibre de viva veu (si és que de viva veu és una expressió que podem utilitzar al costat del nom de Joan Todó), s’adona l’home estàtic, deia, que la realitat del poble que per a ell era una avorrida realitat explicada molt fluixet, de sobte, quan la llegeix narrada per l’Escrivent de L’horitzó primer i no pas explicada pel seu Protagonista de veu apagada, aquesta realitat pren vida. De la mateixa manera que l’home estàtic clavat en una creu anomenada Barcelona va assolir més intimitat amb els seus pares a base d’enviar-se mails des de milers de quilòmetres, l’home estàtic ha estat capaç de comprendre l’univers de Joan Todó en tota la seva magnitud a base de llegir-lo, no pas d’escoltar-lo.
L’home estàtic de Barcelona ara sap que un riu corria al costat del poble de Joan Todó. I que lo riu és vida. Sap que aquest riu ara corre sec. I que lo riu és vida. I que sense aigua que corri no hi ha vida que valgui. Sap que hi ha espectres al costat del riu que abans corria ple d’aigua i que ara és un pedregar amb quatre bassals. Sap que al poble del Todó el motor de la història no és només la lluita de classes sinó l’aigua que no corre i els mobles que no es tallen, i que sense aigua que la regui la història es paralitza i que, sense clientela, les fàbriques tanquen. L’home estàtic sap que el seu amic és un foraster i el seu contrari, sap que ha triomfat i el seu contrari —com el general Cabrera, com la Pastora—; sap que la Sénia és un laberint o un pou sense fons d’herències mai consumades, sap del vent indòmit, dels amics que no agafen el telèfon, dels romanesos, de les malfiances, de la paràlisi angoixant, sap de la devastació del dia després de la Festa Major. Sap que la Sénia és la Comala catalana, tediosa i màgica, i que el seu ami és un Juan Rulfo que s’hi passeja, que la Sénia és una calavera que es riu de tu, que no només vetlla pels seus morts, sinó que els parla com si estiguessin vius. Però això és mentida. No es la Sénia que recorda i que reviu. El riu, insisteixo, corre sec. És només ell, el Joan Todó, que fuma i espera. I escriu. I escriure és el que fa que Joan Todó no s’assequi com el riu del seu poble. Ignoro si això ho sap, el Joan Todó. Hi ha coses que només es veuen des de la distància.
Sé del poder insuperable de la paraula escrita, la veu més alta en què pot parlar el meu amic Joan Todó. Lo xeic sap trencar la barrera del so.

Llegiu el blog de Miquel Adam, aquí.